Billy Gibbons tocant el riff de "La Grange"

ZZ TOP

Poble Espanyol, Barcelona

19 de juliol de 2026

Hi va haver un temps en què solia refugiar-me a dins d'una sala de cinema cada cop que hi havia un partit de futbol de la mida d'un Barça-Madrid, una final de la Champions o una final d'un Mundial. Avui he triat un concert de ZZ Top, que han actuat amb format de mínims però han complert l'expedient al Poble Espanyol en el marc del BARTS Festival.

D'entrada, ha sobtat l'absència de Frank Beard –tot i els problemes de salut que arrossega des de fa temps, s'havia anunciat la seva participació en la gira europea en curs–. Un factor que ha deixat a Billy Gibbons com a únic component de la formació clàssica present a l'escenari, i que per moments ha donat la sensació d'estar assistint al concert d'una banda de tribut.

En tot cas, un no té cada dia el gust de veure de prop a Gibbons en persona tocant el riff de "La Grange", o marcant-se aquells solos de guitarra que encara marquen diferències. Tampoc d'escoltar un repertori en què els encerts es compten a grapats i responen a títols com "Jesus Just Left Chicago", "Gimme All Your Lovin'", "Pearl Necklace" o "I'm Bad, I'm Nationwide".

L'anècdota de la vetllada l'han posat tota una sèrie d'assistents (no eren ni molt menys la majoria, però tampoc eren casos aïllats) que, havent pagat un dineral per accedir al concert, han preferit seguir el partit de futbol de torn amb els seus telèfons mòbils mentre tenien a ZZ Top tocant davant dels seus nassos. No sé si és un efecte col·lateral del famós FOMO, però fins aquí podíem arribar.

50 anys de "Tres Hombres"

La veu etílica de Billy Gibbons cantant les bondats d'una casa de barrets de Texas –el llegendari Chicken Ranch-. Un patró rítmic que beu directament del "Boogie Chillen" de John Lee Hooker, i que va creixent a mida que la bateria de Frank Beard i el baix de Dusty Hill agafen força i embranzida. Parlem de "La Grange", és clar. Amb tota probabilitat la peça més reconeguda de tot el cançoner de ZZ Top, pedra angular del boogie rock i atemporal himne de carretera amb totes les lletres. Una cançó que a hores d'ara no passaria els filtres de la correcció política, però que les darreres cinc dècades han confirmat i refermat com un clàssic de clàssics.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Tres Hombres" (1973), el tercer àlbum del trio texà i el plàstic que va acabar d'encarrilar la seva carrera després del salt endavant que havia suposat "Rio Grande Mud" (1972). El disc de l'eterna "La Grange", sens dubte, però també d'altres reclams de pes dins del repertori dels barbuts. Del blues greixós de "Waitin' for the Bus" i "Jesus Just Left Chicago" –encadenades al principi de la primera cara del vinil- al robust hard rock de "Beer Drinkers & Hell Raisers" i "Master of Sparks" –dues peces que han animat infinites nits i matinades en incomptables bars de motoristes d'arreu del planeta-, passant pel dinàmic southern rock de "Move Me on Down the Line". Obra essencial en qualsevol discoteca.

Cinc discos de l'any passat

Arctic Monkeys, clàssics del segle XXI.

L'excés d'informació –o de dades, que no és ben bé el mateix- propi de l'era digital, l'allau de continguts per totes bandes, i la creixent dictadura de la novetat per la novetat. Aquell ritme frenètic que ens fa arribar tard al més flamant llançament discogràfic quan encara no hem tingut temps de digerir l'anterior i que, si amb prou feines ens permet assimilar una cançó abans de passar a una altra cosa, directament ens impedeix aprofundir en el format àlbum tal com aquest requereix o hauria de requerir.

