Ens referíem ahir a un temps, ara fa cosa de cinc dècades, en què era totalment factible que un grup de música lliurés dues obres essencials durant el decurs d'un mateix any. Parlàvem concretament de Yes i del 50è aniversari de "Fragile", un quart disc que va consolidar els londinencs com una de les grans bandes de la història del rock. Doncs bé, avui toca parlar d'una altra banda, Alice Cooper –que aleshores era encara el nom de tota la formació que encapçalava Vincent Furnier-, que també va començar el 1971 amb un tercer àlbum on es posaven les bases de tot el que vindria després –"Love It to Death"-, i que va tancar aquell mateix exercici publicant el disc de la seva consolidació i una de les seves obres magnes. Un "Killer" del qual es commemoren avui 50 anys.
Vuit pistes que sintetitzaven la teatralitat del glam més corrosiu, la frescor del més genuí hard rock, i la visceralitat del protopunk d'escola Detroit. Bob Ezrin una vegada més a les tasques de producció, una banda en estat de gràcia i una de les caràtules més icòniques del seu temps. I per descomptat un repertori que arrencava amb l'acceleració a fons d'"Under My Wheels", i on el rock'n'roll gran reserva de "Be My Lover" alternava amb el prog rock terminal de "Halo of Flies" i el misteri de "Desperado", una cançó que bé hauria pogut fer les delícies dels mateixos Doors. També destacava l'inquietant lament de "Dead Babies", una peça que condemnava l'abús sexual infantil però, com sol passar, els més llestos de cada casa van interpretar en sentit contrari, donant peu a una absurda controvèrsia. John Lydon va dir una vegada que "Killer" era el seu disc preferit. Doncs això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada