(1941-2021)
Ha mort Graeme Edge, bateria dels històrics Moody Blues i l'únic component de la formació original –que no és la formació clàssica- que s'havia mantingut a bord fins a data d'avui. Exponents de pes de la psicodèlia més genuïnament britànica, referents del pop barroc des de l'avantsala del rock progressiu, els de Birmingham van ser un d'aquells grups que van alterar la crònica pop durant la segona meitat dels 60 i van obrir la porta a bona part del que passaria durant els 70 musicalment parlant.
The Moody Blues van començar com una banda d'estètica mod amb un repertori a mig camí del beat i el rhythm & blues d'escola londinenca. Una primera etapa efímera amb el vocalista i guitarrista Denny Laine al capdavant, i el baixista Clint Garwick complementant a Edge a de la base rítmica. Van durar poc, però van tenir temps de facturar un únic àlbum, "The Magnificent Moodies" (1965), que val la pena reivindicar i que probablement seria més referenciat de no haver quedat eclipsat per la monumental producció posterior.
Amb Laine i Garwick substituïts respectivament per Justin Hayward i John Lodge –tots dos es mantenen encara al capdavant del combo-, The Moody Blues van experimentar un canvi de registre només comparable al de Fleetwood Mac pocs anys després, deixant-se seduir pels aires renovadors del rock àcid i el pop barroc, i facturant un d'aquells àlbums que marquen un abans i un després, el monumental "Days of Future Passed" (1967), una de les obres que assenyalen la transició del psych al prog. És la peça més essencial d'un catàleg on també figuren títols igualment rodons com "In Search of the Lost Chord" (1968).
The Moody Blues van començar com una banda d'estètica mod amb un repertori a mig camí del beat i el rhythm & blues d'escola londinenca. Una primera etapa efímera amb el vocalista i guitarrista Denny Laine al capdavant, i el baixista Clint Garwick complementant a Edge a de la base rítmica. Van durar poc, però van tenir temps de facturar un únic àlbum, "The Magnificent Moodies" (1965), que val la pena reivindicar i que probablement seria més referenciat de no haver quedat eclipsat per la monumental producció posterior.
Amb Laine i Garwick substituïts respectivament per Justin Hayward i John Lodge –tots dos es mantenen encara al capdavant del combo-, The Moody Blues van experimentar un canvi de registre només comparable al de Fleetwood Mac pocs anys després, deixant-se seduir pels aires renovadors del rock àcid i el pop barroc, i facturant un d'aquells àlbums que marquen un abans i un després, el monumental "Days of Future Passed" (1967), una de les obres que assenyalen la transició del psych al prog. És la peça més essencial d'un catàleg on també figuren títols igualment rodons com "In Search of the Lost Chord" (1968).
El problema de bona part d'aquest catàleg, per monumental que sigui, és que sempre serà jutjat i valorat en relació amb el citat "Days of Future Passed", i sobretot amb aquella "Nights in White Satin" que bé podria ser una de les cançons més precioses i brillants del segle XX. A banda de militar als Moody Blues durant tota la seva trajectòria professional, el bateria també va encapçalar el seu propi projecte, la Graeme Edge Band. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys a causa d'un càncer. El buit que deixa és tan gran com el seu immens llegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada