Ara que Bob Dylan enregistra discos de versions de Sinatra i el Great American Songbook, ara que el de Duluth forma part del mateix cànon del qual un dia es va nodrir el seu art, no és gens gratuït que un dels seus alumnes més avantatjats es tregui de la màniga un àlbum de versions del seu propi cançoner. Willie Nile, estudiós i bon coneixedor de l'obra dylaniana, va gravar "Positively Bob" (2017) en tan sols dos dies i sense pensar-s'hi massa, la qual cosa atorga al plàstic una espontaneïtat i una frescor poc habituals en aquesta mena d'experiments. Ens trobem davant d'un disc de tribut en el millor sentit, un repertori que el novaiorquès ha interpretat des de la més absoluta devoció però reinventant cada pista perquè soni com si es tractés d'una composició pròpia. La qual cosa té encara més mèrit tenint en compte que no ha anat a buscar títols ocults sinó algunes de les perles més universals del catàleg dylanià. Com a mostres més evidents, la inicial "The Times They Are A-Changin'" i "Blowin' in the Wind", dos himnes del folk de protesta als quals ha injectat Nile bones dosis d'electricitat i nervi rocker. O un "I Want You" del qual ha abaixat les revolucions fins a fregar la fragilitat més absoluta. O un "Subterranean Homesick Blues" que es debat entre el jump blues i el protorockabilly. O un "Rainy Day Women #12 & 35" que convida a sortir a la carretera i prémer l'accelerador a fons. No sé què pensarà Mr. Zimmerman de tot plegat, però qualsevol dylanòfil hi trobarà molt més que un simple divertiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada