"The Power of the Dog" (2021)

Flemons i Dunst, en un fotograma de "The Power of the Dog"

En una escena de la tot just oscaritzada "The Power of the Dog" (2021), un dels protagonistes es posa a plorar mentre afirma, adreçant-se a la dona amb qui s'acaba de casar: "I just wanted to say how nice it is not to be alone" ("Només volia dir com n'és de bonic no estar sol"). No és la mena d'actuació que sol esperar-se del protagonista masculí d'un western. Però és que "The Power of the Dog", adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Thomas Savage –publicada el 1967, no confondre amb l'obra també homònima de Don Winslow- a càrrec de neozelandesa Jane Campion, tracta entre d'altres coses sobre els falsos mites de la masculinitat. També sobre les diferents formes d'expressar (i representar) el desig. I sobre com la immensitat d'un paratge rural aparentment idíl·lic pot esdevenir tot un parany opressiu i claustrofòbic.

Amb apunts que poden recordar a "Straw Dogs" (1971) de Sam Peckinpah, la cinta explica la història de dos germans ranxers a la salvatge Montana de 1925. Un d'ells és un tipus dur de manual (Benedict Cumberbatch), l'altre és un home més aviat sensible i reflexiu (Jesse Plemons). Quan aquest últim es casa amb una dona vídua (Kirsten Dunst) que té un fill homosexual (Kodi Smit-McPhee), el germà autoritari es dedicarà a fer-los la vida impossible. Serà també en aquest context on es revelarà un d'aquells secrets que reforcen tot arc narratiu, alhora que ens recorden que les coses no sempre són el que semblen i que mai solen ser blanques ni negres. Atenció a la banda sonora de Jonny Greenwood, que s'allunya de les coordenades habituals de l'òrbita Radiohead per abraçar les formes més claustrofòbiques de la tradició sonora nord-americana.