Ambaixador del nou pop francès

Flavien Berger, la nit passada a la sala 2 d'Apolo.

FLAVIEN BERGER + WESPHERE

Caprichos de Apolo @ Sala 2 d'Apolo, Barcelona

9 d'abril de 2019

La consolidació d'un marc cultural que vagi més enllà de l'estricte protocol ha estat des de sempre una de les grans assignatures pendents de la Unió Europea, i un dels àmbits on més s'evidencia aquesta mancança és el de la música pop. Salvant totes aquelles excepcions que solen confirmar la regla, són incomptables els casos d'artistes que malgrat haver-ho petat als seus països segueixen essent uns perfectes desconeguts més enllà de les respectives fronteres. La qual cosa explica, per exemple, que en aquesta banda dels Pirineus amb prou feina ens hagin arribat notícies de la prolífica escena que s'ha consolidat durant els darrers anys a la veïna França. O que bona part de la parròquia congregada al debut barceloní d'un dels grans ambaixadors d'aquesta mateixa escena fos precisament de parla francesa.

Sigui com sigui, Flavien Berger va poder debutar per fi als nostres escenaris, un any després d'un primer intent frustrat per una cancel·lació a l'últim moment i en el marc d'un cicle, Caprichos de Apolo, que es caracteritza justament per acostar a la Ciutat Comtal tot un seguit de delícies melòmanes que no solen encaixar en bona part dels circuits habituals. Venia a presentar el seu darrer treball, un "Contre-Temps" (2018) que la revista Les Inrockuptibles ha qualificat literalment com "un dels discos francesos més bells dels darrers anys", i que en certa manera l'ha acabat de consolidar com un dels compositors francòfons més importants de la seva generació. Tot un tractat de pop en clau electrònica on el parisenc sembla voler deixar de banda la pista de ball per a explorar territoris sonors més abstractes i alhora sofisticats.

"Quanta estona se suposa que hauria de durar el concert?", va preguntar al respectable. "Dues hores? Tres? Un dia sencer? Tota una setmana? Vinga, actuarem durant una setmana". Parlava en plural malgrat trobar-se tot sol a l'escenari. I si bé el concert amb prou feina va assolir l'hora i mitja de durada, va tenir temps de defensar les virtuts del seu cançoner més recent, atrevir-se a cantar en castellà i, per descomptat, rescatar títols encara tan definitius com "Océan Rouge" o "La Fête Noire". El primer és la peça que el va situar al mapa ara fa cosa de cinc anys, un expansiu exercici de pop sintètic on ressonen els Kraftwerk més hipnòtics. El segon, un atac frontal d'electrorockabilly que podrien haver signat els mateixos Suicide i que la nit passada va transformar la sala petita d'Apolo en una olla a pressió.

Va ser aquest últim el punt més àlgid d'una vetllada que havien encetat prèviament els components de Wesphere. Més que una banda, tot un col·lectiu de músics procedents de coordenades tan allunyades com Berlín, Londres o Astúries, amb Barcelona com a base d'operacions i un discurs on les formes més hipnòtiques de l'electrònica juguen amb la psicodèlia i es tenyeixen de colors onírics. La nit passada van presentar "Swimming Deeply", un single que veurà la llum aquesta mateixa setmana i que penjaran a la xarxa amb forma de seqüència amb una durada de 48 hores, ni més ni menys. Perquè després vingui segons qui a explicar-nos que tot està inventat.