Roger Waters, superlatiu i sense pèls a la llengua

ROGER WATERS

Palau Sant Jordi, Barcelona

21 de març de 2023

La que s'ha anunciat com la gira de comiat de Roger Waters desembarcava la nit passada al Palau Sant Jordi coincidint pràcticament amb dues dates assenyalades. D'entrada, el quarantè aniversari de "The Final Cut" (1983), l'últim àlbum de Pink Floyd amb Waters encara a bord, que es commemorava ahir mateix. De l'altra, els vint anys de la invasió de l'Iraq per part d'una coalició internacional encapçalada pels Estats Units –amb l'Estat espanyol com a soci i aliat estratègic-, les (desastroses) conseqüències humanitàries i geopolítiques de la qual arriben fins als nostres dies –la commemoració havia tingut lloc abans d'ahir-.

Per "The Final Cut" hi va passar gairebé de puntetes, sense mencionar l'efemèride i lliurant-ne tan sols una peça, "Two Suns in the Sunset", el missatge apocalíptic de la qual ressona més que mai quan la cursa armamentística i la lògica de blocs a escala global fan revifar tensions que no s'havien vist des del final de la Guerra Freda. Tampoc es va referir explícitament a la invasió de l'Iraq, però moltes de les imatges que es van projectar en pantalla durant el concert tenien a veure amb tot allò que se n'ha derivat, des de vídeos d'assassinats selectius perpetrats per drons del Pentàgon, fins a un muntatge audiovisual que titllava literalment de criminals de guerra als set últims presidents nord-americans.

La càrrega política és una de les constants de This Is Not a Drill, una gira amb què Waters diu adéu als escenaris amb 79 anys molt ben portats a l'esquena, però sobretot parla sense embuts i sense importar-li a qui pugui molestar. I és clar, es pot estar d'acord o no amb les seves opinions i declaracions públiques –i jo, personalment, discrepo en més d'un punt-. Però quan la majoria sembla haver optat per arronsar-se –ja sigui per no ofendre a ningú, o bé per no perdre determinats patrocinis-, és d'agrair que algú del seu nivell i amb el seu estatus es mulli, i ens vingui a recordar de tant en tant quin és l'estat de les coses en aquest món que, ens agradi o no, ens toca habitar.

LA VIGÈNCIA D'UN CANÇONER CANÒNIC

A nivell musical, el fil conductor del concert –gairebé tres hores de repertori, dividides en dos blocs separats per una breu mitja part- va ser el cançoner de Pink Floyd. Peces compostes fa més de quatre dècades –o de cinc, en el cas de la segona cara de "The Dark Side of the Moon" (1973), que va sonar sencera-, que no tan sols no han envellit en absolut, sinó que segueixen adreçant el temps present com si s'haguessin compost avui mateix. De l'alienació creixent en plena era digital ("Comfortably Numb") a la rigidesa de certs marcs teòrics (la segona i la tercera part d'"Another Brick in the Wall"), passant per l'estigma de la salut mental ("Brain Damage"), el totalitarisme ("In the Flesh"), la mentalitat de ramat ("Sheep"), els excessos del sector financer ("Money") o l'escalada bel·licista (la citada "Two Suns in the Sunset").

Tres quarts del mateix es pot dir del catàleg solista de Waters, del qual va alternar perles pretèrites com "The Powers that Be" o "The Bravery of Being Out of Range" amb encerts recents com "Déjà Vu" o l'encara flamant "The Bar". Val la pena destacar aquesta última, una melodia crepuscular que per moments pot recordar al Dylan de les passades dues dècades –l'autor va confessar que dos dels versos s'inspiren en "Sad Eyed Lady of the Lowlands"-. També l'evocació dels bars com aquells entorns segurs on un pot parlar de qualsevol cosa i expressar qualsevol opinió sense por de ser jutjat. En el cas de Waters, això equival a un lloc on poder exposar lliurement certes idees controvertides que li han valgut crítiques ferotges de detractors com el seu excompany David Gilmour, però també on escoltar a qui pensi en sentit contrari –així ho va donar a entendre, en un gest que l'honra-.

Menció a part va valer el repàs a "Wish You Were Here" (1979), amb "Have a Cigar", la peça titular i una emocionant "Shine On You Crazy Diamond", aquesta tercera despatxada sota l'atenta mirada d'un etern Syd Barrett projectat a les pantalles que presidien l'escenari. També van desfilar per les projeccions Nick Mason i Richard Wright. A Gilmour en canvi no se'l va veure, però Waters li va dedicar sense citar-lo un contundent "Fuck Antisemitism" escrit amb lletres prou grans per no caber en cap tuit enverinat –com, per exemple, el que el guitarrista de Pink Floyd li havia dedicat setmanes enrere a l'autor de "The Wall" (1979)-. Com qui vol respondre una provocació sense deixar lloc a cap mena de dubte, però sobretot quedant-se ben a gust.

LA POSADA EN ESCENA

Seria poc acurat parlar d'un concert com el d'ahir sense referir-se a una posada en escena superlativa en tots els sentits. Un escenari de 360º situat al bell mig de la pista del pavelló, presidit per enormes pantalles on es projectaven sofisticats muntatges audiovisuals perfectament coordinats amb l'execució del repertori. Jocs de llums làser que dibuixaven formes impossibles a dins del buit –com ara una successió de triangles inspirada en la caràtula de "The Dark Side of the Moon"-. I fins i tot drons amb forma d'ovella i de porc sobrevolant el respectable. Es pot demanar res més? Doncs sí, aquell Quadraphonic Sound marca de la casa, capaç de fer sonar aquesta enorme llauna de sardines que és el Sant Jordi com si fos un auditori fet a mida d'un audiòfil. A destacar també una banda excepcional formada per nou músics amb trajectòries tan contrastades com les de Jonathan Wilson (guitarra i veu), Dave Kilminster (guitarra i veu) o Joey Waronker (bateria).

Sota la mirada de Syd Barrett.

Una ovella sobrevolant el respectable.

Mig segle de "The Dark Side of the Moon"

Devia tenir 12 o 13 anys el primer cop que vaig escoltar "The Dark Side of the Moon" (1973), amb tota probabilitat l'obra magna de Pink Floyd –i, sí, de Roger Waters-. El suport era una vella cinta de cassette que m'havia deixat un amic del meu pare, convençut que m'agradaria el que hi escoltaria. I ho va encertar. Em va agradar, però també em va desconcertar (en el millor sentit). Perquè ja poden haver passat anys i dècades des de la seva publicació, però descobrir una obra d'aquestes dimensions quan un té 12 o 13 anys implica obrir la porta a tot un univers de sensacions no només desconegut sinó a priori inconcebible.

No havia escoltat res que s'hi assemblés quan el vaig fer sonar per primer cop –i això que a casa ja hi teníem "The Wall" (1979) en vinil-. I, ben pensat, mai més he tornat a escoltar res d'igual. Al cap d'alguns anys, quan tot just n'acabava de fer 17, vaig invertir diners que tenia estalviats en una còpia en cd del mateix àlbum. La vaig comprar en una disqueria del carrer Tallers de Barcelona que ja no existeix, i des d'aleshores no m'ha abandonat mai –ni jo a ella-. No és un disc que punxi gaire sovint a aquestes alçades –tot i que cau com a mínim un cop a l'any-, però sempre que l'escolto m'asseguro d'haver aturat prèviament qualsevol altra cosa que estigui fent.

PUNT I A PART

Es commemora avui mig segle de la publicació de "The Dark Side of the Moon". Un àlbum que no tan sols defineix en bona mesura la carrera del(s) seus(s) autors(s), sinó que marca un punt i a part en la cadena evolutiva del rock progressiu, també un abans i un després en la història del rock. Si aquest darrer gènere –amb totes les seves infinites variants- no es podria entendre sense el plàstic que ens ocupa, és inevitable trobar encara els traços de l'obra capital dels Floyd en discursos com els de Radiohead, Wilco o bona part d'allò que es va anomenar post-rock. Un dels àlbums més influents de tots els temps i, contràriament al que sol passar en aquests casos, també un dels més venuts –els rècords de vendes que ha batut són astronòmics, i una vegada es va arribar a calcular que podia haver-n'hi com a mínim un exemplar a cada llar del Regne Unit-.

Parlem d'una desena de pistes que segueixen transitant les rutes experimentals que havien definit els llançaments previs de la banda, però alhora acaben d'arrodonir-se amb una dosi extra de sentit melòdic. Tot plegat fa de títols com "Breathe (In the Air)", "Time", "Money" o "Brain Damage" autèntics himnes que han sobreviscut a modes, corrents, tendències i altres variables –part del seu secret, el fet de poder-se tocar tots ells amb una guitarra acústica malgrat totes les seves capes de sofisticació i superlativa producció-. Per contra, peces com la claustrofòbica i hipnòtica "On the Run" mantenen en primer terme l'esperit més explorador del quartet britànic –al costat de Waters, els eterns David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright, amb el suport de músics de sessió com les cantants Doris Troy i Clare Torry, qui va enregistrar l'icònic solo vocal de "The Great Gig in the Sky"-.

A nivell conceptual, "The Dark Side of the Moon" aborda temàtiques que van dels aspectes més foscos de la condició humana fins a la reflexió al voltant del pas del temps, passant per la mortalitat, la cobdícia, el consumisme, l'aïllament o la malaltia mental –la banda encara tenia molt present a Syd Barrett-. Les deu peces de l'àlbum es divideixen en dos blocs de música ininterrompuda, un per cada cara del disc de vinil, que si bé no formen arcs estrictament temàtics sí que enllacen els diferents conceptes que tracta el conjunt de l'enregistrament. També és icònica la imatge de la caràtula, un raig de llum refractat a través d'un prisma, creació de l'equip d'Hipgnosis, col·laborador habitual del grup. Un embolcall fet a la mida d'una obra essencial com ella sola.

FOC CREUAT ENTRE WATERS I GILMOUR

Malauradament, la commemoració del 50è aniversari de "The Dark Side of the Moon" es produeix enmig de l'enèsim foc creuat entre Waters i Gilmour. El segon ha arribat a titllar el primer d'antisemita –via Twitter-, unes acusacions que no són noves i que li han costat a Waters la cancel·lació del concert que tenia previst oferir a Frankfurt el mes de maig vinent. Sincerament, la suspensió d'un concert de Waters amb el pretext d'un suposat antisemitisme em sembla tan absurda com el boicot que el músic promou contra Israel –com si tots els habitants d'aquest país tinguessin la culpa d'allò que fa el seu govern-. Ja se sap, vivim en temps de disparar abans de preguntar –o de reflexionar-. I així ens està anant.

Al marge de l'opinió que ens puguin merèixer certs posicionaments i manifestacions públiques de Waters –i personalment trobo bastant incoherent el seu suport a la causa palestina mentre s'oblida de conflictes com el del Sàhara Occidental, però mai el titllaria d'antisemita per denunciar els abusos de l'estat d'Israel contra el poble palestí-, em sembla just recordar que la seva present gira –la de comiat, segons va anunciar ell mateix- brinda un repàs en primera persona a un dels repertoris més canònics de la música del nostre temps. El dia 21 d'aquest mateix mes de març en donarà bona fe al Palau Sant Jordi de Barcelona. Es recomana anar-hi sense prejudicis i amb moltes ganes de reviure una experiència única.

Mick Rock (1948-2021)

MICK ROCK
(1948-2021)

No era cap nom artístic, tot i que ho pogués semblar. I en aquest sentit, el cognom del llegendari fotògraf Mick Rock no podria haver estat més profètic i revelador. Pel seu objectiu hi van passar bona part dels noms capitals de la història del rock a partir de la dècada dels 70. Syd Barrett a la caràtula de "The Madcap Laughs" (1970), Lou Reed a la de "Transformer" (1972), Iggy Pop a la de "Raw Power" (1973) amb els Stooges, David Bowie a la de "Pin Ups" (1973), els components de Queen a la de "Queen II" (1974), Ramones a la d'"End of the Century" (1980) o Joan Jett a la d'"I Love Rock'n Roll" (1981).

Sessions i concerts dels Sex Pistols, T.Rex, Blondie, Mötley Crüe, Thin Lizzy o Roxy Music, entre molts d'altres. I una de les meves imatges preferides del seu catàleg, aquella icònica fotografia on sortien junts, inseparables i (aparentment) immortals uns joves Bowie, Pop i Reed. Mick Rock veia la música a més d'escoltar-la. I va ser a través de la seva mirada com molts vam arribar també a integrar-la al nostre imaginari visual. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys. Un dia trist per a la música i la fotografia. Se n'ha anat un dels grans referents del seu ofici, també un dels testimonis d'excepció de la crònica pop de les passades cinc dècades.

50 anys de "The Madcap Laughs"

El debut discogràfic de Syd Barrett al marge de Pink Floyd sol contemplar-se com un dels paradigmes d'allò que entenem per discos maleïts. Una percepció parcialment errònia, tenint en compte que va arribar a situar-se entre els 40 plàstics més venuts al Regne Unit la setmana del seu llançament, però no del tot equivocada tenint en compte les circumstàncies vitals del seu autor: expulsat de la banda que ell mateix havia creat a causa d'un comportament erràtic que l'acabaria convertint en un dels grans ídols caiguts de la música pop.

Sigui com sigui, "The Madcap Laughs" (1970) suposa en certa manera –i molt més que qualsevol artefacte mai enregistrat pels propis Floyd- la continuació lògica d'aquell "The Piper at the Gates of Dawn" (1967) que havia posat les bases del rock psicodèlic entès des d'una perspectiva britànica. Un plàstic que segueix explorant les coordenades més àcides de la música pop, flirtejant amb llenguatges com el folk i a partir d'una estètica que ara anomenaríem lo-fi en contraposició a les estructures progressives i a les produccions grandiloqüents dels seus excompanys.

Val a dir que tant Roger Waters com sobretot David Gilmour es van implica a fons en la producció de l'àlbum, arribant aquest últim a participar-hi com a músic de sessió al costat de noms il·lustres de la nissaga Soft Machine com Robert Wyatt, Hugh Hopper o Mike Ratledge. Enregistrat als estudis Abbey Road i publicat per Harvest tal dia com avui de fa 50 anys, "The Madcap Laughs" és considerat per diverses veus autoritzades com l'obra magna de Barrett i conté algunes de les seves peces més celebrades, com ara "No Good Trying", "Octopus" i la inicial "Terrapin". Per mèrits propis, el primer gran disc de la dècada dels 70.

50 anys de "The Piper at the Gates of Dawn"

Pink Floyd no va ser la primera banda psicodèlica de la Gran Bretanya, però sí que va ser una de les primeres formacions del Regne Unit en aproximar-se al gènere en qüestió des d'una perspectiva i amb un accent inequívocament britànics. De la mateixa manera, els primers anys de la seva trajectòria resulten clau a l'hora d'entendre la transició de la psicodèlia cap al rock progressiu. "The Piper at the Gates of Dawn" (1967) va ser el seu primer disc llarg, l'únic que van arribar a enregistrar amb Syd Barrett encara a les seves files, i segons diu la llegenda el van gravar als estudis d'EMI a Abbey Road mentre els Beatles enllestien "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967) a la sala del costat.

Les onze pistes de "The Piper at the Gates of Dawn" capturaven no tan sols l'essència dels primers Pink Floyd, sinó també de la psicodèlia britànica entesa com a gènere musical en ella mateixa. Ens trobem davant d'un repertori que deixava enrere les textures més pop dels dos primers singles de la banda -"Arnold Layne" i "See Emily Play", editats pocs mesos abans i no inclosos a l'àlbum- en favor de paisatges més rocallosos ("Lucifer Sam"), excursions còsmiques en el sentit literal del terme ("Interstellar Overdrive"), motius avantguardistes ("Astronomy Domine") i cançons tan inequívocament barrettianes com "Bike". Quedaven lluny els dies dels exercicis de precisió acústica i els macroconcerts mastodòntics, però encara en l'actualitat trobaran qui assenyali aquells Floyd com els més genuïns de tots. Avui fa 50 anys que van lliurar aquell debut en llarg.

Deu anys sense Syd Barrett

Ja feia temps que Syd Barrett -Roger, tal i com l'anomena la seva família- havia marxat per voluntat pròpia. Molt de temps, feia que l'autor d'"Arnold Layne" havia trencat per sempre més amb un món i un negoci que a aquestes alçades no s'entenen sense ell però que paradoxalment no estaven fets per a ell. Però tot i així es manté d'allò més profund el buit que es va produir tal dia com avui de fa deu anys. 7 de juliol de 2006, el dia en què va morir Syd Barrett.

Syd, Roger i Rosemary

Syd Barrett.

Què va passar pel cap de Syd Barrett durant les dècades que es va mantenir allunyat de tot i de (gairebé) tothom és un misteri pràcticament impossible de resoldre a aquestes alçades. La gran incògnita que envoltarà per sempre més la figura de qui en menys d'un lustre va revolucionar el món de la música, per a posteriorment trencar-hi de ple i tancar-se en la intimitat i la soledat del seu domicili familiar. No obstant, l'especial que Mojo dedica a la figura de Barrett aconsegueix aportar una mica més de llum a tot plegat per mitjà d'un testimoni tan exclusiu com a priori improbable, el de la seva germana.

El periodista Mark Blake va entrevistar-se en una cafeteria propera a Cambridge amb Rosemary Breen, que recorda la infantesa de Barrett i també els fets posteriors a la seva breu però intensa trajectòria musical. Havent presenciat algunes de les primeres actuacions de Pink Floyd i observat com les drogues lisèrgiques s'apoderaven mica en mica de la ment del seu germà, Breen defineix com "una època molt dura" els anys immediatament posteriors a la sortida de Barrett de Pink Floyd, fins al punt de no voler-ne parlar. El que resulta més xocant, però, és el fet que no hagi escoltat mai cap dels discos que el seu germà va gravar en solitari. "Suposo que hauria de fer-ho", admet, "però no tenen res a veure amb ell i amb mi. No m'interessen en absolut".

Breen, que en tot moment es refereix al seu germà pel nom real -"Sempre l'anomenaré Roger. Així és com ho fem en família. Quan parlem de Syd ens referim a la persona malalta"-, no acaba d'entendre el culte ni la fascinació generats per la figura i l'obra de Barrett. I malgrat haver donat el seu vist i plau a l'homenatge que la ciutat de Cambridge li retrà la propera tardor, segueix mirant des de la distància tot allò que tingui a veure amb Syd i no amb Roger. "Em pensava que després d'aquest concert podríem estar tranquils", afirma en referència al citat homenatge, "però el meu marit, que és molt sensat, va dir 'No ho crec...'". Les seves paraules pesen molt. Perquè tot allò que cal saber de Syd Barrett es troba en la seva obra. I deu anys després de la seva mort, la seva germana té tot el dret del món a viure en pau.

Generacions lisèrgiques

Aprofitant aquesta impactant caràtula dedicada a Syd Barrett i els primers Pink Floyd -a l'interior hi poden trobar un extens reportatge dedicat a l'obra i la figura de Barrett-, Mojo lliura amb la seva edició de juny un recopilatori de psicodèlia contemporània. Sota el títol de "Projected Sound of 2016", el compacte aplega tot un seguit d'artistes no necessàriament adscrits al gènere en qüestió però sempre predisposats a eixamplar horitzons i a explorar els confins més àcids del so. De The Bevis Frond a The Chemistry Set, de Goat a Cavern Of Anti-Matter, de Fuzz a Cate Le Bon i de Black Mountain als Oh Sees, entre d'altres. Una bona punta des d'on començar a descobrir l'iceberg sencer (i la constatació que no tot comença ni s'acaba amb Tame Impala).