De butaques, executius discogràfics i àrbitres del gust

Frank Zappa.

"Durant els anys 60 es va gravar i editar música d'una naturalesa inusual i fins i tot experimental. Si ens fixem en qui eren aleshores els executius de les companyies discogràfiques, ens adonarem que no eren els joves que estaven a la última, sinó aquells vells fumadors de cigarretes que miraven el producte final i deien "Qui sap? No sé què fer-ne, no sé què nassos és això que sona, però gravem-ho: si es ven, fantàstic!". Estàvem molt millor aleshores amb aquella gent de la vella escola que no pas en l'actualitat amb aquests executius suposadament joves i a la última decidint què ha de veure i escoltar la gent. Aquesta gent jove és més conservadora i nociva per al fet artístic del que ho van ser mai els de la vella escola amb les seves cigarretes. I tothom sap com aquests últims han arribat al lloc on són ara. Un bon dia, el vell amb la cigarreta va dir "Bé, he assumit un risc! Ho he publicat i n'he venut uns quants milions de còpies! Fantàstic! No sé què és, però n'hem de fer més! Necessito que algú m'assessori, porteu-me un hippie!". I d'aquesta manera van acabar contractant el hippie, van portar un xaval amb cabells llargs a qui en un primer moment només deixaven servir cafès i portar la correspondència. Com que ho feia bé, van acabar dient "Donem-li una feina de debò", i així va esdevenir un A&R. Des d'aquí va anar ascendint fins a les més altes esferes i un cop allà va dir "No podem seguir-nos arriscant, perquè això no és el que la gent vol escoltar, ho dic jo perquè en sé molt!". Aquesta és la seva actitud. I fins el dia que ens desfem de tot això i tornem al "Qui sap? Arrisquem-nos!", aquell esperit emprenedor on no importa si t'agrada o ets capaç d'entendre el disc, la persona que ocupa la butaca d'executiu no hauria de jutjar els gustos de tota la població". Sàvies paraules de Frank Zappa.