(1928-2023)
Va tocar literalment amb tothom. Va gravar clàssics sense els quals no s'entendria la música del darrer segle. I malgrat tot la majoria d'obituaris d'aquests últims dies s'han referit més a la crònica rosa que no pas a una trajectòria professional de la qual pocs músics poden presumir. Sí, Bill Lee era el pare d'Spike Lee. I sí, abans de trencar relacions pare i fill, solia compondre el veterà contrabaixista bona part de la música de les pel·lícules del cineasta –com ara "School Daze" (1988) o "Do the Right Thing" (1989)-.
Però abans de tot això Bill Lee ja s'havia fet un nom tocant amb els millors, tant a l'estudi de gravació com a l'escenari. Se'l sol associar amb el món del jazz, però el cert és que va treballar també amb algunes de les figures capdavanteres del folk durant la dècada dels 60, havent fet igualment incursions en gèneres com el blues o les músiques d'arrel llatina. Va tocar amb José Feliciano, Aretha Franklin –durant la seva etapa a Columbia-, Judy Collins, John Lee Hooker, Tom Rush i Peter, Paul and Mary, entre molts altres. També amb els recentment desapareguts Ian Tyson -amb Ian & Sylvia- i Harry Belafonte.
I va participar a les sessions de dos dels discos de debut més essencials de tots els temps, "Wednesday Morning, 3 A.M.", de Simon & Garfunkel, i "Lightfoot!" (1966), del també recentment traspassat Gordon Lightfoot. I la llista podria seguir, però em sembla oportú destacar avui la seva participació a "Bringing It All Back Home" (1965), de Bob Dylan –va tocar a "It's All Over Now, Baby Blue"-. Lee va morir a l'edat de 94 anys el passat 24 de maig. Justament el dia de l'aniversari del propi Dylan. El mateix dia en què també ens deixava Tina Turner.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada