Dues bandes (nord-)americanes

Drive-By Truckers, portaveus dels Estats Units que hi ha més enllà de Washington.

Les seves carreres s'han desenvolupat de forma gairebé paral·lela, els seus discursos han crescut d'igual manera i els seus respectius públics també mengen pràcticament a part. Sigui com sigui, tant Drive-By Truckers com Wilco es poden contemplar per mèrits propis i sense discussió possible com dues de les bandes més grans del rock d'arrel nord-americana del segle XXI. I ho poden fer després de dues trajectòries que van començar durant la dècada dels 90 –la de Wilco, amb Uncle Tupelo com a punt de partida, bastant abans que la dels Truckers-, que han evolucionat al seu aire sense perdre de vista els seus principis fundacionals, i que en ple 2022 es troben tan a prop en termes conceptuals que gairebé podrien anar de la mà.

Portaveus –potser involuntaris, però portaveus al capdavall- d'aquells Estats Units que s'estenen més enllà de les altes esferes de Washington, Drive-By Truckers des del Sud més profund i Wilco des d'un Midwest que es troba a l'altre extrem en termes més que geogràfics –recordin que els extrems tendeixen a tocar-se-, tant els uns com els altres van adreçar a la seva manera el daltabaix de l'era Trump –els primers amb "American Band" (2016), "The Unraveling" (2020) i "The New OK" (2020); els segons amb "Ode to Joy" (2019)-. Amb tan sinistre personatge fora de la Casa Blanca, però amb el seu fantasma encara planant sobre un país que no havia estat tan fracturat socialment des de feia dècades, totes dues bandes han publicat enguany dos àlbums que els connecten amb les seves arrels i on, sense provar d'oferir respostes, segueixen sonant fruit del seu temps.

Drive-By Truckers van lliurar el mes de juny un "Welcome 2 Club XIII" que es capbussa en aquella concepció fresca i renovadora del southern rock que al seu dia els va perfilar com tot allò que han acabat esdevenint. La peça titular, que injecta embranzida punk rock a les arrels Americana al més pur estil d'uns Replacements, és un homenatge al club d'Alabama on Patterson Hood i Mike Cooley es van foguejar durant els seus inicis –"Tonight we're gonna be entertained / By our favorite Foghat cover band", proclama la lletra, en una declaració de principis com una catedral-. La resta de l'àlbum també és de naturalesa autobiogràfica –a destacar la participació vocal de Margo Price al country rock estripat de "Forged in Hell and Heaven Sent" i la caràtula amb il·lustració de l'inconfusible i recentment desaparegut Wes Freed-.

Wilco, d'altra banda, havien publicat setmanes abans l'oportunament titulat "Cruel Country". El primer disc que reuneix tots els components de la banda en un estudi –i gravant en directe, és clar- des del llunyà "The Whole Love" (2011)-. Però sobretot el retorn al country que havia estat la raó de ser de Jeff Tweedy i companyia ja des que van abanderar el so Americana –i allò que es va anomenar country alternatiu- durant els dies d'Uncle Tupelo. La peça que el titula adreça l'estat de les coses a la terra de Mark Twain i Bob Dylan, i com la resta del plàstic sona tan estripada i orgànica com els Wilco més bàsics, aquells que un sector del públic festivaler encara sembla pendent de descobrir. 21 anys després que el canònic "Yankee Hotel Foxtrot" (2001) canviés totes les regles del joc possibles i els valgués el qualificatiu de Radiohead nord-americans, els de Chicago segueixen mirant enrere alhora que caminen sempre endavant.