A gairebé una dècada de l'esclat de la Beatlemania –i a poc més de deu anys d'haver-se publicat "Please Please Me" (1963)-, el món havia esdevingut un lloc totalment diferent, transformat en gran part per l'onada expansiva dels mateixos Beatles amb tota la immensitat de la seva obra, però instal·lat ja plenament en un estadi on els quatre de Liverpool eren cosa d'un passat cada cop més remot. Una sensació reforçada per la mirada endavant de les respectives carreres de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr. La qual cosa no vol dir que les seves cançons haguessin deixat d'importar ni de ser rendibles econòmicament.
Ho sabia prou bé, això últim, el sempre astut Allen Klein, que durant els seus darrers dies com a representant del quartet –en fase de dissolució a efectes legals, tot i que definitivament inoperatiu des de 1970- encara va tenir temps de posar en circulació dos recopilatoris antològics. Dos volums que a la llarga esdevindrien la porta d'entrada definitiva a l'univers dels Fab Four per a incomptables generacions de melòmans que arriben fins a l'actualitat. D'aquesta manera van sortir el 2 d'abril de 1973, avui fa 50 anys, els icònics "1962-1966" i "1967-1970", els discos Vermell i Blau respectivament.
Dos àlbums dobles que repassen cronològicament el cançoner del grup. No hi és tot allò que podria haver-hi –haurien calgut molts més volums per això-, però tot allò que hi ha és absolutament essencial. No hi figura cap de les composicions alienes que solien destacar al repertori dels Beatles durant els seus inicis –ni tan sols "Twist and Shout"-, però segueix essent la radiografia més completa del conjunt de la seva obra. Un viatge que comença amb "Love Me Do" –la versió amb Andy White- i s'acaba amb "The Long and Winding Road". Entre l'una i l'altra, tota una trajectòria que pràcticament traça la línia evolutiva de la música pop durant la dècada dels 60, i explica com quatre nois de Liverpool van arribar a capgirar el món en qüestió de vuit anys.