No és fàcil en aquest context, però sí molt recomanable, baixar de la roda i seguir el ritme que a un li marqui el propi cos. I és amb aquestes que he degustat durant les últimes setmanes cinc discos de llarga durada publicats l'any passat per artistes amb carreres paral·leles però amb un comú denominador, el fet d'haver estat actors destacats del ressorgiment del rock més bàsic i directe durant els primers anys del present segle. Cinc obres a les quals encara no havia pogut parar l'atenció que requerien, i a les quals he acabat arribant quan l'actualitat ja havia avançat diverses pantalles –ja m'agrada que sigui així, de fet-.

Començant per uns Arctic Monkeys que es refermaven la tardor passada com un dels grans grups –de rock, de pop, del que sigui- del segle XXI amb "The Car". Un àlbum que manté el gust per la introspecció i la sofisticació que ja havien posat de manifest els de Sheffield a "Tranquility Base Hotel & Casino" (2018). Ha plogut molt des que solien rebentar pistes de ball a ritme de rock'n'roll urgent i farcit de poesia suburbana per cortesia d'Alex Turner –un dels lletristes més dotats de la seva generació, va quedar clar de bon principi-. I aquest darrer treball és un nou esglaó d'una de les escales evolutives més sorprenents dels últims anys. Per moments recorden a Bowie, i no parlo només d'aquest disc sinó del seu caràcter camaleònic com a conjunt.

Menys sorprenent però també notable ha estat l'evolució de Yeah Yeah Yeahs, que pràcticament al mateix temps van trencar un llarg silenci discogràfic amb "Cool It Down". Un plàstic que juga amb les atmosferes denses i amb els acabats digitals sense oblidar-se de la pista de ball. Queden lluny els dies en què Karen O i companyia abanderaven l'enèsima revolució del rock de guitarres amb accent genuïnament novaiorquès. També queden lluny els seus dies més inspirats, tot i que el vaporós pop sintètic de "Wolf" o el protohouse de "Burning" certifiquen el caràcter en absolut protocolari d'aquest retorn a l'estudi quan ja ningú l'esperava.

Qui ja sembla haver consolidat una segona joventut són uns Black Keys que han recuperat les seves millors formes després del tens distanciament temporal que van mantenir Dan Auerbach i Patrick Carney durant bona part de la passada dècada. Si "Let's Rock" (2019) va venir a recuperar el temps perdut, el disc de versions de blues "Delta Kream" (2021) va venir a confirmar la bona sintonia dins del duet. "Dropout Boogie" (2022) referma el seu estat de gràcia amb dinàmics exercicis de blues rock d'ascendència soul com "Wild Child" o "It Ain't Over". I a la greixosa "Good Love" els acompanya tot un Billy Gibbons.

I acabem amb l'etern rival d'Auerbach, un Jack White que en ple 2022 va tenir l'atreviment de lliurar no un sinó dos àlbums amb mesos de diferència. Oportú desafiament a la lògica d'un temps marcat per la immediatesa i les escoltes ràpides, també dues mostres de la versatilitat de l'exvocalista i guitarrista dels White Stripes. "Fear of the Dawn" presenta el seu vessant elèctric amb dotze pistes de rock directe a la jugular. "Entering Heaven Alive", en canvi, n'és el revers orgànic i acústic. Una col·lecció de cançons que sintonitzen amb el Dylan o el Young més atemporals, i que d'entrada es perfilen bastant més perdurables que les del seu predecessor.

50 anys de "Rio Grande Mud"

Es commemoren avui 50 anys del primer gran clàssic de ZZ Top. Aquell "Rio Grande Mud" que prenia el testimoni del ja notable "First Album" (1971), refermava l'aposta pel dinàmic boogie rock que esdevindria marca de la casa, i elevava el nom de la banda texana a la primeríssima divisió. Una desena de peces que Billy Gibbons, Frank Beard i Dusty Hill havien compost durant un any llarg a la carretera, temps durant el qual havien consolidat les dinàmiques de grup i solidificat el seu discurs. Publicat el 4 d'abril de 1972, "Rio Grande Mud" és l'àlbum de "Francine", "Just Got Paid", "Bar-B-Q", "Whiskey'n Mama" i "Down Brownie", perles del blues rock més genuïnament texà que des d'aleshores han figurat entre els grans reclams dels seus directes. Seguien quedant lluny les barbes i el regnat del trio a la MTV, però acabava d'arribar una de les bandes més grans de tots els temps.

Billy Gibbons - "Hardware" (2021)

Ara fa una setmana, la sobtada mort de Dusty Hill em va sorprendre quan tot just començava a familiaritzar-me amb el tercer àlbum en solitari de Billy Gibbons, un "Hardware" que va veure la llum el passat mes de juny i que bé podria ser l'obra més rodona que el seu autor hagi lliurat al marge de ZZ Top. Tot un exercici de blues rock greixós, amb gust d'asfalt, barbacoa i alcohol de graduació, que bé podria haver signat la banda mare i que em referma en la idea que la carrera solista de Gibbons presenta a hores d'ara expectatives més sòlides que uns ZZ Top sense Hill.

Aparcats els experiments afrollatins de "Perfectamundo" (2015), el texà parteix del blues elèctric amb què va segellar "The Big Bad Blues" (2018) i es treu de la màniga tot un seguit de títols amb fusta de clàssics i vocació de directe. Aquí tenim, per exemple, un "I Was a Highway" que sona a himne de bar i carretera. També els deliciosos aires fronterers d'un "West Coast Junkie" que faria les delícies de Brian Setzer, i la petjada boogie d'"Stackin' Bones", amb participació de les components de Larkin Poe. O la simpàtica lectura de "(Hey Baby) Que paso" de Texas Tornados. La resta, és clar, tampoc té desperdici.

ZZ Top sense Dusty Hill

ZZ Top: Dusty Hill, Billy Gibbons i Frank Beard.

Si els darrers anys han estat especialment nefastos quant a baixes dins de l'univers melòman, aquesta setmana que encara no hem acabat de tancar ha resultat especialment colpidora. Només cal mirar el llistat d'entrades publicades en aquest blog des del passat dilluns 26 i observar que tot plegat sembla una secció de necrològiques. Dels traspassos que s'han produït aquests dies, un dels que més m'han impactat –per inesperat, però també perquè afecta un grup que sempre m'ha agradat seguir de prop-, ha estat el de Dusty Hill de ZZ Top.

"Se n'ha anat un dels més grans, i amb ell una de les bandes més irrepetibles de la passada meitat de segle", vaig escriure jo mateix a la necrològica en qüestió. Però es veu que no, que la banda seguirà en actiu. Acabo de llegir que ahir mateix ZZ Top van oferir el seu primer concert post-Dusty Hill. Al seu lloc hi havia Elwood Francis, un dels tècnics de guitarres del grup, que ja havia substituït el baixista pocs dies abans de la seva mort, quan aquest no havia pogut tocar per problemes de salut.

Sembla que el mateix Hill havia beneït la continuïtat de la banda sense ell, al menys així ho ha explicat el mateix Billy Gibbons. I òbviament no seré jo qui qüestioni els moviments de qui s'ha guanyat a pols el dret de fer el que li doni la gana, però se'm fa molt estrany concebre uns ZZ Top sense una de les seves tres potes essencials. Parlem d'una formació que no és l'original del grup però que s'havia mantingut intacta durant cinc dècades ben bones. Si això no la converteix en la més longeva de la història del rock, poc li deu faltar. Costarà, molt, fer-se a la idea d'uns ZZ Top sense Dusty Hill.

Dusty Hill (1949-2021)

DUSTY HILL
(1949-2021)

Ha mort Dusty Hill, baixista de ZZ Top i com a tal una de les tres potes del més genuí power trio de boogie rock amb accent texà. Una banda que durant la dècada dels 70 va reciclar en el millor sentit tota una sèrie de referents més o menys canònics per donar peu a un estil únic i intransferible que acabaria fent escola, i que ja durant els 80 va esdevenir massiva a tots els efectes i nivells –des d'aleshores mai havia deixat d'estar en bona forma-. Blues de garrafa i barbacoa amb injecció elèctrica, rock d'asfalt i bar de carretera, un sentit de l'humor marca de la casa que no entenia conceptes com la correcció política, i les llegendàries barbes de Hill i Billy Gibbons.

I aquell senyor repertori, és clar. "La Grange", "Francine", "Whiskey'N Mama", "Mexican Blackbird", "Gimme All Your Lovin'", "She Loves My Automobile", "Jesus Just Left Chicago", "Cheap Sunglasses", "Legs", "She's Just Killing Me" i tants altres títols essencials. O qualsevol de les peces que formen el seu darrer treball d'estudi, "La Futura" (2012), fruit de la unió dels texans amb Rick Rubin i mostra de tot allò que encara podien oferir en ple segle XXI, que era moltíssim. Vaig tenir el privilegi de veure'ls en directe l'any anterior al Poble Espanyol de Barcelona en una vetllada que encara tinc molt present. Se n'ha anat un dels més grans, i amb ell una de les bandes més irrepetibles de la passada meitat de segle.

L'homenatge a Peter Green com a record d'altres temps

Es fa estrany afirmar que un esdeveniment com aquest va tenir lloc durant un any 2020 que la història associarà per sempre més amb una pandèmia planetària i tot allò que se'n va derivar –que encara se n'està derivant-, però va ser així. El 25 de febrer de l'any passat, a poques setmanes d'acabar-se el món tal i com la gran majoria l'havíem conegut, la flor i la nata del rock clàssic d'ambdós costats de l'Atlàntic es va donar cita al Palladium londinenc per retre homenatge a l'irrepetible Peter Green. Un esdeveniment auspiciat per Mick Fleetwood, i celebrat segons aquells que hi van ser en un ambient dels que evoquen grans ocasions. Impossible predir aleshores que en qüestió de dies tot canviaria, ja no diguem que el mateix homenatjat traspassaria al cap de tan sols cinc mesos.

Com sol passar en aquests casos, el concert s'ha documentat per a la posteritat amb forma de llançament discogràfic amb múltiples formats –vinil, disc compacte i vídeo, amb formats senzills o luxosos que cadascú triarà en funció de la seva butxaca-. La qual cosa, a aquestes alçades, no tan sols ens permet tornar a celebrar la figura del genial guitarrista i l'obra dels primers Fleetwood Mac, sinó també recordar com era el món abans que el coronavirus i la por fessin la humanitat presonera d'ella mateixa. Parlem d'un esdeveniment que va reunir en un mateix escenari a gegants com David Gilmour, Billy Gibbons, Steven Tyler, Kirk Hammett, John Mayall o Pete Townshend, a més del propi Fleetwood, Jeremy Spencer i Christine McVie, gairebé res. Els motius pels quals Green no hi va assistir ens els podem imaginar, oi que sí?


Més informació:

Mick Fleetwood & Friends  /  Pàgina web

50 anys del "First Album" de ZZ Top

Pocs debuts discogràfics deuen haver-se presentat amb títols tan encertats com el del primer àlbum de ZZ Top. I pocs títols de discos deuen haver adquirit, amb el pas del temps i a mida que progressava la trajectòria dels seus autors, el significat i la càrrega simbòlica de "ZZ Top's First Album" (1970). El propi Billy Gibbons va arribar a dir una vegada que tot plegat era una declaració d'intencions per part de la pròpia banda, la de treure molts discos més, però òbviament ni els seus propis components podien esperar-se aleshores una carrera de tan llarga durada i tan referencial com la que han acabat desenvolupant els texans.

"ZZ Top's First Album" va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, quan el grup tot just portava mig any recorrent el circuit de clubs de Houston –Gibbons (veu i guitarra) havia destacat prèviament al capdavant dels psicodèlics Moving Sidewalks, Dusty Hill (baix i veu) i Frank Beard (bateria) venien del combo American Blues i havien substituït la base rítmica original del trio a pocs mesos de la seva formació-. Quedaven lluny encara les barbes quilomètriques, els himnes de carretera i els hits transatlàntics, però peces com "Brown Sugar" o "(Somebody Else Been) Shaking Your Tree" ja posaven sobre la taula aquell blues amb accent fronterer, banyat amb el peculiar sentit de l'humor marca de la casa. L'inici de tot allò que havia de venir.

Mick Fleetwood celebra la música de Peter Green (i els primers Fleetwood Mac)

Fleetwood Mac, el 1969. D'esquerra a dreta: Mick Fleetwood (darrere la bateria),
John McVie i Peter Green provant so al Royal Albert Hall - Foto Getty Images.

La vetllada que es viurà aquesta nit al London Palladium, al bell cor de la capital britànica, no tan sols promet esdevenir tan emotiva com irrepetible, sinó que podria suposar el tancament d'un cercle per al seu principal impulsor. Ni més ni menys que Mick Fleetwood, que retrà un sentit homenatge al seu excompany de files Peter Green, envoltat d'amics i coneguts, a mig segle de trencar-se la formació original de Fleetwood Mac i als mateixos carrers del Soho on la vessant britànica del blues potser no es va gestar però sí que es va definir com a tal.

Sota l'explícit i genèric títol de "Mick Fleetwood and Friends Celebrate the Music of Peter Green and the Early Years of Fleetwood Mac", el veterà bateria aplegarà en un mateix escenari a mestres com John Mayall, contemporanis com David Gilmour, Bill Wyman o Andy Fairweather Low, i avantatjats alumnes com Billy Gibbons, Steven Tyler o Jonny Lang. De la banda mare, a més del mateix Fleetwood, ha confirmat la seva presència Christine McVie. És poc probable que hi assisteixi el propi homenatjat, prou coneguda és la seva al·lèrgia a aquesta mena de negociats, la qual cosa tampoc restarà càrrega simbòlica a una cita que molts portaven dècades esperant.

Rodney Crowell - "Texas" (2019)

No hi ha millor manera d'homenatjar la terra que un s'estima que conjugant l'amor innat amb una mirada crítica a l'estat de les coses. Si a sobre és capaç l'interessat d'afegir a l'equació un grapat de bones cançons i acompanyar-se de bons amics per fer el trajecte més amable, la combinació resulta guanyadora sí o sí. "Texas" (2019), el darrer disc d'estudi de Rodney Crowell, és exactament allò que indica el seu títol. L'homenatge d'un dels grans artesans de la música d'arrel nord-americana a l'estat de l'Estrella Solitària que el va veure néixer i del qual ha esdevingut ambaixador destacat en l'àmbit melòman. Facturat a partir d'una tradició que ja no s'entendria sense l'autor de "Diamonds & Dirt" (1988) però impregnat del lament inherent en talls com "The Border", que adreça sense reserves els reptes i les misèries d'un estat fronterer que és com a tal porta d'entrada (i de sortida) de la primera potència mundial. Entre els citats amics, veterans de l'òrbita texana com Billy Gibbons, Steve Earle, Willie Nelson o Lee Ann Womack. I també Ringo Starr, que no se sap ben bé què hi pinta però aporta ritme a la contagiosa "You're Only Happy when You're Miserable".

Billy Gibbons - "The Big Bad Blues" (2018)

Si el seu primer disc en solitari, "Perfectamundo" (2015), va servir a Billy Gibbons per a explorar territoris sonors aliens al cànon de la seva banda de tota la vida com ara la música cubana, la seva continuació s'acosta molt més als paràmetres habituals dels incombustibles ZZ Top. Blues ben engreixat i boogie carregat d'electricitat. "The Big Bad Blues" (2018), signat com a Billy F Gibbons, alterna originals amb estàndards com "Bring It to Jerome" (Bo Diddley) o la tradicional "Rollin' and Tumblin'". Ideal per sortir a la carretera o amenitzar com cal una bona nit de gresca.