Ricky Gil, a El 9 Magazín

"Sempre hem escoltat amb molta admiració la música anglosaxona dels 60, però en canvi hem menyspreat allò que es feia aquí". Ho diu Ricky Gil en aquesta entrevista que publiquem avui a El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Vallès Oriental i Osona / Ripollès). Parlem amb ell del seu nou disc amb Biscuit, un "Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik) que justament ve a reivindicar els pioners del rock i del pop a casa nostra. També del seu darrer llibre, "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), on el cantant de Brighton 64 repassa una seixantena de concerts als quals ha assistit al llarg de tota la seva vida. Dues obres diferents però amb un mateix fil conductor: la memòria.

Ricky Gil & Biscuit - "Artefactes sonors de l'underground català" (2023)

Ara fa cosa de dos anys, Ricky Gil i Biscuit solien tancar els concerts de la gira de presentació del seu primer àlbum conjunt, "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik), amb una robusta lectura de "Hi ha gent", poema de Joan Vergés musicat per un jove Toti Soler en plena era psicodèlica. Tenia tot el sentit del món que el barceloní i els del Garraf, exponents de dues generacions de músics que s'emmirallaven en l'herència sonora de les dècades dels 60 i els 70, haguessin trobat un punt de comunió en aquell nugget genuïnament nostrat. Una perla del primer rock (en) català, recuperada en ple segle XXI com si d'una declaració de principis es tractés.

"Hi ha gent" va ser el punt de partida d'"Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik). El segon àlbum que Biscuit i el cantant de Brighton 64 facturen de forma conjunta. Un disc de versions que reivindica els pioners del rock i la música pop en llengua catalana. Una dotzena de composicions datades entre l'equador dels 60 i les acaballes dels 70, la majoria desconegudes pel gran públic, reinterpretades des del respecte pels originals però amb la dosi extra d'injecció elèctrica de qui ha begut de fonts com The Who o Neil Young amb Crazy Horse. Un exercici de restauració i de justícia històrica pràcticament inèdit a la música pop de casa nostra –podríem buscar precedents en el Modernisme aborigen o en el disc "La pols i l'era" (2016, Bankrobber)-.

El plàstic s'obre amb els acords menors i la tempesta elèctrica de la citada "Hi ha gent", que deixa pas a "Noia" i "Al matí just a trenc d'alba". Dues composicions d'Albert Batiste i Pau Riba, respectivament, emmarcades al seu dia a l'ep "Miniatura" (1969). La primera la fan com si fos de Big Star, la segona traça una boirosa i calidoscòpica atmosfera lisèrgica. "Anna", original d'Ia & Batiste, compta amb la participació vocal d'uns veterans de la mida de Manel Joseph (Orquestra Plateria) i del mateix Jordi Batiste, dos dels noms il·lustres que formen una llista de convidats on també hi destaca la presència dels germans Toni i Dionís Olivé dels mai prou reivindicats Melodrama –representats al disc amb l'esclat power pop de "Tu, jo i el Tibidabo"-.

Completen –i enriqueixen- la nòmina de col·laboradors dues veus plenament contemporànies com són les de Joana Serrat i Namina. "Jo em donaria a qui em volgués" i "Els esnobs", de Maria del Mar Bonet i Guillermina Motta respectivament, semblen fetes a mida de l'una i de l'altra. Les rocalloses "Un desig antic" i "Més enllà" es capbussen en la gènesi del rock nostrat per reivindicar dos noms de culte com els de Jordi Paniagua i Els Xocs. Menció a part mereixen "Mambo" i "La curva del Morrot", que traslladen sense por els originals de Sisa i Gato Pérez fins a les coordenades discursives de Ricky Gil i Biscuit. Si l'escena musical catalana tenia i segueix tenint un deute històric amb aquella generació, és just considerar que aquest àlbum en liquida com a mínim una part. Les notes de la funda interor les ha escrit un expert en la matèria com és el periodista Àlex Gómez-Font. Motiu de més per agenciar-se'n una còpia.

Més informació:

Chesapik  /  Pàgina web

El nou disc i el nou llibre de Ricky Gil, a El 9 Nou

Ricky Gil reivindica els pioners del rock català al seu segon disc conjunt amb Biscuit, "Artefactes sonors de l'underground català", que sortirà aquest divendres a través de Chesapik. D'altra banda, el cantant de Brighton 64 acaba de publicar el seu tercer llibre, "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), on repassa una seixantena de concerts als quals ha assistit al llarg de les passades quatre dècades i mitja. En parlem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Nou llibre i nou disc de Ricky Gil

L'amic Ricky Gil és a punt de publicar el seu tercer llibre, "Qui toca aquesta nit?", on parla d'alguns dels moltíssims concerts que ha arribat a presenciar al llarg de la seva vida. I em fa molta il·lusió que m'hagi convidat a xerrar amb ell durant la presentació que farà el 29 de setembre a la Llibreria Strogoff de la Garriga. També és a punt de publicar el seu segon àlbum amb Biscuit, "Artefactes sonors de l'underground català", del qual avança aquesta magnífica versió de "Hi ha gent", el nugget nostrat de Toti Soler que ja havia interpretat durant les presentacions en directe del seu primer disc amb els vilanovins, "Infinites Rutes Invisibles" (2021, Chesapik).

Flamingo Tours - "Wild Beasts from the South" (2021)

La litúrgia religiosa del Dijous Sant i del conjunt de la Setmana Santa sempre m'acaba transportant d'una manera o d'una altra cap als paisatges pantanosos del Sud més profund dels Estats Units. Un indret físic i mental on l'herència cristiana ha adoptat unes formes úniques i instransferibles, de vegades francament aterradores i d'altres absolutament fascinants –fins i tot quan un no és religiós, com és el meu cas-. Penso per exemple en totes les manifestacions culturals que s'hi han arribat a inspirar, tant en aquell mateix punt geogràfic com arreu del món. Del misteri ancestral de Son House entonanant "John the Revelator" a les escapades Southern Gothic de Nick Cave, passant és clar per Guadalupe Plata i la forma com han aproximat les formes més primitives del blues a la tradició andalusa –sí, un punt calent si parlem de Setmana Santa-.

Em sembla oportú enguany aprofitar la data d'avui, Dijous Sant, per reivindicar una banda de casa que s'ha emmirallat en l'esperit del Sud a l'hora de facturar el seu darrer treball. Flamingo Tours, que la tardor passada van lliurar un tercer àlbum que és alhora un nou pas endavant en una línia evolutiva que sempre ha apuntat a l'alça i ara directament sembla no tenir límits. Si el seu disc de debut, "Right on Time" (2015), maridava amb ofici i estil tota una sèrie de registres que apuntaven als Estats Units de la dècada dels 50 –del jump blues al primer rock'n'roll- i semblava fet a mida de la parròquia rocker, tres anys després es van despenjar amb un "Lucha Libre" (2018) que suposava tot un cop de timó a nivell discursiu. El rock'n'roll seguia essent la base, però l'estètica fifties deixava pas a tot un seguit de ressons fronterers –quan no directament mexicans- que enriquien el conjunt alhora que feien del combo barceloní un exemplar únic en la seva espècie.

El segueix el plàstic que ens ocupa, un "Wild Beasts from the South" (2021, Chesapik) que torna a posar el focus en un punt geogràfic concret per assimilar-ne l'essència sense deixar la banda de sonar a ella mateixa. En aquest cas l'entorn escollit ha estat el Sud, que es manifesta amb força en peces com "Texas Killing Fields", "Bad Seed" o la mateixa pista titular. Exercicis de Southern Rock sense domesticar ni adulterar, que conviuen amb alguna mostra de rock'n'roll primigeni marca de la casa –un "Lonely Hearts Club" que tant pot remetre a Little Richard com a l'escuderia Stax-, i on tant es dibuixa la naturalesa més salvatge del Sud com es perfilen relats noir que bé podrien inspirar novel·les pulp de les bones. A destacar també l'entrada del sempre oportú Santos Puertas (The Suitcase Brothers) com a guitarrista titular al lloc de Jordi Mena, i una vegada més la força i la versatilitat vocal d'aquest tros de frontwoman que és la gran Myriam Swanson.

Albert Gil aka Rudemod - "Plena Fragmentorum Cofini" (2021)

Hi ha discos que són fruit d'un moment determinat i d'altres que, a més, tenen prou vocació per esdevenir perdurables molt més enllà del moment en qüestió. Entre aquests últims s'hi troba el debut en solitari d'Albert Gil, guitarrista i membre fundador dels essencials Brighton 64, a qui també havíem pogut escoltar en bandes com Brigatones, Matamala, Rivolta, Malice o Chest. Un "Plena Fragmentorum Cofini" (2021, Chesapik) que signa com a Albert Gil aka Rudemod –l'alter ego amb el qual ja portava més d'una dècada amenitzant selectes vetllades melòmanes tot fent les funcions de disc jockey-.

