Sis dècades de "The Freewheelin' Bob Dylan"

Em vaig comprar la meva còpia de "The Freewheelin' Bob Dylan" en una disqueria del Soho novaiorquès que avui ja no deu existir. Era a poques cantonades de la cruïlla de Jones Street i el carrer 4, on Bob Dylan havia estat fotografiat moltes dècades abans amb qui aleshores era la seva parella, Suze Rotolo, caminant sota el fred hivern de la Big Apple. Una de les postals més genuïnes d'una Nova York que es va esvair ja fa molt de temps, també una de les caràtules més icòniques de la història de la música enregistrada. La del segon àlbum de Dylan, publicat tal dia com avui de 1963, fa justament 60 anys.

Obra capital amb totes les lletres, parlem del disc on Dylan va acabar de trobar la seva veu –és una forma de parlar, tenint en compte els cops de timó que faria en anys posteriors i fins a data d'avui a nivell discursiu- després d'aquella carta de presentació que havia estat "Bob Dylan" (1962). El plàstic amb què es va situar a l'avantguarda de l'òrbita folk, alhora que va començar a marcar distàncies amb una escena a la qual li devia pràcticament tot però se li començava a fer cada cop més petita –d'aquí a la injecció elèctrica que canviaria per sempre més la història de la música tan sols hi van dos anys-.

"The Freewheelin' Bob Dylan" és el disc de "Blowin' in the Wind", un dels pilars de l'era daurada de la cançó protesta però sobretot un dels himnes més universals que mai s'han arribat a cantar. Una peça espiritual, com el seu autor la va definir anys més tard, que justament partia de la melodia de "No More Auction Block", una vella cançó afroamericana que el mateix Dylan solia tocar als cafès de Greenwich Village –de quan això que avui anomenem plagiar era una pràctica habitual en l'art de fer música, sobretot si parlem de música popular... i de cançons de tres o quatre acords-. Una sèrie de preguntes retòriques, tan vigents avui com aleshores. I una resposta que, com l'etern misteri de Dylan, mai s'acaba de revelar. Molt probablement, la cançó més important del segle XX –amb permís de "Like a Rolling Stone"... que venia de "La Bamba"-.

Però el segon àlbum de Dylan també és el disc de la preciosa "Girl from the North Country", de la majestuosa "Don't Think Twice, It's All Right", de l'eterna "I Shall Be Free" i de tres cants pacifistes de la mida de "Masters of War", "A Hard Rain's A-Gonna Fall" i "Talkin' World War III Blues" –que, com "Talkin' New York", inclosa a "Bob Dylan", bevia dels talkin' blues de Woody Guthrie-. I de la tradicional "Corrina, Corrina", l'única peça del disc que no portava la signatura del de Duluth i la primera sessió que va fer acompanyat per una banda –res a veure, encara, amb l'esclat elèctric que donaria peu a registres com el folk rock-. Produïa novament John Hammond, amb assistència d'un Tom Wilson amb qui Dylan començaria molt aviat a créixer fins a límits insospitats a l'estudi.