Blues per Setmana Santa

La Setmana Santa és una època de l'any que tendeixo a associar amb el Sud profund dels Estats Units. No soc religiós, però em fascina escoltar a Son House cantant "John The Revelator", també a Blind Willie Johnson, Johnny Cash i els Louvin Brothers predicant el seu gòspel, o fins i tot el misteri ancestral –i espiritual- de Robert Johnson.

Sigui o no per gràcia divina, aquest Dijous Sant l'he passat al Deep South. He visitat les tombes d'alguns dels grans bluesmen del Delta de Mississippi. He contemplat velles esglésies de fusta construïdes en paratges gairebé inhòspits. He passat per la cruïlla de camins on Robert Johnson va vendre la seva ànima al Diable. I he escoltat blues en un antre de Clarksdale, el quilòmetre zero de la música que més em fa vibrar.

Demà serà Divendres Sant. I si tot va bé tornaré a escoltar a Bob Dylan cantant en directe "Gotta Serve Somebody" i "Every Grain of Sand". Però abans tinc previst passar pel més bíblic dels escenaris, si parlem de rock'n'roll i si parlem del Sud. Tupelo, 8 de gener de 1935. Un bessó morirà durant el part. L'altre canviarà per sempre més la història de la música.

A la fotografia, tres creus al marge d'una carretera secundària en algun lloc del nord de Louisiana, aquest mateix matí. 

"Chocolate Jesus"

Tom Waits en una imatge de 1999, l'any de "Mule Variations" - Foto Getty Images.

La confessió d'un home que viu el fet religiós al seu aire i que, en lloc d'anar cada diumenge a escoltar algun sermó a l'església de torn, prefereix anar-se'n fins a una botiga de dolços a comprar peces de xocolata amb la forma de Jesús. Ell se sent més realitzat d'aquesta manera, i sap que Jesús l'estima igualment. Ho cantava Tom Waits a "Chocolate Jesus", una de les peces incloses al monumental "Mule Variations" (1999).

Una cançó on el californià convidava a reflexionar i a qüestionar-se certs absoluts, però sobretot dibuixava algunes de les grans escenes del seu cançoner –que no és poc-. També un tema ideal per recuperar en un dia com avui, dilluns de Pasqua. El moment més dolç de la Setmana Santa, l'hora de menjar la mona –amb figures de xocolata que bé podrien tenir la forma de Jesús-. Molt recomanable també la versió que Namina en va fer l'any passat a "Un udol" (2022).

L'eternitat d'un mite

Mac Rebennack aka Dr. John (1941-2019).

Explicava dies enrere que la litúrgia de la Setmana Santa em convida a submergir-me en el misteri ancestral del Sud dels Estats Units, i a fer-ho a través de la seva música. També durant el diumenge de Pasqua o diumenge de Resurrecció, una data que tant des d'un punt de vista religiós com profà obre la porta a reflexionar sobre conceptes com l'eternitat o la vida després de la mort. És etern, sens dubte, el gran Dr. John, exponent de la música del Sud –i més concretament de Nova Orleans- que traspassava ara fa gairebé quatre anys, deixant un d'aquells llegats que perduraran sempre.

La tardor passada va veure la llum el seu primer àlbum pòstum, un "Things Happen that Way" (2022) que recull les que suposadament van ser les seves últimes sessions de gravació. Retorn d'entre els morts amb una obra que és tota una prova de vida. Deu pistes que revisen clàssics d'autoria pròpia com "I Walk on Guilded Splinters" però entre les quals també destaquen sorprenents lectures de títols aliens com "End of the Line" (Traveling Wilburys) o la tradicional "Gimme that Old Time Religion" –molt oportuna en un dia com avui, val a dir-, amb participació puntual de vells coneguts com Willie Nelson, Lukas Nelson, Promise Of The Real o Aaron Neville. L'eternitat d'un mite.

Dijous Sant amb Rickie Lee Jones de fons

El Turó de les Mentides, Dijous Sant de 2023.

