Què pot fer una banda que pràcticament s'ha inventat ella sola tot un gènere musical, perfilant alhora una línia clarament ascendent al llarg dels seus tres primers àlbums? Doncs facturar un quart plàstic que, a falta del factor sorpresa inicial, mantingui el nivell i certifiqui els seus autors a l'avantguarda del gènere en qüestió. La tardor de 1972, Black Sabbath venien de posar les bases del heavy metal i tots els seus derivats amb tres discos tan trencadors al seu dia com encara essencials a data d'avui –"Black Sabbath" (1970), "Paranoid" (1970) i "Master of Reality" (1971)-.
Arribat el moment de lliurar-ne la continuació, el quartet de Birmingham –Ozzy Osbourne (veu), Tony Iommi (guitarra), Geezer Butler (baix) i Bill Ward (bateria)- va optar per produir-se ell mateix el que potser ja no seria un altre salt endavant però sí un nou encert en una trajectòria que semblava no tenir aturador. I això que els components del grup van arribar als estudis Record Plant de Los Angeles afectats per una creixent addicció a diverses substàncies. Tot plegat va fer que el procés de gravació esdevingués gairebé un calvari, però el resultat final va ser tan rodó com unes cançons simplement incontestables i una execució igualment immaculada per part dels seus autors.
Publicat el 25 de setembre de 1972, avui fa 50 anys, "Black Sabbath Vol. 4" s'havia d'haver titulat inicialment "Snowblind", com una de les seves peces més icòniques, però la referència a la droga era tan clara que la disquera de torn, Vertigo, va fer canviar el títol pel que ha acabat passant a la història. El que no va poder evitar és que la peça en qüestió esdevingués un altre himne metàl·lic, gràcies en gran part al monolític riff de Iommi i al cant terminal d'un Osbourne en plena forma. Altres punts forts de l'àlbum són l'atac frontal de "Supernaut", els tempos claustrofòbics de "Cornucopia" o la injecció elèctrica de "Tomorrow's Dream".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada