Si arriben a venir de l'altre costat de l'Atlàntic ningú –ni aquí ni allà- dubtaria en assenyalar-los com una de les bandes més refotudament essencials del country del que portem de segle. I el fet que vinguin del Baix Llobregat no ens hauria d'impedir saludar-los com a tal. Th'Booty Hunters poden haver-se criat al Delta del Llobregat, que la seva música remet a les profunditats del Sud dels Estats Units. I la seva aproximació a la tradició nord-americana és tan respectuosa com irreverent, tan rigorosa com visceral, tan fidel com renovadora sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all.
Fusionant les formes més primitives del country –el hillbilly, el bluegrass i els seus derivats més immediats- amb registres que van del punk al folklore de l'est d'Europa, Xavi Ollé, Jordi Ollé, Javi Bañón i Dani Bañón han construït un discurs únic en la seva espècie que mira de tu a tu a qualsevol dels seus contemporanis transatlàntics, i que assoleix en aquest "The End of the Country" (2022) alguns dels seus moments més àlgids –si era un repte titànic superar el monumental "Speaking of the Devil" (2018), se n'han sortit amb nota-.
L'accelerat inici amb aires balcànics de "Rage" no tan sols és una declaració d'intencions de bon principi, sinó que podria servir com a lliçó d'humilitat a totes aquelles bandes nostrades que porten anys banalitzant el concepte de mestissatge aplicat a la creació musical. Una sensació que refermen la potent "Funny Consequences" o la tètrica "The End of the Rope", que tanca l'àlbum. El punkabilly a tota castanya de "Believe in Higher" contrasta amb la polsegosa balada "Gold Tone", "It Mets as Black" és un corrosiu i pantanós monument a l'estètica Southern Gothic, i "Anyway We Do" és un exercici de country rock mutant que faria les delícies del mateix Tarantino. Brutal, en tots els sentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada