El Baix Montseny canta pel dret a l'habitatge

Remei de Ca la Fresca.

10è ANIVERSARI PAHC BAIX MONTSENY

Parc Sax Sala, Sant Celoni

4 de juny de 2022

Mentre milers d'ànimes privilegiades s'enfrontaven aquest cap de setmana a la tragèdia d'haver de fer cua per poder-se prendre una cervesa al parc del Fòrum –ja se sap, els grans drames del Primer Món-, fora d'aquella bombolla hi ha qui pateix diàriament problemàtiques més terrenals però alhora bastant més fotudes, amb perdó per l'expressió, com ara les dificultats –o directament la impossibilitat- a l'hora d'accedir a un habitatge. Avui és un bon dia per recordar que hi ha vida –i música- més enllà dels macrofestivals. I en aquest sentit, és just destacar que la nit passada hi havia tres propostes musicals reivindicant el dret a l'habitatge des d'un parc de Sant Celoni mentre tots els focus apuntaven cap al Fòrum. Definitivament, cal estimar-les (molt) a totes tres.

La PAHC (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme) del Baix Montseny celebrava el seu desè aniversari, i ho feia amb tota una jornada d'activitats que va culminar amb les actuacions de tres exponents de l'escena autòctona: La Elisa, Remei de Ca la Fresca i Vas Tard. Van trencar el gel aquests últims, dos veterans de l'òrbita montsenyenca com són el bateria i vocalista Joan Vilalta i el guitarrista Albert Trabal (Zeidun, Matagalls), en el seu primer concert plegats. Format minimalista i un repertori propi que tant podia apuntar cap al punk i la psicodèlia com al blues, el jazz o fins i tot els ritmes jamaicans –no van tocar cap cançó igual que l'anterior-. El van amanir amb oportunes versions en català de "Cold Turkey" (John Lennon), "Light My Fire" (The Doors) i "Sunshine of Your Love" (Cream).

Els van succeir a l'escenari Remei de Ca la Fresca, des d'Arbúcies i amb un dels discursos més singulars i fascinants que s'han pogut escoltar durant aquests anys pandèmics al sotabosc musical català –imprescindible el seu àlbum de debut homònim, publicat l'any passat-. Un còctel de psicodèlia feréstega, rock progressiu amb accent flamenc i la poesia tan punyent com esmolada de la seva cantant, Xantal Rodríguez. Van entrar en matèria amb el folk rock torrencial de "Lo tomas o lo dejas". Van invocar l'esperit d'uns Triana amb "La insurrecció que vindrà". Van alternar la muralla sònica de "Santa Karme" amb l'spoken word enrabiat de "Fresca". Van posar la pista de potes enlaire amb la seva celebrada lectura en català del "Born Slippy" d'Underworld. I es van acomiadar amb la visceral "Sistemes de seguretat".

Finalment, La Elisa va oferir la seva visió personal i intransferible del hip hop. La de qui no ha vingut a marcar territori sinó a compartir-lo –el primer tema el va fer amb Remei de Ca la Fresca com a banda d'acompanyament-. "No em sento còmode fent batalles de galls", va declarar abans de rapejar amb un jove espontani a qui ella mateixa havia convidat a l'escenari. La rapera de Sant Esteve de Palautordera va publicar l'any passat el seu primer ep, "Me presento". Un treball que s'emmiralla en referents clàssics alhora que presumeix d'un discurs propi que té com a eix vertebrador un comentari social sempre en positiu, que certament contrasta amb bona part de les dinàmiques dominants al hip hop contemporani. L'alter ego d'Elisa de Diego entén la música com una eina per transformar el seu entorn. També era això, el que es reivindicava la nit passada a Sant Celoni.

"Born Slippy" segons Remei de Ca la Fresca

Remei de Ca la Fresca.

Mesos enrere es van presentar en societat com una revelació a l'alça de l'escena musical del Baix Montseny, i des d'aleshores no han deixat de caminar endavant ni de sorprendre'ns amb cada pas. Remei de Ca la Fresca acaben de presentar la seva pròpia versió de "Born Slippy", el clàssic d'Underworld, adaptat al català sota el títol de "Nascut descarat". Un dels grans himnes de l'electrònica dels 90, reinterpretat en clau de folk terminal i a baixa fidelitat, en ocasions proper a l'antifolk, en d'altres al desvergonyiment amb què Albert Pla s'havia fet seu un dia el "Walk on the Wild Side" de Lou Reed. Poden escoltar la peça i veure'n el videoclip a Youtube.

Dies de Primavera (4)

PRIMAVERA SOUND 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

30 de maig de 2015

Sembla mentida, però l'any vinent farà quinze anys del debut discogràfic dels Strokes. Un "Is This It" (2001) que va revitalitzar la música de guitarres a principis del segle XXI i que concentrava en onze pistes la frescor d'uns Ramones, la urgència d'uns Modern Lovers i la sofisticació d'uns Television. Moltíssim ha plogut des d'aleshores -inclosos treballs tan oblidables com "Comedown Machine" (2013), la referència més recent dels novaiorquesos-, i de tot allò ja no queda absolutament res. Els actuals Strokes van arribar al Primavera Sound 2015 com a caps de cartell però en hores baixíssimes. Les d'una banda desmotivada, desorientada i aparentment avorrida d'ella mateixa. Les de cinc músics que han acabat esdevenint l'antítesi d'allò que van representar al seu dia. Molt més en forma s'havia mostrat abans un altre dels referents sonors de la Nova York del canvi de segle. A aquestes alçades es fa difícil pensar que Interpol puguin tornar a brillar a l'estudi tal i com ho feien deu anys enrere, però damunt l'escenari fan de la solvència i la majestuositat les seves raons de ser. I ho fan amb tant d'ofici que els seus concerts mantenen el tipus fins i tot quan es fonen els ploms, tal i com va passar ahir durant els minuts finals de la seva actuació.

Tot un exemple de com transformar en prime time les hores més avançades, Underworld van elevar la temperatura del festival durant la recta final de la seva programació central. Els britànics van interpretar sencera la seva obra capital, "dubnobasswithmyheadman" (1994), però l'autèntic clímax de la seva actuació arribaria a l'hora dels bonus tracks i amb forma de dos dels títols canònics de l'electrònica del darrer quart de segle. "Rez" i "Born Slippy", l'un darrere l'altre. Llums, mans enlaire i la pols elevant-se des del terra de l'esplanada mentre les masses ballaven en total comunió. La primera part d'una rave de dimensions bíbliques que passaria el relleu a Caribou. Els últims cartutxos del Primavera al Fòrum, lliurats en safata i celebrats per una marea humana de proporcions inabastables. Novament, l'èxtasi col·lectiu i la comunió de les masses. Hi va haver uns temps en què l'electrònica tractava precisament d'això. De remoure consciències tot transformant l'espai individual i col·lectiu en un lloc millor. Final de moltíssima alçada, doncs, el dels concerts del Primavera en un Parc del Fòrum que va vibrar de valent la nit passada.

Unes vibracions que ja s'havien intuït a mitja tarda amb l'agressió sònica d'uns Fucked Up disposats a esclafar tot allò que se'ls posés al davant. Ni les tanques de protecció van suposar un impediment perquè Pink Eyes acabés el concert fonent-se amb les primeres files del públic, cantant amb el respectable i finalment desapareixent entre la multitud per a desesperació d'un personal de seguretat que no semblava tenir-les totes. Tot un contrast amb la serenor i les emocions a flor de pell d'una Tori Amos que es va presentar amb l'únic acompanyament d'un piano i un teclat -als quals s'aniria alternant-, la seva veu i un cançoner de llarguíssim recorregut. Un passi de caràcter íntim, malgrat les ocasionals bases electròniques, i que francament hauria resultat més afortunat en un recinte tancat. En qualsevol cas, i encara que sigui amb un quart de segle de retard, la nord-americana debutava per fi als escenaris barcelonins. Tant de bo no trigui el mateix a tornar.

El d'Sleaford Mods era un altre dels concerts més esperats de la jornada. La seva trajectòria és molt més curta que la d'Amos i el seu debut a la ciutat va tenir lloc encara no fa ni un mes en el marc del festival Primera Persona. Però l'expectació generada pel seu discurs és tal, que qualsevol aparició pública equival a tot un esdeveniment. Com si es tractés d'uns Fall en clau hip-hop i amb John Lydon a la veu, els de Nottingham hi van anar de cara. La llengua esmolada de Jason Williamson anava escopint l'una darrere l'altra veritats tan incòmodes com punyents, mentre Andrew Fearn es limitava a estar-se a l'escenari amb una actitud entre passota i provocadora. Disparant bases pregravades des d'un ordinador portàtil a l'inici de cada cançó, i matant la resta del temps tot consumint una llauna de beguda energètica o fins i tot fent fotografies amb el mòbil. Hi va haver qui no ho va acabar d'entendre i fins i tot qui s'hi va enfadar. D'això es tractava, probablement. Tot un triomf, el d'Sleaford Mods, en la millor tradició d'uns Sex Pistols o uns Suicide.

Menció a part es mereix la mastodòntica descàrrega d'uns Einstürzende Neubaten que tornaven al Primavera després d'haver posat banda sonora als actes de commemoració del centenari de la Primera Guerra Mundial. Tot un apocalipsi sònic que es va apoderar del Fòrum a cop de camaleòniques capes sonores i instruments musicals impossibles. S'imaginen un torn industrial emprat com a instrument de percussió? O tota una pluja de peces metàl·liques de notables dimensions, caient des d'un gran contenidor i integrant les vibracions sonores resultants en el tema que els músics interpreten a l'escenari? Són tan sols dos exemples del que es va poder presenciar durant l'actuació dels alemanys. Tres dècades avançant-se als seus temps i ni un sol símptoma de fatiga. La transgressió com a motor per a l'evolució de tot discurs artístic i la música tal i com no sol ensenyar-se a les escoles de música. Brutals.

UNDERWORLD. Èxtasi i comunió.

CARIBOU. Una rave de dimensions bíbliques.

FUCKED UP. Pink Eyes a contrallum i entre el respectable.

TORI AMOS. Debut a Barcelona.

SLEAFORD MODS. Veritats com temples.

EINSTÜRZENDE NEUBATEN. Apocalipsi sònic.