Algú se'n recorda del nu metal?

Korn, clàssics més ellà de les etiquetes.

De vegades em pregunto si tota aquesta febre per les mal anomenades músiques urbanes s'acabarà tal com es va acabar al seu dia el deliri d'allò que es va anomenar nu metal. Si l'etiqueta en ella mateixa no era prou absurda, la quantitat de despropòsits que es van aixoplugar sota aquest paraigua directament era exagerada a tots els nivells. Sigui com sigui, aleshores hi va haver signatures respectables que en van arribar a escriure autèntiques meravelles –tal com ara perden el nord en nom de la novetat per la novetat-. Algunes potser no ho reconeixeran a aquestes alçades, però les hemeroteques en segueixen essent testimoni. En tot cas, la tendència en qüestió va acabar marxant per on havia vingut.

Per ser justos, dins del calaix de sastre del nu metal també hi va haver discursos amb substància que, en alguns casos, han sobreviscut al gènere de torn amb la dignitat intacta. Penso per exemple en Deftones, també en Korn, considerats al seu dia com a pioners d'un estil que sempre els va anar petit. He estat escoltant aquests dies el disc que aquests últims van publicar l'any passat, un "Requiem" que concentra tota la mala llet i la foscor estructural amb què els californians van consolidar-se al seu dia com una de les grans bandes del canvi de segle. No és ni molt menys un "Life Is Preachy" (1996) o un "Follow the Leader" (1998), però pistes com "Let the Dark Do the Rest", "My Confession" o "Disconnect" entren tan bé a data d'avui com ho haurien fet el 1999.