L'ètica de treball del Boss

Springsteen, amb tota la seva immensitat, la nit passada a l'Estadi Olímpic.

Un detall dels concerts de Bruce Springsteen que pot semblar anecdòtic però no ho és en absolut, és aquell moment en què els músics –una quinzena en total, entre els components de The E Street Band, el cor i la secció de vents- surten de l'escenari abans que el de Nova Jersey tanqui el repertori tot sol amb una lectura acústica d'"I'll See You in My Dreams".

Són dos minuts, potser menys, durant els quals els intèrprets van marxant en fila índia mentre el Boss –fent honor al seu sobrenom- els saluda un a un i els dona la mà com a gest d'agraïment. Deia que el detall no és gens anecdòtic. I no ho és, perquè denota una ètica de treball i una forma d'entendre les coses que malauradament s'estan perdent.

Springsteen pot ser una estrella en el sentit més massiu del terme. Pot omplir cada nit estadis sencers, les seves cançons són himnes per a diverses generacions i fins i tot es pot permetre el luxe de sopar amb (ex)presidents dels Estats Units. Però detalls com aquest posen de manifest que no ha perdut el contacte amb la realitat ni amb les seves pròpies arrels.

Dècades abans que Obama el convidés a tocar a la Casa Blanca, el Boss era un d'aquells milers d'aspirants a estrella del rock que es deixaven literalment la pell cada nit en sales i antres de tota mena i condició, primer per guanyar quatre duros i després per fer realitat el somni de viure d'una vocació com la seva.

Quan per fi les coses li van començar a anar bé, encara va haver de picar molta més pedra –tres àlbums, concretament, el tercer dels quals amb unes sessions de gravació literalment a vida o mort- abans que la seva carrera s'enlairés. I quan per fi es va enlairar, encara va haver de bregar amb un mànager digne d'una pel·lícula d'Scorsese que una mica més i li fa engegar tot a rodar.

Per tot això, Springsteen sap perfectament que aquells músics a qui el respectable sol veure des de la pista –i des de la grada- com a secundaris més o menys il·lustres, són molt més que això. Són jornalers amb totes les lletres, però sobretot són el motiu pel qual ell ha pogut arribar fins on ha arribat, juntament amb el mateix públic.

Aquestes coses, insisteixo, només les pot saber qui ha arribat a dalt de tot havent hagut de picar molta pedra i havent-se entrebancat molts cops pel camí. Em pregunto si mai ho arribaran a tenir igual de clar totes aquestes estrelles de posar i treure que tant s'estilen darrerament, enfants terribles amb roba de marca, portaveus d'una generació a qui s'ha fet creure que les carreres musicals es fan de la nit al dia a TikTok i als concursos de talents.