No, mireu, això d'aquest cap de setmana no anava d'Obama, ni d'Spielberg, ni de totes les televisions del país informant com si fossin rapinyaires des de la porta de l'estadi. Això anava d'una altra cosa que té a veure amb la música. I la música és molt més gran que Obama i que Spielberg. La música és sagrada. I també és molt més gran que la supèrbia dels que us penseu que escoltar grups que només coneixeu vosaltres us fa ser millors que la veïna que escolta Shakira.
Això d'aquest cap de setmana anava de la parella que la nit de divendres s'estava fotent el lot apassionadament al meu davant mentre Bruce Springsteen tocava "Because the Night". Anava del senyor que tenia assegut al meu costat ahir a la nit havent creuat mitja península amb la seva dona i la seva filla per viure un cap de setmana que va molt més enllà de les tres hores de concert. Anava de la dona que plorava a llàgrima viva durant "Last Man Standing" i que tot seguit es va posar a ballar al ritme de "Backstreets". I anava de les tres adolescents que cantaven "Born to Run" al meu darrere com si aquesta cançó s'hagués compost abans d'ahir.
També anava d'un servidor fotent-se a plorar durant la primera estrofa de "No Surrender", perquè dos versos aparentment tan senzills com "We learned more from a three-minute record / Than we ever learned in school" expliquen qui soc i EM REPRESENTEN. Anava d'escoltar "The Rising" i recordar que vaig conèixer un dels meus millors amics fa més de 20 anys, llevant-me a les 5 de la matinada per anar a comprar entrades per aquella gira. Anava de tot això i de moltes coses més. Però en cap cas anava d'Obama, d'Spielberg ni dels aires de superioritat moral dels de sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada