Empatia envers l'ofici

Pau Vallvé i Víctor Garcia, la nit passada a l'Apolo.

PAU VALLVÉ + MARTA KNIGHT

Curtcircuit 2019 @ Sala Apolo, Barcelona

4 d'abril de 2019

Quan termes com indie o alternatiu semblen haver esdevingut simples coartades, convé més que mai reivindicar figures com la de Pau Vallvé. Un músic que sempre ha anat a la seva, que en dues dècades de trajectòria s'ha reinventat de totes les formes possibles i que ara, deu anys després d'haver sacrificat el seu alter ego Estanislau Verdet, pot presumir d'una carrera pràcticament autogestionada que prescindeix d'intermediaris i aposta per valors com la proximitat i el contacte directe amb una parròquia que ahir es va demostrar nombrosa. Tota una sala gran d'Apolo plena fins a la bandera en la que va ser la presentació oficial a Barcelona del darrer disc de Vallvé, l'aplaudit "Life Vest Under Your Seat" (2019), en el marc del Curtcircuit.

Acompanyat pel tot terreny Víctor Garcia a la bateria i el sempre oportú Darío Vuelta al baix i als teclats, el barceloní va alternar el cançoner recent amb retalls d'un fons d'armari dels que guanyen amb el pas del temps. Va entrar en matèria amb la psicodèlia a contrallum de "Cada deu anys", benvinguda de rigor que va deixar pas a les textures fràgils d'"Un riu de fang" i a la muralla elèctrica d'"En càmera lenta". Va rebaixar tensions culminant "Que vingui l'hivern" amb les primeres notes del "For Whom the Bell Tolls" de Metallica i va dedicar la denúncia en clau irònica de "Quina sort" a tots aquells companys de gremi que s'enfronten a penes de presó pel simple fet d'haver cantat o rapejat allò que pensen.

El contrast de calma i tempesta d'"Amics dels cirerers" va encetar una climàtica recta final durant la qual Vallvé va interpretar en solitari "Que es fonguin els ploms", va acabar d'alçar al vol amb la contagiosa "Avui l'únic que vull", va destil·lar nervi rocker a "Benvinguts als Pirineus" i va desplegar tota l'èpica d'"En un somni estrany" abans de rebaixar tensions amb la final "Tots som molt millors". Menció a part mereix la sentida reflexió en veu alta del barceloní al voltant de conceptes com la sort o els privilegis. "Estic segur que en aquesta platea hi ha molts músics que són millors que jo i no han tingut la sort de poder viure d'allò que els agrada", va sentenciar. Millors o pitjors, de músics sol haver-n'hi a la platea de qualsevol concert de rock. Que Vallvé es recordés d'ells referma una vegada més la seva empatia envers l'ofici.

Prèviament havia actuat en condició de telonera la martorellenca Marta Knight, que durant el darrer exercici s'ha fet un tip d'acumular quilòmetres, escenaris i cartells compartits amb artistes de tota condició i procedència. El seu recent fitxatge per l'escuderia Great Canyon consolida la promesa inicial d'una jove compositora que s'emmiralla en les formes més intenses i estripades del folk anglosaxó, i que la nit passada va respondre a les constants comparacions amb Sharon Van Etten amb una sòbria lectura de "Serpents". El seu posat tímid a l'hora de presentar les cançons va contrastar amb la seguretat amb què va defensar títols tan reivindicables com el seu darrer single, "Resurrection". La grandesa dels petits detalls.