"Belfast" (2021)

Jude Hill i Jamie Dornan, en un fotograma de "Belfast".

Pel·lícules com "Belfast" (2021), l'últim llargmetratge de Kenneth Branagh, ens vénen a dir (entre d'altres coses) que les èpoques passades no sempre són tal com solem imaginar-les –sobretot si tendim a idealitzar-les-. Posem com a exemple la dècada dels 60, amb tot el seu esclat de color i lluminària, lligat a una idea de progrés que havia de conduir-nos a anys llum d'on en realitat hem anat a parar. Va ser realment una dècada tan plàcida i esplèndida com sol recordar-la la sempre selectiva memòria col·lectiva? No necessàriament si un vivia al Vietnam, a l'Espanya franquista o, com en el cas que ens ocupa, en una Belfast que començava a entrar de ple en aquell període que els historiadors anomenarien, sense pèls a la llengua, The Troubles.

Ambientada el 1969 a la capital nord-irlandesa, "Belfast" explica el dia a dia d'un nen de nou anys, Buddy (Jude Hill), que d'una banda gaudeix d'una vida familiar plena però de l'altra es veu atrapat enmig d'una espiral de violència que li va gran i que no sap ni pot entendre. Sort en té de dues figures paternes (Jamie Dornan i Caitriona Balfe) que li transmeten valors encara avui tan subestimats com són el respecte envers aquell que és diferent. En altres paraules, els pares del protagonista l'ensenyen a estimar a marxes forçades en un entorn cada cop més podrit per l'odi. Filmada en imponent blanc i negre, colpidora i alhora entranyable, "Belfast" es beneficia també d'una banda sonora d'alçada per cortesia de tot un Van Morrison, que a més d'haver compost diverses peces per l'ocasió, cedeix també alguns dels seus clàssics.