Que algú ens digui que no estem sols

The Clash canten contra el racisme a Victoria Park, Londres, tal dia com avui de 1978.

D'acord. Parlem de les eleccions del passat 28-A. O més ben dit dels seus resultats. De l'entrada per la porta gran de Vox al Congrés dels Diputats. De la irrupció d'una extrema dreta i d'uns tics feixistes que, en realitat, mai han deixat de condicionar la política espanyola però ara es presenten de forma totalment desacomplexada i sense necessitat de cap mena de careta. La situació és catastròfica, encara que l'esquerra -aquesta sí, totalment acomplexada quan no directament anestesiada- insisteixi a donar per bons els resultats perquè ha aconseguit salvar els mobles i evitar un desastre que a priori s'augurava encara més descomunal. És catastròfica perquè, xifres al marge, Vox i tot allò que representa disposen des d'ara mateix d'un espai parlamentari amb tot el que això implica. Més projecció mediàtica, més recursos a l'hora de fer campanya i, en definitiva, més facilitats a l'hora de difondre un discurs xenòfob, racista, homòfob, masclista i marcadament autoritarista -no és cap secret que Abascal no apuntava tant a aquestes eleccions com a les que tindran lloc d'aquí a quatre anys-.

No és la primera vegada que una formació obertament d'extrema dreta irromp amb força en la política d'un estat membre de la Unió Europea. Durant els darrers anys hem estat testimonis de fenòmens similars en altres països del nostre entorn. I aquests dies no puc parar de recordar l'ascens que el National Front va protagonitzar al Regne Unit ara fa cosa de quatre dècades. Aleshores els artistes es van mobilitzar, i els músics van ser els abanderats d'aquella mobilització. Figures com The Clash, els Specials, Madness o Billy Bragg van sortir a conscienciar els seus respectius públics contra la xacra. A recordar a moltíssima gent que calia mostrar fermesa enfront del feixisme però sobretot que no estava sola. I és justament això el que trobo a faltar entre la gran majoria d'artistes i bandes joves (i no tan joves) que ho estan petant ara mateix. Que baixin ni que sigui momentàniament dels seus macroescenaris patrocinats per les grans marques i ofereixin senyals de vida. Que si el trap és com afirmen alguns el nou punk, els seus referents es dignin a demostrar-ho. Que la tan publicitada revolució llatina vagi més enllà de l'estètica i planti cara a qui censura la diversitat. Que algú ens digui, en definitiva, que no estem sols.