De la mateixa manera que em vaig passar bona part del Dijous Sant escoltant blues i altres registres perifèrics, la litúrgia de la Setmana Santa –mística, espiritual, però en casos com el d'un servidor no necessàriament religiosa- em va portar a recuperar "The Sermon on Exposition Boulevard" (2007), un dels meus àlbums preferits de Rickie Lee Jones.

Una obra que planteja una forma diferent d'aproximar-se al fet religiós, defugint els dogmes i practicant la reflexió, amb cançons tan majúscules com "Gethsemane" o "Where I Like It Best". Vaig tenir ocasió de veure la seva autora en directe durant la gira de presentació d'aquest mateix disc –16 de maig de 2007 a la sala Bikini-, i va ser una experiència en tots els sentits. Ahir em van ressonar algunes de les seves pistes mentre contemplava una posta de sol primaveral des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès.

El blues del Dijous Sant

Un cartell anunciant la presència de Jesús al traçat de l'autopista 61 a l'alçada de

Natchez, Mississippi, genuïna terra de bluesmen – Foto Ken Lund.

La música d'arrel nord-americana, i en especial la del Sud profund, com a banda sonora de la Setmana Santa. El blues, però també el country i les formes primitives del rock'n'roll. Ja siguin Blind Willie Johnson, Son House, Hank Williams o els Louvin Brothers cantant himnes religiosos, o bé Robert Johnson, Drive-By Truckers, Lucinda Williams o fins i tot Nick Cave reinterpretant les mateixes arrels amb un accent potser no cristià però sí místic i espiritual –pagà, fins i tot-. No soc religiós, però sí que m'interessa la religió en el seu vessant antropològic. I avui, Dijous Sant, em sembla un bon moment per submergir-me un cop més en el misteri més bíblic i ancestral del Sud.

Flamingo Tours - "Wild Beasts from the South" (2021)

La litúrgia religiosa del Dijous Sant i del conjunt de la Setmana Santa sempre m'acaba transportant d'una manera o d'una altra cap als paisatges pantanosos del Sud més profund dels Estats Units. Un indret físic i mental on l'herència cristiana ha adoptat unes formes úniques i instransferibles, de vegades francament aterradores i d'altres absolutament fascinants –fins i tot quan un no és religiós, com és el meu cas-. Penso per exemple en totes les manifestacions culturals que s'hi han arribat a inspirar, tant en aquell mateix punt geogràfic com arreu del món. Del misteri ancestral de Son House entonanant "John the Revelator" a les escapades Southern Gothic de Nick Cave, passant és clar per Guadalupe Plata i la forma com han aproximat les formes més primitives del blues a la tradició andalusa –sí, un punt calent si parlem de Setmana Santa-.

Em sembla oportú enguany aprofitar la data d'avui, Dijous Sant, per reivindicar una banda de casa que s'ha emmirallat en l'esperit del Sud a l'hora de facturar el seu darrer treball. Flamingo Tours, que la tardor passada van lliurar un tercer àlbum que és alhora un nou pas endavant en una línia evolutiva que sempre ha apuntat a l'alça i ara directament sembla no tenir límits. Si el seu disc de debut, "Right on Time" (2015), maridava amb ofici i estil tota una sèrie de registres que apuntaven als Estats Units de la dècada dels 50 –del jump blues al primer rock'n'roll- i semblava fet a mida de la parròquia rocker, tres anys després es van despenjar amb un "Lucha Libre" (2018) que suposava tot un cop de timó a nivell discursiu. El rock'n'roll seguia essent la base, però l'estètica fifties deixava pas a tot un seguit de ressons fronterers –quan no directament mexicans- que enriquien el conjunt alhora que feien del combo barceloní un exemplar únic en la seva espècie.

El segueix el plàstic que ens ocupa, un "Wild Beasts from the South" (2021, Chesapik) que torna a posar el focus en un punt geogràfic concret per assimilar-ne l'essència sense deixar la banda de sonar a ella mateixa. En aquest cas l'entorn escollit ha estat el Sud, que es manifesta amb força en peces com "Texas Killing Fields", "Bad Seed" o la mateixa pista titular. Exercicis de Southern Rock sense domesticar ni adulterar, que conviuen amb alguna mostra de rock'n'roll primigeni marca de la casa –un "Lonely Hearts Club" que tant pot remetre a Little Richard com a l'escuderia Stax-, i on tant es dibuixa la naturalesa més salvatge del Sud com es perfilen relats noir que bé podrien inspirar novel·les pulp de les bones. A destacar també l'entrada del sempre oportú Santos Puertas (The Suitcase Brothers) com a guitarrista titular al lloc de Jordi Mena, i una vegada més la força i la versatilitat vocal d'aquest tros de frontwoman que és la gran Myriam Swanson.

El misteri ancestral de Gwenifer Raymond

Raymond a la caràtula d'"Strange Lights Over Garth Mountain".

El Dijous Sant és una d'aquelles dates assenyalades del calendari cristià que, més enllà de litúrgies religioses, convida a submergir-se en tot el seu misteri ancestral. És una vetllada, la d'avui, ideal per a escoltar les obres més metafísiques d'uns Guadalupe Plata o un Nick Cave. D'imaginar-se els astres del blues del Mississippi marcant el ritme de la Dansa de la Mort. Enguany m'agradaria afegir un nom a la llista, i és el de Gwenifer Raymond.

Gal·lesa establerta a Brighton, la vam descobrir ara fa tres anys quan va debutar amb el notable "You Never Were Much of a Dancer" (2018). En presentava ara fa uns mesos la continuació, un "Strange Lights Over Garth Mountain" (2020) on segueix invocant els ancestres transatlàntics del blues, el folk i l'American primitive guitar. El títol fa referència a l'àrea rural on va viure de petita i als avistaments d'OVNIs que la gent dels voltants deia haver dut a terme a la zona. I el repertori va ple de tenebra i, sí, de misteri.

Que algú com Raymond es dediqui durant la setmana a dissenyar videojocs és un símptoma més de la precarietat estructural en què es troba instal·lat el món de la música a bona part del planeta. Ha demostrat un talent gairebé precoç, ha captat l'atenció d'un segell com Tompkins Square, ha vist el seu nom destacat en bona part de la premsa especialitzada i ha girat per ambdós costats de l'Atlàntic. Tot i això, el seu dia a dia és com el de bona part del públic davant del qual actua en temporada de festivals. Però la seva música destil·la essències molt més profundes.

Una recomanació de Setmana Santa, el darrer disc de Raymond, que es troba disponible a Bandcamp.

Bob Dylan - "Saved" (1980)

Tot i no ser religiós, no se m'acut millor manera de celebrar el dilluns de Pasqua i d'acomiadar la Setmana Santa que una de les obres més infravalorades del catàleg de Bob Dylan. "Saved" (1980) és el segon capítol de la trilogia cristiana del de Duluth i, malgrat una caràtula tan apocalíptica com espantosament oportuna en els temps que corren, conté algunes de les seves composicions més rodones.

Un plàstic enregistrat a Muscle Shoals Sound Studio amb personal de la casa i que sona exactament a tot allò que s'ha arribat a produir en tan emblemàtic emplaçament. Un combinat de rock orgànic, soul greixós i ressons gòspel. Sí, Dylan es trobava en la fase en què es trobava i deia les coses que deia, però les comunicava d'una manera i amb una convicció que no admetien ni admeten discussió.

La polsegosa lectura de l'estàndard "A Satisfied Mind" que enceta la primera meitat del disc prepara el terreny de cara a l'esclat de joia que és la peça titular. Quatre minuts de rock amb accent del Sud, tan aptes per aixecar una església com un pavelló, on Dylan proclama la joia de sentir-se i saber-se salvat. Primer gran encert d'un àlbum que també trepitja fort en pistes com "Covenant Woman" o "Solid Rock".

Per descomptat, i com ja és habitual en Dylan, totes aquelles cançons van començar a mutar tan bon punt les va treure a la carretera en la que el temps ha acabat assenyalant com una de les seves grans etapes escèniques, guanyant punts amb cada interpretació i esdevenint més sòlides cada nit. Així ho va documentar al seu dia "Trouble No More - The Bootleg Series vol. 13" (2017), tot un document en directe que no tan sols va aportar llum a aquells anys cristians sinó que els va acabar de posar en valor.

Nick Cave and The Bad Seeds – "Tupelo"

Amb confinament o sense, avui és Dijous Sant i em sembla un bon dia per recuperar una cançó que sempre m'agrada escoltar durant les dates de Setmana Santa. "Tupelo", el segon single de Nick Cave i els seus Bad Seeds –la peça formava part del seu segon àlbum, "The First Born Is Dead" (1985)-, i una de les grans aproximacions dels australians a les pantanoses essències del Sud més profund dels Estats Units. Referències bíbliques i a pioners del blues com Leadbelly o John Lee Hooker. Una torrencial tempesta castigant l'estat de Mississippi una nit d'hivern a principis de 1935. El naixement d'Elvis Presley i la mort durant el part del seu germà bessó, Jessie Garon Presley –a qui es refereix el propi títol de l'àlbum en qüestió-. I encara avui un dels grans reclams dels directes de Cave.

Dijous Sant 2019

Guadalupe Plata.

No sóc partidari de seguir determinades litúrgies de caire religiós, però sí que m'agrada mantenir determinats costums i rituals al llarg de l'any en funció de les dates que vagi marcant el calendari. Avui és Dijous Sant i això vol dir que tindran lloc incomptables processons, de les quals trio sens dubte la de la localitat empordanesa de Verges, que manté viva la tradició de la Dansa de la Mort. Més enllà d'això, la nit d'avui em sembla ideal per a submergir-me en els ressons Southern Gothic de discografies com les de Nick Cave o Drive-By Truckers. I per què no, també en els pantanosos misteris del blues entès a la manera de Guadalupe Plata o Los Espiritus.

With God on Our Side

Banderes a mitja asta per commemorar la mort de Crist, legionaris amb simbologia preconstitucional portant el mateix Crist com si es tractés d'un company caigut, ministres que es passen per l'arc de triomf el caràcter aconfessional de l'Estat establert per la mateixa Constitució que tan poc els costa invocar quan els convé... Així és Espanya en ple segle XXI. Realment deu ser la hòstia que el teu país tingui Déu del seu costat.

Dijous Sant a Verges

Representació de la Dansa de la Mort, la nit passada a Verges.

Circular de nit per les carreteres secundàries del Baix Empordà tot escoltant blues pantanós pot resultar una experiència gairebé mística. Si a sobre és la nit de Dijous Sant i el que sona pels altaveus són discos de Guadalupe Plata o Los Espiritus, la sensació és encara més intensa. Ahir vam anar a Verges a veure la representació de la Dansa de la Mort -a la fotografia-, un ritual que té les seves arrels en la tradició medieval de la Danse Macabre i que suposa un dels elements més fascinants del patrimoni cultural català.

La Dansa de la Mort

Emmarcada en la processó del dijous Sant de Verges, la Dansa de la Mort és un dels elements més singulars del mapa cultural català. I no tan sols pel fet de ser una de les poques manifestacions -l'única, segons els seus organitzadors- que mantenen viva a Europa la tradició medieval de la Danse Macabre, sinó per la manera com l'han tractat els seus responsables al llarg dels anys: entenent-la i potenciant-la com un dels grans trets identitaris del municipi empordanès, però sense arribar-la a convertir en un parc temàtic. L'altre punt que atorga valor a la Dansa de la Mort és el rigor i la fidelitat que manté a data d'avui envers les seves arrels, tot un mèrit en un país que té el mal costum de reduir la seva cultura popular i tradicional a la categoria de revetlles, festes majors i pessebres diversos. Durant el decurs de la processó, el silenci als carrers de Verges és tal que amb prou feina s'escolta cap soroll que no provingui de la pròpia marxa. I quan un té l'ocasió de contemplar de prop la Dansa de la Mort, pot arribar a escoltar la respiració dels propis dansaires sota les màscares esquelètiques -la qual cosa impressiona tant com el mateix concepte de la dansa-. A la fotografia, la representació de la Dansa de la Mort, la nit passada a Verges.