Dues artistes que van a la seva

Anna Andreu.

Aquelles cançons que potser no entren a la primera però un cop són dins ja no t'abandonen mai més, aquelles obres que cal degustar poc a poc i trobant si cal el moment oportú, i sobretot aquelles artistes que han optat per fer la seva i expressar-se al marge d'unes dinàmiques, les de la indústria del disc, on la novetat ha esdevingut dogma i la immediatesa sol equivaler a caducitat. Porten ja alguns mesos al carrer els darrers àlbums d'Anna Andreu i Maria Jaume, "La mida" (2022, Hidden Track) i "Voltes i voltes" (2022, Bankrobber).

Dos d'aquells treballs que tendirien a passar desapercebuts enmig de la sempre sorollosa allau de llançaments discogràfics si no fos per la dimensió de les seves autores, dues artistes que efectivament han après a fer les coses a la seva manera i sense respondre a cap altra necessitat que no es derivi del seu propi art. I dos segons discos que també equivalen a confirmacions, en el cas de la barcelonina d'una trajectòria solista que té les seves arrels al capdavant dels enyorats Cálido Home –va debutar pel seu compte, amb el suport sempre oportú de Mariana Arrufat a la bateria, amb "Els mals costums" (2020)-, en el cas de la mallorquina després d'haver aterrat amb el formidable "Fins a maig no revisc" (2020).

Dues trajectòries que van alçar el vol en plena pandèmia i que ara, un cop superada la tempesta, es perfilen com a fermes realitats amb grans perspectives de futur. Les de qui sap parlar amb veu pròpia sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all, les de qui és conscient de tot allò que encara pot arribar a dir un format sempre a l'ordre del dia com és el de la cançó al marge d'etiquetes. En tots dos casos podríem parlar de folk i fins i tot de pop metafísic. Però ben mirat no cal filar tan prim quan tenim sobre la taula perles com "Un son" o "Me desplom". La primera és d'Andreu, la segona de Jaume. I que bé que es complementen l'una a l'altra.