Quan l'escena musical catalana es debat entre el pop més inofensiu, els ritmes urbans més domesticats i el mestissatge més banal i previsible, cal més que mai reivindicar una banda com Ratpenat. Els barcelonins formen una mena de santíssima trinitat del punk rock nostrat juntament amb els empordanesos Fetus, els vallesans Zombi Pujol i els tarragonins Crim, i d'alguna manera han vingut a recordar-nos que fer la revolució no té per què ser incompatible amb passar una bona estona.
El seu nou àlbum, "Tard... i amb ressaca" (2022, Kasba Music), és una nova escopinada a la cara d'un sistema que ja venia podrit de fàbrica, també d'aquesta societat que n'ha assumit els postulats i les directrius com si fos un ramat d'ovelles. Ho fa a ritme de salvatge punk'n'roll marca de la casa, amb una lírica que parla sense embuts i amb l'actitud de qui ha vingut a sacsejar consciències i fonaments. Títols com "100% Indecent" o "El problema sou vosaltres" són molt més que declaracions de principis. I "Tot no anirà bé" és la crònica enrabiada de totes les barbaritats comeses durant els darrers dos anys amb el pretext sanitari.
La segona cara del disc es compon de versions de clàssics aliens, tan sorprenents com ben trobades. Té tot el sentit del món, per exemple, escoltar "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol" de Pi de la Serra a ritme de frenètic hardcore punk, ni que sigui per recordar que el seu missatge segueix tan vigent com el primer dia per moltes dècades que passin. És un puntàs escoltar com els barcelonins reinterpreten "Era tan bon home" de Pere Tàpias com si fos dels Backyard Babies. I la robusta adaptació del "Que tinguem sort" de Lluís Llach és un cop de puny a la cara d'aquest teatre de l'absurd en què s'ha convertit el mainstream independentista.
Més informació:
Ratpenat / Pàgina web
Més informació:
Ratpenat / Pàgina web
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada