50 anys d'"Space Ritual"

Si mai han d'explicar-li vostès a algú què és el rock psicodèlic, n'haurien de tenir prou fent sonar qualsevol de les quatre cares de "The Space Ritual Alive in Liverpool and London", de Hawkwind. Un dels àlbums dobles en directe més monumentals i incontestables que es van arribar a publicar durant la dècada dels 70 –amb tota probabilitat l'era daurada d'aquest format-. També una de les millors portes d'entrada a la discografia de la banda britànica, que amb treballs com aquest va fer de pont entre l'era psicodèlica i la posterior revolució punk, va avançar per l'esquerra corrents com el rock progressiu o el heavy metal, i va posar algunes de les bases del so stoner.

Conegut popularment com "Space Ritual", el plàstic es va enregistrar durant els concerts que el conjunt va oferir els dies 22 i 30 de desembre de 1972 al Liverpool Stadium i al Brixton Sundown –actual Brixton Academy- de Londres, durant la gira d'un "Doremi Fasol Latido" (1972) que forma l'espina dorsal del repertori –a destacar també tres composicions fins aleshores inèdites: "Born to Go", "Upside Down" i "Orgone Accumulator"-. Amb Dave Brock al capdavant –i encara amb Lemmy Kilmister i el recentment desaparegut Nik Turner a bord-, els londinencs van documentar un dels directes més sòlids i expansius del seu temps, proclamant-se alhora com a màxims abanderats d'allò que es va anomenar space rock –el títol del disc no era gratuït en absolut-.

"Space Ritual" va veure la llum l'11 de maig de 1973, avui fa 50 anys. Mig segle després, Hawkwind segueixen en actiu, amb Brock com a únic component original però refermant-se encara com una de les entitats més lliures de l'univers rocker. Una banda que va a la seva i que pràcticament ha esdevingut un gènere en ella mateixa després d'haver fet petites totes les etiquetes anteriorment citades. Com a nova mostra el seu darrer llançament, un "The Future Never Waits" (2023) que va veure la llum fa tan sols un parell de setmanes i on els patrons jazzístics de l'onírica "They Are so Easily Distracted" conviuen amb viatges siderals tan fascinants com "Outside of Time" i amb el ganxo melòdic de "Trapped in this Modern Age" –quin títol més oportú, per cert-.