Dos anys que ho han alterat tot, però no han canviat res

Avui fa dos anys que va començar tot (o que es va acabar tot, segons com es miri). Dos anys del dia en què Pedro Sánchez va anunciar amb to paternalista l'inici d'un període d'excepcionalitat que havia de durar dues setmanes però, d'una forma o d'una altra, s'ha anat allargant fins ara. Dos anys del confinament, de les llistes de discos, sèries i pel·lícules, dels festivals de música en streaming i dels hashtags categòrics. Dos anys del "Tot anirà bé", "Jo em quedo a casa" i "De la pandèmia en sortirem millors". Dos anys dels policies de balcó, dels fiscals de Twitter i d'un clima d'opinió que banalitza la discrepància i estigmatitza qualsevol discurs crític. Dos anys d'una responsabilitat, una solidaritat i unes declaracions de bones intencions que, com era previsible, han acabat en paper mullat tan bon punt l'amo ha obert la porta de la gàbia.

Sembla que el primer efecte secundari de la tan publicitada com controvertida vacuna hagi estat una mena d'amnèsia col·lectiva, i que els mateixos que aleshores tendien a viure pendents de l'apocalipsi, avui siguin els primers de tornar a marxes forçades cap a les velles dinàmiques de tota la vida. Com si aquí no hagués passat res. Com si reobrint bars, restaurants, sales de festes (i de concerts) i vols intercontinentals, n'hi hagués prou per pal·liar unes seqüeles socials que en molts casos encara van per llarg. Com si la pitjor crisi sanitària del nostre temps no convidés a reflexionar sobre què ha passat i –molt important- per què ha passat. Com si ja no calgués demanar explicacions per la gestió erràtica i poc transparent dels governs (així, en plural). I sobretot, com si mesures tan desproporcionades com el toc de queda, el passaport sanitari o el mateix confinament no haguessin establert un precedent, com a mínim, perillós.

Va passar amb la crisi financera de 2008. Va passar amb els efectes devastadors del temporal Gloria poc abans de l'arribada del coronavirus. I com era d'esperar, ha tornat a passar amb aquesta pandèmia de la qual no hem sortit millors sinó exactament iguals a com hi vam entrar. Les declaracions de bones intencions sempre queden bé mentre dura la tempesta. Però un cop passades les turbulències la perspectiva és una altra i, ja se sap, pontificar sobre responsabilitat i solidaritat pot fer molta mandra quan es torna a disposar de via lliure per fer el que ens roti, com ens roti i quan ens roti –amb permís del Procicat, si més no-. Arribat aquest punt, un no pot evitar pensar que potser, ara sí, caldria una altra aturada general com la de fa dos anys. Però no pas per fer front a cap emergència sanitària, sinó per seure a reflexionar. Per recordar d'on venim, ser conscients d'on som i preguntar-nos si tenim la més remota idea de cap a on volem anar.