20 anys sense George Harrison

George Harrison (1943-2001) - Foto Michael Putland/Getty Images.

Pertanyo a una de les primeres generacions que van créixer en un món sense John Lennon i on, per tant, simplement no era factible el somni d'una hipotètica reunió dels Beatles. Però generacions com la meva sí que van arribar a temps d'esperançar-se davant una igualment hipotètica prolongació de la trobada que els tres supervivents de la banda de Liverpool, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr, havien mantingut durant la dècada dels 90 amb motiu del projecte Anthology, que els va tornar a situar junts en un estudi de gravació per primer cop en més de 20 anys i que va donar lloc a moltes especulacions.

Al final la cosa no va anar més enllà, i amb això tothom va donar per fet que uns Beatles sense Lennon no tenien sentit i que els somnis seguirien essent somnis... tot i que, ja se sap, mentre hi hagués vida hi hauria esperança. L'estacada definitiva va arribar tal dia com avui de fa dues dècades amb la mort de Harrison. Va ser un cop dur. Per la pèrdua d'un referent. Perquè es tancava la porta, ara sí per sempre més, a realitzar aquell somni que fins aleshores es negava a esvair-se. I perquè episodis com aquest sempre ens han vingut a recordar que els nostres ídols són tan mortals com nosaltres mateixos.

El quiet Beatle va morir el 29 de novembre de 2001, a pocs mesos dels atemptats de l'11-S i en un món on la convulsió començava a donar forma al segle XXI tal i com l'hem acabat coneixent. Si els atacs terroristes contra Nova York i Washington marcaven l'inici d'un període –les passades dues dècades- marcat per la por, la mort de Harrison es pot contemplar en perspectiva com una metàfora de tots aquells factors, més enllà de la pròpia por, que han fet de la manca d'esperança una altra de les constants del temps que ens ha tocat viure. De la mateixa manera que l'11-S, molts recordem què fèiem el matí d'aquell 30 de novembre, l'endemà, quan la ràdio va donar la notícia. Sí, va ser un cop dur.