Si el principal actiu d'un grup de pop han de ser les (bones) cançons, no es pot negar que Sabana en tenen a grapats. Els de Granollers semblen haver desenvolupat un gust exquisit i un olfacte infal·lible per les melodies inesborrables, els ritmes que entren a la primera, els arranjaments amb la dosi justa de sofisticació, i unes lletres farcides de poesia quotidiana. Ho van evidenciar amb un ep i un primer àlbum que ja apuntaven enlaire –"Martes borealis" (2020) i "Ja no m'hi encanto" (2021)-, i hi tornen ara amb el seu segon disc llarg, "La perspectiva" (2022).
Ens trobem davant d'un àlbum que referma la promesa inicial i que va un pas més enllà respecte dels seus predecessors. D'entrada, perquè l'engranatge que formen els sis components del combo –a la formació habitual d'un grup de rock s'hi suma la secció de vents que integren Clara Reverter (trombó) i Roger Garcia (saxo)- funciona a ple rendiment. Però també perquè, sense haver-se inventat res de nou –quan un té coses a dir no cal inventar-se la sopa d'all-, els vallesans han aconseguit sonar més que mai a ells mateixos. Segueixen ressonant referents com Els Pets, El Petit de Cal Eril o Mishima, però cada cançó d'aquest disc parla amb veu pròpia.
I sí, tornant al principi, el secret d'aquest disc són justament les cançons. Petites vinyetes a través de les quals Toni Miralles (veu, guitarra i lletrista del grup) acaba construint grans històries que parteixen del seu dia a dia. De l'inici vitamínic al ritme d'"Aquell ermità de Montserrat" a la urgència de "Volia fer-te una cançó amb un títol llarg" –culminada amb un senyor solo de guitarra per cortesia de Gerard López- o aquest clàssic en potència del repertori sabanià que és "Feia molt de temps que no escoltava música al metro", i fins als contorns crepusculars de la final "L'ara i l'aquí", on Miralles sembla encarar un futur que tot just s'ha començat a escriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada