'On cloud nine'

Les Franqueses del Vallès, novembre de 2023.

En argot nord-americà, l'expressió To be on cloud nine –que es podria traduir com Estar al novè núvol- significa sentir-se eufòric. Apareix en múltiples cançons de la història de la música pop –per exemple, els Temptations i George Harrison tenien cançons titulades "Cloud Nine"-. El cel d'ahir també semblava eufòric a l'hora de la posta de sol. Tot un joc de núvols, contemplat des de la plana vallesana.

Bruce Springsteen - "Only the Strong Survive" (2022)

No té gaire sentit a aquestes alçades gravar una cançó prèviament enregistrada per tot un Elvis Presley. Encara que siguis Bruce Springsteen. A no ser, és clar, que li donis la volta i la portis fins a coordenades que distin prou de la lectura del Rei, si no per evitar les comparacions com a mínim per resistir-les. El Boss va superar la prova amb escreix l'any 1990 tot passant "Viva Las Vegas" pel seu propi filtre de rockabilly amb accent de la Costa Est, i segellant pel camí un dels grans moments d'aquell monumental disc de tribut al de Tupelo que va esdevenir "The Last Temptation of Elvis"-.

"Only the Strong Survive" és una peça original de Jerry Butler que Presley pràcticament es va fer seva a l'essencial "From Elvis in Memphis" (1969). També és el tema que enceta i titula el darrer àlbum d'Springsteen, publicat la tardor passada, un homenatge als astres del soul que l'han il·luminat durant tota la vida –amb una especial fixació per l'univers Motown-. La qual cosa queda molt bé sobre el paper però no acaba de funcionar sobre el terreny. Si parlem del tema titular, la lectura d'Springsteen no només no diu res que no hagués dit prèviament la de Presley –ni tan sols n'ha variat els arranjaments-, sinó que sona gairebé protocolària, com si es tractés d'un exercici d'estil –no hi ajuda gaire la producció excessivament pulcra de Ron Aniello-.

I aquest és el principal problema d'"Only the Strong Survive" (2022), el disc. Que tècnica i conceptualment frega l'excel·lència, però no aporta res al cànon d'un artista que fins i tot fent versions ha estat capaç de marcar punts i a part –penso per exemple en aquell revitalitzador cop de timó que va esdevenir "We Shall Overcome: The Seeger Sessions" (2006)-. Desenganyem-nos. Springsteen és avui un dels pocs músics que es poden permetre els capritxos que els doni la gana, ja sigui fer una residència en un teatre de Broadway o treure un disc de soul sense acabar-ne d'explicar el perquè. Però és que, en el cas que ens ocupa, un no es pot treure de sobre la sensació d'estar davant d'una oportunitat perduda.

Perquè parlar d'Springsteen sempre ha estat parlar de soul. Punxin una vegada més "Tenth Avenue Freeze-Out", "Talk to Me", "Mary's Place", "My City of Ruins" o fins i tot "Hungry Heart", i se n'adonaran. I això per no parlar de les incomptables versions de clàssics d'aquest estil que s'ha arribat a marcar en directe al llarg dels anys –amb el "War" d'Edwin Starr i el "Raise Your Hand" d'Eddie Floyd al capdavant-. Vaja, que la seva experiència en la matèria és tan contrastada com un combo, The Street Band, que es pot contemplar per mèrits propis com un dels més més solvents del gènere durant les últimes dècades i encara en clau de present.

De fet, i amb tota probabilitat, el gran error d'Springsteen a l'hora de gravar un disc temàtic de soul ha estat prescindir de la seva banda de tota la vida i envoltar-se d'una colla de mercenaris. Per molt que a la nòmina de col·laboradors hi figurin vells coneguts sempre tan oportuns com el saxofonista Eddie Manion –veterà dels Miami Horns, dels Disciples of Soul de Little Steven i de la mateixa E Street Band- o un Sam Moore amb qui el Boss es marca dos duets d'alçada. "Soul Days" i "I Forgot to Be Your Lover", de Dobie Gray i William Bell respectivament, es troben sens dubte entre les pistes més inspirades d'un disc que entra a la primera però no es perfila imprescindible –ni tan perdurable com The Seeger Sessions-.

També es manifesta inspirat Springsteen a l'hora de cantar un crepuscular "The Sun Ain't Gonna Shine Anymore" que li sembla fet a mida. El clàssic de Frankie Valli popularitzat pels Walker Brothers, perfilant-se gairebé com el gran final de tota la nissaga d'històries de perdedors, ànimes solitàries i cors trencats que porten cinc dècades alimentant la discografia del de New Jersey –fins i tot podria haver encaixat al majestuós "Western Stars" (2019)-. Més enllà d'això, un dels mèrits més destacables que cal reconèixer a "Only the Strong Survive" és el fet de citar tòtems de la mida dels Four Tops o els Temptations sense necessitat de recórrer als seus títols més evidents –dels primers rescata la tardana "When She Was My Girl", dels segons reivindica "I Wish It Would Rain"-.

'THE PRICE YOU PAY'

Seria absurd obviar a aquestes alçades que la publicació de l'últim àlbum d'estudi d'Springsteen es va produir gairebé a les portes de l'inici de la seva primera gira mundial amb The E Street Band des de la llunyana commemoració del 35è aniversari de "The River" (1980). Des d'aleshores ha plogut molt, el món ha canviat no necessàriament a millor i el negoci de la música en directe ha acabat d'esdevenir aquell monstre que ja portava anys –dècades- perfilant-se. Un monstre que ha assumit tots els tics del neoliberalisme més salvatge, començant per regular els preus de les entrades com si es tractés d'un producte financer més. La qual cosa ha fet que les localitats per actuacions com les que el mateix Springsteen està fent aquests dies als Estats Units assoleixin preus tan desorbitats com inassumibles per a molts seguidors de tota la vida.

Per ser justos, el problema no comença ni s'acaba amb Springsteen –els imports de les entrades pel tram europeu de la seva gira no han arribat als extrems ridículs de l'altre costat de l'Atlàntic, però tampoc es troben a l'abast de qualsevol butxaca-. També podríem parlar de The Who –que el 2006 van suspendre un concert a Barcelona per l'escassa venda d'entrades, quan els preus eren molt més assequibles que els més de 300 euros que costa avui una entrada per primera fila-, d'Elton John, de Madonna i de tants altres. I al final aniríem a parar allà mateix: l'arrel del problema ve del dia en què vam decidir que ja ens anava bé comprar les entrades dels concerts a través d'una plataforma operada per una entitat financera, perquè ens resultava més còmode que haver-les d'anar a comprar a la botiga de discos de tota la vida.

D'aquest canvi de paradigma ja fa més de 20 anys, però és ara quan li comencem a veure les orelles al llop –sobre aquest tema, recomano la lectura d'aquest fil de Twitter-. Fins i tot hem vist com a les primeres files dels grans concerts ja no hi ha els fans acèrrims que han fet hores de cua davant de l'estadi o del pavelló de torn per veure els seus ídols de prop, sinó aquella gent que simplement es pot permetre pagar una entrada golden circle. Si fa 100 anys les grans fortunes feien ostentació del seu estatus des de la llotja del Liceu, avui ho fan des de la zona VIP del Primavera Sound o des de les primeres files de l'estadi de torn. És la realitat que ens ha tocat viure. I per si el món encara no fos prou absurd, aquests dies veiem com Springsteen interpreta cada nit "Johnny 99" davant d'un públic a qui tot allò que el Boss va cantar a "Nebraska" (1982) li queda, com a mínim, bastant lluny.

"Els inversors i banquers de Bear Sterns i Lehman Brothers van oblidar que formen part d'una constant en la història: no es tracta dels diners que facis avui aprofitant-te dels altres. Si no hi ha un sentit de la continuïtat, d'un futur que depèn del que estàs fent ara mateix i del deute que tens amb el passat, acabes esdevenint un fill de puta superficial i avariciós que només mira de fer-se amb tot allò que pot" (Bruce Springsteen a Jon Stewart, en una entrevista publicada per Rolling Stone el gener de 2012).

Barrett Strong (1941-2023)

BARRETT STRONG
(1941-2023)

A Barrett Strong se'l recordarà sobretot com la veu que va cantar "Money (That's What I Want)", aquella fina rodanxa de desvergonyit rhythm & blues i soul en estat gairebé embrionari que va suposar el primer èxit radiofònic de l'imperi Motown quan va sortir del forn l'agost de 1959. En anys posteriors la va versionar gairebé tothom, dels Beatles als Flying Lizards passant pels Kingsmen o Junior Walker. La peça no l'havia compost Strong sinó Janie Bradford i Berry Gordy, un fet que crida l'atenció tenint en compte que el vocalista va acabar esdevenint més prolífic com a compositor que no pas com a intèrpret. Són incomptables, en aquest sentit, els himnes de la factoria Motown que porten la seva signatura. D'"I Heard It Through the Grapevine" de Marvin Gaye a "War" d'Edwin Starr, passant per "Smiling Faces Sometimes" dels Undisputed Truth o alguns dels títols més destacats de l'etapa psicodèlica dels Temptations –com ara "Cloud Nine", "Papa Was a Rollin' Stone" o "Ball of Confusion"-. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.

Ivy Jo Hunter (1940-2022)

IVY JO HUNTER

(1940-2022)

Va ser un dels noms a l'ombra de l'imperi Motown durant la dècada dels 60. L'autor d'incomptables hits que van popularitzar figures com els Temptations, els Four Tops, les Marvelettes, els Contours, Martha and The Vandellas o les Supremes –va compondre "I'll Keep Holding On" i va coescriure "Dancing in the Street", entre d'altres-. Ivy Jo Hunter –no confondre amb el pianista de rhythm & blues Ivory Joe Hunter ni amb el teclista Joe Hunter, dels Funk Brothers de la mateixa Motown- també va arribar a gravar ell mateix algunes de les seves pròpies composicions, però la discogràfica les va arxivar i només van arribar a veure la llum posteriorment –en senzills de curt recorregut i recopilatoris de rareses-. Parlem de peces com "Only a Lonely Man Would Know", àmpliament apreciades al circuit Northern Soul –i gairebé paradigmàtiques del mateix-. Hunter ha mort a l'edat de 82 anys.

Lamont Dozier (1941-2022)

LAMONT DOZIER

(1941-2022)

Qualificar Holland-Dozier-Holland com un dels equips de compositors (i productors) més prolífics i influents de la història de la música pop –o del soul, si així ho prefereixen els puristes- no tan sols no és exagerat, sinó que en certa manera equival a fer curt. El trio format per Lamont Dozier i els germans Brian i Eddie Holland és responsable directe d'algunes de les cançons més reconegudes i recordades de la dècada dels 60 –i part de la dels 70- i, com a tal, arquitecte de ple dret del so Motown amb permís dels Funk Brothers.

Impossible triar una sola de les seves composicions –igualment absurd seria haver-ne de triar una quinzena-, tampoc tindria cap sentit posar-se a fer una llista de totes les peces amb què van segellar alguns dels seus grans èxits veus com les de les Supremes, els Four Tops, les Marvelettes, Martha and The Vandellas, Marvin Gaye, els Temptations o Mary Wells. Ha mort un dels seus tres pilars, Lamont Dozier, que abans de dedicar-se a la composició havia gravat ell mateix diversos singles tant en solitari com amb diferents projectes –durant la dècada dels 70, un cop fora de Motown i dissolta l'associació amb els Holland, va tornar a gravar discos-.

Versions amb accent del Sud

La formació actual dels Black Crowes – Foto Wes Orchoski.

Ens referíem recentment a tot allò que implica el fet d'interpretar una versió d'una composició aliena, i posàvem com a exemple de bones pràctiques el darrer àlbum d'Eli "Paperboy" Reed, un "Down Every Road" (2022) on el de Boston trasllada el cançoner country de Merle Haggard fins a les coordenades del soul més genuí. Gairebé a l'extrem oposat s'hi troba l'últim llançament d'uns Blackberry Smoke que han optat per retre homenatge als Rolling Stones amb un ep titulat, simple i oportunament, "Stoned" (2022).

Un total de set peces compostes i gravades per Ses Majestats entre 1968 i 1978 –amb una especial fixació per "Sticky Fingers" (1971), l'àlbum més vegades citat, amb tres pistes en total-, despatxades per la banda d'Atlanta amb l'ofici i la passió que la caracteritzen. El problema és que ens trobem davant d'un grup de southern rock –un dels millors del que portem de segle, per cert- interpretant un repertori que constitueix una part essencial de l'adn d'aquest gènere. Vaja, que en lloc de reinterpretar el cànon stonià n'han tingut prou essent fidels als originals. Cosa que pot restar interès al plàstic, però assegura una bona estona tan bon punt sonen els primers acords d'"All Down the Line".

Més inspirada es presenta una altra banda de southern rock originària d'Atlanta, els reformats Black Crowes, en un ep de versions igualment temàtic, en aquest cas centrat en una sèrie de clàssics que commemoren enguany el seu cinquantenari. "1972" (2022), l'han titulat, en referència a un any durant el qual van veure algunes de les obres capitals de la música del segle XX. També citen als Stones amb un "Rocks Off" que òbviament se saben de memòria, i afegeixen a la selecció noms com els de T.Rex ("The Slider"), David Bowie ("Moonage Daydream") o els Temptations ("Papa Was a Rollin' Stone"). En cada cas es nota el segell dels germans Robinson, que la tardor vinent visitaran Barcelona amb una nova –i polèmica- formació dels Crowes.

Des d'unes coordenades no gaire allunyades del southern rock, les del country rock més genuí, la Nitty Gritty Dirt Band presenta un àlbum de versions també temàtic. "Dirt Does Dylan" (2022) és, com indica el seu títol, un disc de tribut a Bob Dylan. Partint del principi que ningú més pot sonar com el de Duluth, i que les seves cançons donen peu a tota mena d'interpretacions –començant per les que fa ell mateix als seus concerts-, Jeff Hanna i companyia saben treure molt de suc de títols com un "Tonight I'll Be Staying Here with You" que gairebé els sembla fet a mida. A "Forever Young" hi col·laboren Larkin Poe. I a "The Times They Are A-Changin'" ho fan gegants com Rosanne Cash, Steve Earle o Jason Isbell –sí, un cop més la connexió southern-.

50 anys d'"All Directions" i "Flying High Together"

The Temptations, en una imatge promocional d'"All Directions".

Diuen que tot canvia. I a principis de la dècada dels 70 ni el món ni Motown eren els mateixos que havien estat deu anys abans. La disquera de Detroit havia establert a Los Angeles la seva base d'operacions i havia prescindit –després d'una disputa legal- de l'equip de compositors que pràcticament n'havia definit el so durant els seus anys fundacionals, Holland–Dozier–Holland. A canvi, el seu engranatge s'adaptava als nous temps tot abraçant el funk i els discursos compromesos que aleshores es trobaven a l'ordre del dia en l'àmbit de la música d'arrel afroamericana.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de dos àlbums que representen aquell nou període del segell, però també el final de dues etapes, les dels seus respectius autors. Parlem d'"All Directions", dels Temptations, i de "Flying High Together", d'Smokey Robinson & The Miracles. Aquest últim va ser el darrer treball que la banda va gravar amb Robinson, que es va centrar a partir d'aleshores en la seva carrera solista i en la seva tasca com a executiu de la mateixa Motown. Un treball centrat en els mitjos temps elegants que el vocalista seguiria explorant, ja en solitari, en àlbums com el canònic "A Quiet Storm" (1975).

Molt més definitiu resulta "All Directions", considerat per certes veus autoritzades com l'últim gran clàssic dels Temptations. L'àlbum de la immortal "Papa Was a Rollin' Stone", paradigma del soul psicodèlic escrit per Norman Whitfield –productor del disc-, gravat un any abans per The Undisputed Truth però segellat aquí amb caràcter definitiu –amb tot un lluïment instrumental a càrrec dels Funk Brothers-. També del desvergonyit i contundent himne antirracista "Run Charlie Run" i d'aquell cant a la natura i a l'ecologisme que és la solemne "Mother Nature". Tots dos àlbums van veure la llum el 27 de juliol de 1972.

Sonny Burke (1945-2022)

SONNY BURKE
(1945-2022)

Ha mort el teclista Sonny Burke, tot un veterà del soul i el rhythm & blues amb participació acreditada en més de 500 àlbums, que de seguida s'ha dit –no confondre amb el músic de jazz del mateix nom-. Nascut a Chicago i conegut sobretot per haver tocat amb els Enforcers de Clarence Wheeler a principis dels 70, també va arribar a treballar amb B.B. King, Charles Wright & the Watts 103rd Street Rhythm Band, Smokey Robinson, Marvin Gaye, Aretha Franklin, Minnie Riperton, Dusty Springfield, els Temptations, els Four Tops o les Pointer Sisters, entre molts altres.

R.I.P. John Barnes

John Barnes

Ha mort el productor, arranjador i multiinstrumentista John Barnes. El piano inicial d'"I Will Survive", l'himne discotequer de Gloria Gaynor. Els arranjaments del monumental "Bad" (1987), pilar de la discografia de Michael Jackson i del pop de la dècada dels 80 –amb Jackson hi va seguir treballant fins al final dels seus dies-. Tasques a l'estudi amb noms destacats de l'escuderia Motown com els Temptations, Diana Ross o Marvin Gaye. Un d'aquells secundaris que havien viscut de primera mà la història de la música del nostre temps.

Jon Lind (1948-2022)

JON LIND
(1948-2022)

Ha mort Jon Lind, guitarrista d'aquell combo de folk rock assolellat i essencialment californià que va ser Howdy Moon, amb una jove Valerie Carter a les tasques vocals. Per al seu únic àlbum, publicat el 1974 amb títol homònim, van comptar amb Little Feat com a banda de suport –el mateix Lowell George es va fer càrrec de la producció- i amb músics de sessió com Van Dyke Parks-. Prèviament, Lind havia militat a la igualment reivindicable Fifth Avenue Band. Tot i això, va destacar sobretot com a compositor per a tercers, amb un catàleg que inclou peces enregistrades per Ramsey Lewis, Earth, Wind & Fire, els Temptations, Madonna o Cheap Trick, entre d'altres.

Gil Bridges (1941-2021)

GIL BRIDGES
(1941-2021)

A Rare Earth se'ls sol recordar sobretot per la seva àcida –i expansiva: més de 20 minuts de durada- adaptació de "Get Ready", aquell clàssic del soul de Detroit gravat i popularitzat originalment pels Temptations, però el cert és que el seu catàleg també inclou pistes tan suggerents com "Tobacco Road", robusta lectura de l'original de John D. Loudermilk popularitzat pels Nashville Teens, a més de peces d'autoria pròpia tan definitives com la refrescant "Magic Key" –totes tres s'inclouen al segon àlbum del grup, "Get Ready" (1969)-.

No va ser Rare Earth la primera banda blanca que va fitxar per Motown, però sí una de les poques que van arribar a destacar en un catàleg essencialment afroamericà –i amb un discurs que si bé bevia del soul i el rhythm & blues, apuntava sense reserves cap als horitzons psicodèlics que van transformar el rock per sempre més a finals dels 60-. Gil Bridges en va ser saxofonista, flautista i membre fundador. També era l'únic component original que s'havia mantingut a la formació fins a data d'avui. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys.