30 anys sense Freddie Mercury

Irrepetible: Freddie Mercury (1946-1991).

Vaig assistir la primavera de 2005 al concert que Queen van oferir amb Paul Rodgers al Palau Sant Jordi de Barcelona. No n'esperava gran cosa, però em feia il·lusió veure de prop el que quedava d'una banda que per qüestions d'edat no havia pogut gaudir en directe al seu dia, i sobretot era conscient que aquella seria probablement l'única ocasió que tindria de veure Rodgers damunt d'un escenari en aquest país nostre –i així ha estat fins ara-. Recordo un concert correcte, del qual personalment em quedo amb el fet d'haver escoltat Rodgers cantant peces de Free i Bad Company, però on el gran protagonista va ser justament el gran absent.

Freddie Mercury sonant per l'equip de so i fent aparició des d'una pantalla de vídeo durant l'inici de "Bohemian Rhapsody", despertant passions arreu del pavelló i literalment eclipsant tota la resta de músics que eren al recinte en carn i os. No és que la suma de Queen –o el que en quedava- més Rodgers fos petita, és que Mercury era, és i seguirà essent així d'enorme per molts anys que passin. Ignoro si la banda britànica segueix fent servir el recurs de la pantalla durant les seves actuacions –francament, i amb tot el respecte que em segueixen mereixent per mèrits i trajectòria, m'interessa ben poc el que facin al costat dels Adam Lamberts d'aquest món-, però sí que tinc clar que de Freddie Mercury només n'hi ha hagut un.

Es commemoren avui tres dècades de la mort del genial vocalista. Un dels grans frontmen de la història del rock. Una icona pop simplement irrepetible que va desfer tabús i ensorrar barreres, capaç d'aixecar un estadi sencer amb la seva presència i una veu privilegiada. Un geni amb totes les lletres i un d'aquells personatges que no encaixarien amb certs cànons políticament correctes dels que tant es porten últimament. Ja saben vostès, parlem d'algú que entenia el rock'n'roll com un estil de vida, que gaudia vivint al límit, i que no s'estava de res quan el cos li demanava. Res a veure amb la descafeïnada pel·lícula que va invertir tot un arsenal tècnic per presentar-lo com aquell personatge per a tots els públics que mai havia estat.

Mercury va morir el 24 de novembre de 1991. L'any d'"Innuendo", un disc on Queen tornaven a abraçar les seves essències més rockeres i obrien la porta a nous horitzons que els haurien fet compatibles amb l'escena alternativa que va acabar d'alçar el vol aquell mateix any de la mà de Nirvana, Red Hot Chili Peppers i companyia. Si 1991 va ser l'any en què el rock i la música en general van canviar per sempre més, la mort de Mercury suposava també el final d'una figura que representava tot allò que quedava enrere però que de ben segur hagués seguit endavant. Reinventant-se sense deixar mai de ser ell mateix, sobreposant-se a modes i tendències tal i com ho ha fet d'aleshores un llegat que no ha deixat mai de cotitzar a l'alça.