(1939-2023)
Soc d'una d'aquelles generacions que van arribar tard i malament a l'obra de Tina Turner. Perquè ho vam fer a través de les seves produccions mastodòntiques de la dècada dels 80, que poca cosa tenien a veure amb el soul genuí dels seus inicis al costat d'Ike Turner però que tan bons resultats li van donar en termes mercantils. Ho confesso, em vaig arribar a passar una part de la meva vida barallant-me amb aquella etapa de la carrera de Turner, i no va servir de res perquè finalment em vaig rendir a l'evidència: quan una és enorme a tots els efectes, ho és en qualsevol registre i al marge de tot condicionant possible.
O sigui que no tinc cap problema, ben al contrari, amb títols tan massius com "Private Dancer", "We Don't Need Another Hero", "What's Love Got to Do with It" o aquell "The Best" prèviament gravat per Bonnie Tyler. Tampoc amb aquell look atòmic que va acabar de consolidar la de Tennessee com una de les icones més grans del firmament musical dels 80 –quan ja portava més de 20 anys a la carretera i presumia d'una segona joventut que passava la mà per la cara d'estrelles aleshores emergents que li devien i li segueixen devent com a mínim mitja carrera-. Ni amb la seva icònica interpretació al costat de Mel Gibson a "Mad Max Beyond Thunderdome" (1985), de George Miller i George Ogilvie.
Però la meva etapa preferida de la carrera de Turner segueix essent la que vaig descobrir quan vaig començar a rascar una mica més enllà dels videoclips que havien animat part de la meva infància. La dels 60 i els 70. La que la va catapultar com una de les criatures més salvatges, viscerals i genuïnes que mai s'han pogut veure i escoltar en un escenari. La del soul gran reserva facturat de la mà d'un Ike Turner que la va elevar fins a les més altes esferes en el terreny artístic, alhora que la feia baixar fins a l'infern més profund en el terreny personal. 16 anys d'un matrimoni que era una presó per a la vocalista, aparentment indestructible mentre es deixava la pell al ritme de perles com "A Fool in Love", "River Deep - Mountain High" –amb Phil Spector als comandaments- o "Proud Mary" –original de Creedence Clearwater Revival-. La processó anava per dins, és clar.
Va ser encara durant el seu matrimoni amb Ike Turner quan va publicar el seu primer àlbum en solitari, "Tina Turns the Country On!" (1974). Un disc de country gravat amb la plana major de la TCB Band d'Elvis Presley –James Burton a la guitarra i Glen D. Hardin al piano, ni més ni menys-. Hi figuraven un parell de versions de clàssics de Bob Dylan –"Tonight I'll Be Staying Here with You" i "He Belongs to Me"- que no vaig poder evitar recuperar la nit passada, després d'assabentar-me del seu traspàs a l'edat de 83 anys. Tina Turner se'n va anar el dia de l'aniversari de Dylan. Dolorosa casualitat. Saben vostès el tòpic "No hi tornarà a haver mai més ningú com ella"? Doncs en aquest cas no és cap tòpic sinó la pura i simple realitat. No era només la veu. Era la presència, el magnetisme i sobretot l'actitud. Se n'ha anat una de les més grans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada