Arcade Fire, parlant de música

Arcade Fire, en una imatge promocional de "WE".

És francament difícil parlar aquests dies d'Arcade Fire, sobretot si allò de què un vol parlar és de música i no d'especulacions i acusacions encara no provades al voltant de la conducta d'un dels seus components. Ja se sap, vivim temps d'immediatesa fins i tot a l'hora d'emetre veredictes en el marc de judicis mediàtics on el fetge sol pesar més que la raó, i on els que més solen pontificar sobre drets fonamentals són els primers en oblidar que la presumpció d'innocència és un d'aquests drets fonamentals.

Agradi o no, Win Butler és i serà innocent fins que es demostri el contrari i així se l'hauria de tractar –i no, això no és anar en contra de les presumptes víctimes sinó, insistim, respectar un dret tan fonamental com la presumpció d'innocència-. I fins i tot si els càrrecs de què se l'acusa s'acabessin provant –cosa que seria greu, sense cap mena de dubte-, això no hauria de condicionar el judici crític envers la seva obra artística al capdavant del combo canadenc, una de les més essencials de la música pop dels darrers 20 anys –novament, agradi o no-.

Una obra que engrandeix una mica més el seu sisè àlbum d'estudi, un "WE" (2022) que segueix explorant les coordenades ballables dels seus predecessors si bé reconnecta amb els passatges més claustrofòbics d'encerts pretèrits com "Neon Bible" (2007). Si aquest últim s'havia concebut en plena campanya d'allò que l'administració Bush va anomenar Guerra Contra el Terror, "WE" es va gestar durant els mesos més durs de la pandèmia i segueix perfilant la música dels canadencs com la hipotètica banda sonora d'un segle XXI on les crisis s'encadenen l'una darrere l'altra.

Aquesta nit el presentaran al WiZink Center de Madrid –ara per ara no tenen previst acostar-se a Barcelona, ja veurem què passa la primavera vinent durant la temporada de festivals-. Sense Feist com a telonera després d'abandonar la gira pels motius que ja es poden imaginar, però amb un àlbum notable com a reclam i amb un llegat encara a l'ordre del dia. Que cadascú faci el que vulgui, només faltaria. Però em sembla un bon moment per tornar a recordar que un pot apreciar perfectament la música de Ted Nugent o fins i tot Burzum sense necessitat de combregar amb les idees nefastes dels seus autors. I que un concert d'Arcade Fire sempre sol esdevenir una experiència memorable.