Es presenta Gil pel seu compte amb un àlbum que és fruit del confinament d'ara fa gairebé dos anys, que es va concebre en quarantena i que es va gravar durant el mateix 2020 mentre els efectes de la coronacrisi encara eren lluny de començar a remetre. Ell mateix s'encarrega de pràcticament tots els instruments, amb excepció del baix i la bateria, que van a càrrec de David Abadía –l'última incorporació a les files de Brighton 64-, qui també es va situar als controls durant el procés de gravació. A tot això cal sumar col·laboracions puntuals de vells coneguts com Javier Sun, Pablo Jiménez o Ricky Gil, germà i etern company de viatge de Rudemod.

Musicalment, el disc revela aquells vessants del ventall estilístic d'Albert Gil que fins ara potser es podien intuir però no sempre es feien evidents ni sortien a la llum. Segueixen predominant aquella sensibilitat pop i aquella immediatesa que han tendit a definir la banda mare, però entren en joc també tota una sèrie de matisos que apunten en múltiples direccions. I és justament aquesta riquesa estilística un dels grans arguments a favor del disc. L'altre, no cal dir-ho, són les cançons. Perles pop que efectivament es van concebre com a reacció al coronavirus i a tot allò que aquest ha comportat, però que seguiran brillant per elles mateixes a mida que passin els anys.

Comença a ritme de dinàmic power pop amb un "Aquel deseo que un día formulé" que no hauria desentonat al repertori de Chest, i segueix amb un "Pequeñas cosas" que podria haver format part dels darrers discos de Brighton. "Camp de mines desactivat" i "Hablar por hablar" són exercicis de pop madur en el millor sentit, i "La séptima vida del gato" és una nocturna balada que pot arribar a recordar les formes d'un Leonard Cohen. Que tot plegat pugui conviure amb l'esperit ié-ié nostrat de "Mal educat", el rock robust de "Malalt", l'accent jamaicà de "Cançó de protesta" o fins i tot una dinàmica lectura del "Coristes i numismàtics" de Sisa, il·lustra l'obertura de mires d'un dels grans artesans del format cançó a casa nostra.

Disponible a Bandcamp i, en luxós doble vinil, al web de Chesapik.

Ricky Gil estrena les 8 Bits Sessions

Ricky Gil, durant la seva actuació a 8 Bit Estudi.

La gent de 8 Bits Estudi de Sabadell ha estrenat aquest mes de novembre les 8 Bits Sessions, una sèrie de videoclips gravats en directe al propi estudi que, a més de donar a conèixer les instal·lacions, servirà també per difondre algunes propostes musicals que cal seguir de prop. Va inaugurar la sèrie Ricky Gil amb una versió exclusiva d'"Ungüent de serp", una de les peces incloses al seu primer àlbum en solitari, "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik).

Mentre segueix presentant el disc en directe arreu del país amb el suport dels seus ja inseparables Biscuit –refermant a l'escenari la boníssima química assolida a l'estudi-, Gil es prepara també per un 2022 durant el qual celebrarà el 40è aniversari de la seva banda de tota la vida, Brighton 64. L'històric combo barceloní ha promès una commemoració a l'alçada de les circumstàncies amb moltes sorpreses a la vista, inclosa la publicació d'un nou àlbum durant aquest proper exercici.

Poden visionar l'actuació de Ricky Gil a les 8 Bits Sessions a Youtube.

La música i el paisatge

Captura d'"En una altra vida", el nou videoclip de Ricky Gil.

La immensitat del paisatge i la profunditat de les carreteres secundàries que s'hi endinsen. Si el debut en solitari de Ricky Gil, "Infinites Rutes Invisibles" (2021, Chesapik), invoca coordenades sonores genuïnament nord-americanes, el seu cançoner és el fil musical ideal per contemplar paisatges i transitar carreteres com els de l'altre costat de l'Atlàntic. Com per exemple els paratges naturals d'Ontario, al Canadà, on l'actor i cineasta Viggo Mortensen i el director de fotografia Marcel Zyskind van anar a buscar localitzacions la tardor de 2018 per al que esdevindria la pel·lícula "Falling" (2020).

Cap de les imatges filmades en aquell moment es va fer servir al film. Dos anys i mig després, la muntadora Telma Llos les ha recuperat i les ha emmarcat al videoclip d'"En una altra vida", una de les peces més potents d'"Infinites Rutes Invisibles". Un expansiu exercici de rock psicodèlic que el vocalista de Brighton 64 va enregistrar amb el suport dels sempre solvents Biscuit, en una unió que evoca la de Neil Young amb Crazy Horse o la de Dylan amb The Band, i on també podem escoltar l'oportuna participació vocal de tota una Joana Serrat. No cal dir que les imatges del Canadà rural li van com l'anell al dit a la peça en qüestió. Poden vostès visionar el videoclip a Youtube.

El debut en solitari de Ricky Gil, a El 9 Nou

Ricky Gil publica el seu primer disc en solitari després de quatre dècades encapçalant bandes tan essencials com Brighton 64, Matamala o Top Models. Un "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik) on l'acompanyen Biscuit i Joana Serrat, entre d'altres. Avui parlem amb ell a les pàgines d'El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Fotografia de Julián Vázquez.

Ricky Gil - "Infinites Rutes Invisibles" (2021)

Ha calgut esperar ben bé quatre dècades per poder escoltar el primer disc en solitari de Ricky Gil. I ara vindria aquell tòpic segons el qual l'espera ha valgut la pena. Però és que és cert, el flamant "Infinites Rutes Invisibles" (2021, Chesapik) és un disc sorprenent en tots els sentits. El fruit de tots els quilòmetres transitats fins ara, però també una porta oberta a tots aquells registres que formen part de l'adn de Gil però no acaben d'encaixar al cànon de Brighton 64.

Registres com el rock d'arrel nord-americana que el barceloní ja havia explorat puntualment al capdavant de Top Models, i que ressona en pistes com les dues parts de "Dues obres mestres" o la tempesta elèctrica d'"Insubmissió" –amb text de Caterina Albert-, un tall que evoca el Neil Young més desbocat. O com la psicodèlia expansiva d'"En una altra vida", on torna a ressonar l'electricitat del canadenc, un dels grans referents de Gil, que sembla haver trobat els seus propis Crazy Horse en una de les bandes de rock'n'roll més solvents del país, ni més ni menys que Biscuit.

Els de Vilanova i la Geltrú han esdevingut un dels pilars d'un àlbum on destaca també la presència de músics convidats com Joana Serrat, amb qui la veu de Gil dialoga en peces com "Tempesta nocturna" o les citades "En una altra vida" i "Dues obres mestres, Pt. 2". Tot plegat, sense oblidar la col·laboració de Roger Pelàez (Budellam, Zombi Pujol) i Guille Caballero (Chaqueta de Chándal, Els Surfing Sirles, Fetus) a "Ungüent de serp": el primer n'ha escrit la lletra, el segon hi toca el piano. Vells companys de viatge en una ruta que es perfila eterna.

Disponible en elegant vinil al web de Chesapik.

Ricky Gil debuta en solitari

Ricky Gil - Foto Julián Vázquez.

El mes vinent veurà la llum, per fi, el debut en solitari de Ricky Gil. Després de quatre dècades encapçalant bandes tan essencials com Brighton 64, Matamala o Top Models, també d'oferir concerts pel seu propi compte amb diversos formats, el barceloní –establert a la Garriga- és a punt de lliurar la seva obra més personal. Un "Infinites rutes invisibles" que publicarà Chesapik el 16 d'abril i on Gil es fa acompanyar d'una banda de solvència contrastada com és Biscuit, alhora que convida a col·laborar veus amigues com la de Joana Serrat. Ressonen influències que van de l'expansiva electricitat de Neil Young a la força melòdica d'uns Who o uns Jam. N'acaba d'avançar un primer single, "Dues obres mestres", amb un videoclip que poden vostès visionar a Youtube.

Recomanació: Santi Careta a La 2 d'Apolo

Delicadesa, sofisticació, intensitat i la proximitat de qui canta a cau d'orella. Santi Careta té nou disc a la venda, "Els Ocells i l'Stereo" (2016, Chesapik), i el presentarà en directe el proper dimarts, 19 d'abril (21h.), a La 2 d'Apolo. L'àlbum el produeix Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i hi col·labora gent de Love Of Lesbian i Seward, entre d'altres. I el concert promet ser una d'aquelles experiències que no s'obliden. Més referències en aquest vídeo que em té captivat.