Frenètic i prolífic Ryan Adams

L'incombustible Ryan Adams - Foto Andrew Blackstein.

No descobrirem a aquestes alçades que Ryan Adams és un dels músics més prolífics del que portem de segle. Però és que la seva producció posterior a un judici mediàtic que no va anar enlloc –si les gravíssimes acusacions que pesaven sobre ell no van arribar a prosperar, les sentències sumaríssimes dels fiscals més políticament correctes de cada xarxa social també van començar a afluixar a mida que la cosa anava requerint més rigor que no pas fetge- és tan frenètica i aclaparadora com, a la pràctica, inassumible.

Si ara fa un any tot just havíem tingut temps d'assimilar dues obres de la mida de "Chris" i "Romeo & Juliet", totes dues de 2022, el de Carolina del Nord va tancar aquell mateix exercici amb dues noves col·leccions de cançons que es poden considerar majúscules i que haurien de tenir molt més ressò que qualsevol judici mediàtic. D'entrada, un "FM" que bategava amb un pols rocker evocador d'Springsteen, Petty i tota la resta –"I Want You", "Fantasy File" i "When She Smiles" podrien passar per clàssics de quatre dècades enrere, també podrien batre rècords en un món on la presumpció d'innocència encara pesés més que determinats dogmes-.

I després va venir l'igualment notable "Devolver", que s'obria amb un "Don't Give It Away" a situar a la llista d'inicis majestuosos on també figuren "Gimme Something Good" i "Do You Still Love Me?". El batec stonià d'"Stare at the TV" alternava amb una producció de fort regust vuitanter que recordava els dies en què facturar un hit radiofònic no requeria vendre l'ànima a cap algoritme. I tres quarts del mateix es podia afirmar del nervi elèctric d'un "Banging on My Head" que sonava com si els Replacements s'haguessin postulat com a herois de la primera generació criada amb MTV. Un àlbum en conjunt menys rodó que "FM", però igualment destacable.

I per qui encara no en tingués prou amb tot això, aquest 2023 s'ha despenjat Adams amb tres discos de versions d'obres de capçalera de la mida de "Nebraska" (1982), de Bruce Springsteen, "Blood on the Tracks" (1975), de Bob Dylan, i "(What's the Story) Morning Glory?", d'Oasis. Si el primer suma un plus d'urgència al cançoner original –aquest "Johnny 99" interpretat amb tempo de Suicide-, el segon amaga sorpreses com un "Simple Twist of Fate" que podria passar per una deconstrucció de la peça en qüestió a mans del seu propi autor. I Morning Glory? Doncs inclou una nova lectura d'aquell "Wonderwall" que Adams ja es va fer seu al seu dia, marcant la tònica d'un repertori desprovist del seu nervi rocker i reinterpretat en clau crepuscular –no deixa de tenir mèrit, a aquestes alçades, poder-li treure suc a una peça tan espremuda com "Don't Look Back in Anger"-.