Trencar les normes (en lloc de seguir-les)

Mudhoney enfotent-se'n a la cara de les teves normes - Foto Glenn Koek.

"Barcelona, tenim moltes ganes de tocar per vosaltres aquest dijous 15 de setembre. Volem expressar públicament que no vendrem articles de marxandatge en aquest concert, simplement perquè la sala insisteix a cobrar-nos elevades taxes i comissions. Ens mantindrem fidels a les nostres arres punk rock i no carregarem cap sobrecost als nostres fans ni perdrem diners pel fet de poder vendre. En lloc d'això, li donarem el dia lliure a la nostra persona responsable de marxandatge perquè se'n vagi a fer surf! Gràcies per entendre-ho".

Amb aquest comunicat a les xarxes socials anunciaven Mudhoney que no posarien parada de marxandatge al seu concert d'abans d'ahir a la sala Razzmatazz de Barcelona, denunciant i visibilitzant de passada una mena de pràctiques que sovint passen desapercebudes en aquest mercat al més pur estil neoliberal que ha esdevingut la indústria de la música en directe. En aquest cas parlem de la imposició de taxes abusives a l'activitat d'una banda, però posats a fer una llista podríem enumerar també exemples que perjudiquen al mateix públic –com a mostra, la creixent saturació de certs macrofestivals on pesa més la xifra d'abonaments venuts que no pas el benestar o fins i tot la seguretat del respectable que els ha comprat-.

Vivim uns temps molt estranys –per dir-ho d'una manera suau-. Uns temps en què la indústria de la música celebra grans trobades sectorials on es parla de tot menys de música, en què les ments que dirigeixen el sector s'han educat amb els mateixos valors que els grans magnats de Wall Street i Silicon Valley, i en què els propis músics han esdevingut simple carn de canó d'aquest gran engranatge que pràcticament no pot deixar de girar, més valorats per les seves habilitats en el màrqueting digital –començant pel nombre de seguidors que sumin a les xarxes socials- que no pas per allò que siguin capaços de dir i expressar a l'estudi o en un escenari.

He preguntat darrerament a diversos artistes joves –el terme emergents ja passa d'eufemisme- per què accedeixen a compartir la seva música a través d'Spotify, una plataforma que no els beneficia laboral ni econòmicament, i que devalua el seu art des del moment en què aquest obeeix als interessos d'una gran corporació que no ha crescut venent música sinó publicitat. Les respostes sempre han estat les mateixes –i generalment han anat de la mà-: creuen que han de ser a Spotify perquè tothom hi és i perquè ser-hi és la millor forma que la gent m'escolti –fals: hi ha altres canals per arribar al públic, alguns dels quals força més ètics-. I això donant per fet que aquestes escoltes només serviran, com a molt, per augmentar els guanys de la plataforma de torn.

De totes dues respostes, la que més em sobta és la primera per tot allò que implica. Ser a Spotify perquè tothom hi és. Com qui salta daltabaix d'un pont perquè tothom ho fa, com qui assumeix la norma de forma absolutament acrítica perquè toca. Si una cosa tenen en comú bona part de les figures que durant el segle passat van definir la música pop tal com la coneixem a dia d'avui –d'Elvis Presley als Sex Pistols, dels Beatles a Pixies, de Hank Williams a Little Richard, de Ray Charles a David Bowie i ja no parlem de Bob Dylan, Public Enemy, la Velvet Underground o Sonic Youth-, és justament el fet d'haver qüestionat –i trencat- normes, tabús i convencions. Això explica, en part, que durant la segona meitat del segle XX cada nova generació protagonitzés la seva pròpia revolució en termes sonors i estètics. I també explica, en gran part, que en ple segle XXI haguem comprat tan alegrement el relat corporativista que pretén vendre com a revolucionaris estils musicals generalment tan conformistes com el trap o el reggaeton.

Tornant als fets d'abans d'ahir a Barcelona, Mudhoney havia estat al seu moment una de les bandes pioneres d'allò que es va anomenar grunge. L'última gran revolució juvenil de l'era rock, també una de les últimes ocasions en què tota una comunitat de músics joves va optar per escriure les seves pròpies normes en lloc de seguir les que li eren dictades. Una revolució que va acabar essent engolida pel mateix sistema, com tantes altres, però que al seu dia va deixar empremta justament perquè qui la va dur a terme es va atrevir a anar a la contra. Sí, Mudhoney es poden permetre llicències que no tothom es pot permetre a l'hora dir certes coses públicament. Però si avui es troben on es troben –és a dir, si avui es poden permetre accions com la d'abans d'ahir-, és perquè tres dècades enrere van fer el seu propi camí tot trencant les normes en lloc de seguir-les.