Bruce Springsteen en un garatge californià

Springsteen, el 1973, amb una còpia del seu primer àlbum.

Estic llegint aquests dies "Born to Run" (2016), l'autobiografia de Bruce Springsteen que, al menys en el seu primer bloc de capítols -el que m'està ocupant ara mateix-, es pot entendre també com una guia pràctica per a qualsevol que es vulgui dedicar al rock'n'roll. És l'apartat on el Boss explica els seus anys formatius, el llarg periple que va d'una modesta llar familiar en un poble qualsevol dels Estats Units fins a la condició de referent inequívoc de la música nord-americana. Els dies en què es dedicava a buscar fortuna arreu de l'estat de New Jersey al capdavant de bandes com Steel Mill, formació que amb el pas del temps acabaria mutant en la Bruce Springsteen Band i posteriorment en la ja definitiva E Street Band.

Va ser durant aquell període quan Springsteen va decidir provar de guanyar-se la vida com a músic a Califòrnia. Ho va fer sense èxit en dues ocasions, abans d'entendre que no hi arribava a encaixar i que el seu lloc es trobava a la Costa Est, des d'on efectivament s'acabaria enlairant cap a les cotes més elevades del firmament musical. El cas és que em va cridar l'atenció, de la seva segona estada a Califòrnia, la tarda en què va acabar tocant en un garatge perdut en una de tantíssimes urbanitzacions amb una colla d'adolescents que no tenien cap altra ambició que passar una bona estona tot fent soroll. Em pregunto què deu haver estat d'aquella gent, si van reconèixer l'autor de "Born to Run" (1975) un cop aquest va haver iniciat el seu ascens i què podrien arribar-nos a explicar de la tarda que van compartir amb ell en aquell garatge californià.