El suport de Calamaro a Vox

Calamaro el 1999, obrint els concerts de Dylan i convidant a somiar en dies millors.

El passat 22 d'abril va fer 20 anys que vaig veure Andrés Calamaro en directe per primer cop. Va ser al Palau d'Esports de Barcelona com a teloner de Bob Dylan. Jo desconeixia aleshores la seva obra, però em va seduir interpretant tot sol a la guitarra peces com "Elvis está vivo", "Te quiero igual" o fins i tot una fràgil lectura de "Can't Help Falling in Love" del Rei. El final amb la contundent "Alta Suciedad" encara el tinc ben present a dia d'avui.

Per això em costa d'entendre que algú capaç d'haver compost totes aquelles cançons i tantes altres acabi fent públic el seu suport a un partit d'extrema dreta que representa justament el contrari de tot allò que al seu dia van arribar a inspirar. Una formació que es va crear precisament per castigar persones com la que ell havia estat i m'agradaria pensar que encara és.

La qual cosa ens hauria de fer reflexionar sobre qui vota a Vox i per què ho fa. No és la incultura, no és la ignorància, no és la por. Poden ser totes tres juntes, però hi ha alguna cosa més i, com en el cas de Trump als Estats Units, té a veure amb el descrèdit creixent de tota una sèrie d'absoluts que potser caldria començar a replantejar abans no acabem prenent mal tots plegats.