 |
| Springsteen, en una imatge recent de "The River Tour" - Font Live Nation. |
BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND
Camp Nou, Barcelona
14 de maig de 2016
Del material anterior a "Born to Run" i d'obres de factura més o menys recent com l'encara ressonant "Wrecking Ball" (2012) o el més discret "High Hopes" (2014), res de res. L'omissió del passat més remot va ser purament fruit de l'atzar -a punt va estar de caure "Growin' Up", però el respectable va optar per "Glory Days" quan el de New Jersey va donar peu a una improvisada votació-, i de la mateixa manera que ahir va guanyar pes el cançoner de "Born in the U.S.A.", qualsevol nit d'aquestes poden tornar amb força "Rosalita" o "Spirit in the Night". El catàleg recent, en canvi, semblaria a priori més desubicat en un repertori que celebra l'etapa més clàssica d'Springsteen sense cap mena de reserva, fent concessions a l'oient ocasional -la quantitat de greatest hits que van sonar ahir no s'havien escoltat junts ni tan sols durant la gira de reunió amb The E Street Band el 1999- sense oblidar-se del seguidor més experimentat que valora la presència de perles ocultes, peces poc evidents o sorpreses que trenquen inexplicables absències -el públic barceloní va poder escoltar ahir per primera vegada en directe "Drive All Night": ja era hora!-.
L'altre factor a tenir en compte és el fet que la major part del catàleg clàssic d'Springsteen -per no dir la seva totalitat- no tan sols no ha envellit, sinó que es pot interpretar en clau de present cada vegada que el desplega al damunt d'un escenari, ja sigui amb la mateixa empenta del primer dia ("Born to Run") o des de l'experiència que només el pas dels anys pot atorgar ("Point Blank"). El secret salta a la vista: d'inadaptats, perdedors, ànimes sense rumb i destins tocats per la mala fortuna sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà. I, sembla ser, Springsteen es manté ferm en la divina missió de donar-los veu nit rere nit mentre el seu cos aguanti. Cosa que va per llarg: amb 66 anys a l'esquena, el Boss -i la banda que l'acompanya- és capaç d'oferir concerts de tres hores i mitja sense deixar lloc a cap mena de treva. Ni tan sols durant la protocolària pausa prèvia als bisos van arribar a desaparèixer els músics de l'escenari. I durant bona part de la primera hora -i del que vindria després-, els temes s'anaven encadenant l'un darrere l'altre, fent diana sense pràcticament deixar respirar a 65.000 ànimes que amb prou feina donaven crèdit d'allò que presenciaven.
Ofici i alguna cosa més
Inici a tota pastilla, anant per feina i amb els llums encara encesos al ritme de "Badlands". S'apaga la il·luminació mentre la música no para i la banda dispara de cop "No Surrender" i "My Love will Not Let You Down". No portem ni un quart d'hora de concert, ni tan sols hem entrat encara en matèria -se suposava que avui tocava escoltar "The River"- i el Camp Nou ja és una olla a pressió. I ara sí, ara és el torn del doble àlbum que dóna nom i raó de ser a la present gira. "Esteu preparats?", pregunta Springsteen repetidament i en català abans de projectar en cadena "The Ties that Bind", "Sherry Darling", "Jackson Cage" i "Two Hearts". Per si la cosa encara no ha quedat prou clara, arriba de cop i volta la primera alteració imprevista del guió inicial: "I'm Goin' Down", per petició d'un membre del públic. De tornada al guió, "Hungry Heart" i "Out in the Street" acaben de posar l'estadi de potes enlaire abans de disminuir revolucions i encetar un parèntesi reposat amb l'inèdit "Here She Comes Walkin'", que desemboca en "I Wanna Marry You".
"The River" transforma grades i pistes en un oceà de punts lluminosos i "Point Blank" esdevé la lletania més fosca de totes, amb un Springsteen estàtic i aquell final "Bang bang you're dead" manifestant-se més glacial que mai. "Atlantic City" rebaixa tensió, recupera musculatura i adoba el terreny perquè torni la festa amb "Darlington County". Encara no s'ha acabat aquest tema quan Springsteen recull de les mans impacients de les primeres files cartells amb títols de cançons escrits a mà. Peticions que atendrà amb molt de gust, començant per una celebrada "Glory Days" i continuant amb "I Wanna Be with You". D'acord, aquesta última no es troba entre la collita més rodona del Boss, però és una d'aquelles peces que per naturalesa funcionen molt bé en directe. I el fet que la toqui a petició d'un fan en una nit com la d'avui resulta significativa: mentre molts músics amb cinc o sis anys de trajectòria no s'atreveixen a tocar cançons amb dos exercicis d'antiguitat si no les han assajat prèviament, Springsteen aborda una cara b que va compondre deu fer cosa de tres dècades i mitja com si la toqués cada nit, sense despentinar-se i sense que cap membre de la banda es quedi enrere. D'això se'n diu ofici i alguna cosa més.
La disbauxa de "Ramrod" marca un breu i final retorn a "The River". No escoltarem "Cadillac Ranch" ni "Independence Day" però a canvi degustarem "The Price You Pay" i ens emocionarem amb "Drive All Night" (amb cita inclosa al "Dream Baby Dream" de Suicide). Això sí que és una cançó d'amor i la resta són manuals de banalitat. Perquè, creguin-me, estimar una persona no és cantar-li "I love you, I love you, I love you" com qui va a fitxar en una fàbrica a les vuit del matí. No, senyors, qui estima algú de veritat és capaç de conduir tota la nit tan sols per comprar-li un parell de sabates i tastar els seus tendres encants, paraula. El problema és que mentre penses en tot plegat, Springsteen ja se t'ha tornat a avançar i acaba sortint d'on menys te l'esperes amb un "Lonesome Day" que encadena amb "Prove It All Night", "The Promised Land", "Because the Night" i "She's the One". Enfilem la tercera hora de recital i això no decau, al contrari. "Brilliant Disguise" ofereix una petita treva abans que "The Rising" torni a elevar-ho tot i "Thunder Road" faci brollar cants, llàgrimes i aquell oceà de mans enlaire que només Springsteen sap desfermar.
Vigència
I aleshores arriben els bisos. Emotiu i emocionant homenatge a Prince amb un "Purple Rain" que no hauria desentonat als surcs de "Darkness...". "Born in the U.S.A." amb el Boss deixant-s'hi la veu per moments. "Born to Run" amb els llums novament encesos i l'oceà de mans adquirint les dimensios d'un tsunami. "Dancing in the Dark" amb l'escena tendra de la nit (una nena del públic ballant a l'escenari amb el propi Springsteen). "Tenth Avenue Freeze-Out" amb merescuts records als enyorats Clarence Clemons i Danny Federici. I la traca final amb una frenètica i expansiva lectura de "Shout", l'original dels Isley Brothers que tantes pistes de ball ha cremat durant més de cinc dècades. Exactament igual que el "Twist and Shout" (original dels Top Notes però popularitzat pels mateixos Isleys) que clou el set ja en temps de descompte i després d'una sentida "Bobby Jean".
El que s'havia concebut com un homenatge a la comunió definitiva de visceralitat rockera, poesia suburbana i èpica d'extrarradi, va culminar amb una festa. Perquè ja pot un haver nascut en un lloc de mala mort i haver-se criat per a seguir els passos del seu progenitor, que al final del dia ningú li podrà prendre aquell indestructible reducte de llibertat que és i seguirà essent el rock'n'roll pels segles dels segles. La qual cosa ajuda una vegada més a entendre la vigència d'un disc com "The River" tres dècades i mitja després de la seva concepció. Un cop acabat el concert, un pare caminava en direcció a la sortida del Camp Nou en companyia del seu fill adolescent, tots dos lluint samarretes amb la caràtula de l'àlbum de torn. Quan el pare tenia l'edat del fill, si fa no fa, "The River" acabava d'editar-se i Ronald Reagan era a punt de ser elegit President dels Estats Units. 35 anys després i amb Donald Trump en imparable ascens, salta a la vista que hi ha coses que mai canvien. També per això "The River" segueix essent avui tan actual com el primer dia. I per això el món segueix necessitant gent com Bruce Springsteen: qui sap si d'aquí a un parell d'anys haurem d'aferrar-nos novament a "Nebraska".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada