Empatitzar amb la víctima

Cerimònies i saraus com la gala dels Oscars no han estat mai sants de la meva devoció. Acostumat a fer la meva i a deixar-me guiar per veus potser més discretes però sovint més autoritzades que un recompte d'estatuetes, com a molt hi acostumo a veure una ocasió com tantes altres per poder parlar de cinema, un art que m'apassiona i que darrerament m'està donant força satisfaccions.

Diumenge a la nit –matinada d'ahir, dilluns, a casa nostra- es va celebrar a Los Angeles una nova edició dels Oscars. I això ens hauria de portar a parlar, per exemple, de "CODA" (2021), de Sian Heder, o de Jane Campion i el seu "The Power of the Dog" (2021). Però en canvi estem parlant de la picabaralla que van mantenir Chris Rock i Will Smith després que el primer fes un acudit de mal gust i en tot cas inoportú sobre l'alopècia de l'esposa del segon, Jada Pinkett. La cosa es va acabar amb Smith propinant una bufetada a la cara de Rock, i oferint posteriorment una disculpa amb un to certament qüestionable.

Arribat aquest punt, el problema ja no és que haguem deixat de parlar de cinema per parlar d'un incident que és pura carn de clickbait. El problema, si se'm permet expressar-ho, és que mentre donem voltes a la picabaralla entre Rock i Smith, desviem l'atenció del patiment de Pinkett. La víctima. Una persona que ha estat vexada i humiliada públicament pel fet de no ser normativa, i amb la qual ningú sembla disposat a empatitzar ni que sigui una mica. Tot plegat, què volen que els digui, m'entristeix profundament.

Ara bé, dit això, empatitzar amb algú implica justament posar-se a la pell de la persona amb qui s'empatitza. I en aquest sentit, crec que si el meu cos i la meva salut fossin objecte d'una burla davant milers de persones (de tot el planeta, en aquest cas), no tan sols em sentiria incapaç de "defensar-me jo sol", sinó que agraïria el suport de qualsevol persona del meu entorn. Un altre tema és si la resposta de Will Smith va ser la més intel·ligent, la més coherent o la més efectiva. I jo crec que no va ser cap de les tres coses –potser n'hi hauria hagut prou aixecant-se, marxant i deixant en evidència l'humor sense gràcia de Rock-. Però afirmar que Pinkett "es pot defensar sola", sense tenir en compte com es sentia ella en aquell moment, no és empatitzar.