El blues de Chicago ha estat des de sempre el far que ha guiat la trajectòria dels Rolling Stones, una raó de ser que mai han perdut de vista i unes arrels a les quals han tornat sempre que els ha vingut de gust -com a mostra la seva obra més recent, "Blue & Lonesome" (2016)-. No cal dir que amb el pas del temps la influència ha esdevingut recíproca, i de la mateixa manera que Ses Majestats beuen del blues de la Windy City, aquest també ha absorbit les corresponents dosis d'essències stonianes.
I aquí és on entra "Chicago Plays the Stones" (2018), un volum on tot un seguit de veterans de l'escena de Chicago reten tribut a la banda londinenca tot adaptant una dotzena dels seus clàssics al llenguatge del South Side. Sorprenen les lectures que John Primer i Billy Boy Arnold realitzen respectivament de "Let It Bleed" i "Play with Fire", dos talls que literalment semblen sorgits dels catàlegs de Chess o Alligator. També destaca la dinàmica revisió d'"(I Can't Get No) Satisfaction" a mans d'un Ronnie Baker Brooks que ha sabut treure tot el suc d'aquest estàndard sense necessitat de reincidir en els tòpics.
Tampoc deixen de sorprendre la reconversió de "Dead Flowers" en un blues d'allò més nocturn, cortesia de Jimmy Burns, el pantanós "Out of Control" que es marca Carlos Johnson i la crepuscular adaptació de "Sympathy for the Devil" a càrrec de Billy Branch. Menció a part mereixen les intervencions dels mateixos Mick Jagger i Keith Richards. El primer acompanya Buddy Guy en un robust "Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker)", i el segon extreu autèntic petroli de "Beast of Burden" al costat del citat Jimmy Burns. La resta tampoc té cap desperdici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada