Un segle amb George Martin

George Martin (1926-2016)

Es commemora avui un segle del naixement de George Martin. L'home que va obrir als Beatles les portes de Parlophone i va esdevenir una peça clau de l'engranatge de la banda. Junts van traçar una línia evolutiva fins aleshores inèdita i mai més equiparada. Cinc anys són els que separen "Love Me Do" (1962) de "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), de seguida s'ha dit. Ningú més, si parlem de música pop, ha fet un salt endavant a tals efectes en tan sols un lustre i alterant l'espai-temps amb cada pas (amb permís de Dylan i els Beach Boys durant aquell mateix període, si bé caldria matisar coses). De quan la novetat era un estímul, i no un reclam.

Mike Maxfield (1944-2023)

MIKE MAXFIELD
(1944-2023)

Un clàssic de la primera música surf que no es va compondre a les assolellades costes californianes sinó a molts quilòmetres de distància, al nord d'Anglaterra. Vaig conèixer "The Cruel Sea" a través de les lectures que els Ventures i els Challengers en van fer el 1964 i el 1965, respectivament. Després vaig descobrir que la versió original l'havien gravat els Dakotas el 1963 amb tot un George Martin a les tasques de producció. Format a Manchester el 1960, el conjunt va destacar a l'òrbita Merseybeat un cop apadrinada per Brian Epstein i com a banda d'acompanyament de Billy J. Kramer, amb qui va facturar èxits com "Do You Want to Know a Secret" o "Bad to Me", tots dos de 1963 i compostos per John Lennon i Paul McCartney –el primer l'havien gravat originalment els mateixos Beatles-. Sense Kramer, els Dakotas van lliurar l'instrumental anteriorment citat. Ens ha deixat Mike Maxfield, guitarrista solista del grup i autor de "The Cruel Sea". Tenia 79 anys.

50 anys de "Band on the Run"

Els primers anys de la dècada dels 70 van ser difícils per a Paul McCartney. A la brutal ressaca que va esdevenir la desfeta dels Beatles, s'hi sumava el poc entusiasme amb què la crítica i una part del públic havien rebut obres com "Ram" (1971) o els dos primers àlbums dels Wings, "Wild Life" (1971) i "Red Rose Speedway" (1973). Cansat de tot i qui sap si de tothom, va decidir anar-se'n a gravar el tercer treball de la seva aleshores nova banda tan lluny com li fos possible del Regne Unit. I d'aquesta manera, consultant la llista d'estudis de què disposava la disquera EMI arreu del món, va anar a parar a Lagos, Nigèria, on va prendre forma el que esdevindria "Band on the Run" (1973), possiblement el seu treball més canònic al marge dels Fab Four, publicat avui fa 50 anys.

No és que el camí cap al plàstic en qüestió fos fàcil. De fet, va ser tan accidentat que costa de creure que el projecte arribés a bon port. D'entrada, Denny Seiwell i Henry McCullough van deixar el grup durant els assajos a la granja escocesa de McCartney. Amb aquestes, l'exBeatle va volar a Nigèria amb uns Wings reduïts a la seva esposa, Linda McCartney, i al sempre fidel Denny Laine –i, a falta d'una banda sencera, es va fer càrrec d'instruments com la bateria durant les sessions de gravació-. Després, el matrimoni McCartney va ser atracat a cop de ganivet als carrers de Lagos, emportant-se els lladres una bossa amb maquetes del disc de les quals mai més s'ha sabut res. Per si això fos poc, la comitiva va rebre una visita poc amistosa de Fela Kuti, que es va presentar a l'estudi amb molt males maneres i acusant el de Liverpool d'apropiar-se de la música nigeriana.

Res més lluny de la realitat, perquè "Band on the Run" és un disc de pop marca de la casa, que es podria haver gravat perfectament a Abbey Road –es va acabar d'enregistrar als estudis AIR de George Martin a Londres, si bé totes les tasques de producció van anar a càrrec de Macca-. Un àlbum lluminós i vitalista, optimista fins i tot –la peça titular s'inspirava en l'acostament als seus excompanys de grup tan bon punt John Lennon, George Harrison i Ringo Starr havien trencat relacions amb Allen Klein-. També una obra rodona de cap a peus, que va tornar-li a McCartney la confiança de tot el seu públic i el favor d'una crítica que el va saludar amb els braços oberts. Començava una nova etapa massiva d'una carrera que quedava totalment redreçada.

"Band on the Run" és un d'aquells àlbums on no hi sobra absolutament res, però sí que hi destaquen pistes com "Jet", amb aquella urgència reggae que s'anticipava ben bé quatre o cinc anys a la New Wave. Com el blues rock humit i nocturn de "Let Me Roll It", el soft rock orgànic de "Bluebird" o els traços onírics d'un "No Words" que hauria encaixat perfectament al disc Blau dels Beatles. I després tenim "Band on the Run", la cançó. Cinc gloriosos minuts de ganxo melòdic, alta sofisticació i intensitat creixent. Una suite en tres moviments que comença a ritme de càlid pop sintètic i acaba a cop de dinàmic folk rock. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, obra de Clive Arrowsmith, que mostra els Wings fent de fugitius, envoltats de celebritats com James Coburn o Christopher Lee.

60 anys de "With the Beatles"

Havien passat vuit mesos justos des de la publicació del fundacional "Please Please Me" quan els Beatles van lliurar el seu segon àlbum, "With the Beatles", el 22 de novembre de 1963, avui fa 60 anys. El disc d'"It Won't Be Long", "All My Loving", "Hold Me Tight" i "I Wanna Be Your Man". Dards de precisió Merseybeat on encara es podia ensumar tota la humitat del soterrani del Cavern –aquella arrencada protopunk de "Little Child"-, servits per una banda que tot just començava a eixamplar horitzons –al cap d'una setmana es va publicar el senzill "I Want to Hold Your Hand", gravat durant les mateixes sessions-.

"With the Beatles" també és el plàstic on els de Liverpool pràcticament es van fer seus títols aliens com "Money (That's What I Want)" (Barrett Strong) o "Please Mr. Postman" (The Marvelettes) –cançons que havien tocat en infinites vetllades a Hamburg i al mateix Cavern, i que refermaven les seves arrels transatlàntiques-. I un detall que no s'hauria de considerar menor, és l'obra on John Lennon i Paul McCartney –també Ringo Starr i George Martin, és clar- van deixar que George Harrison es destapés com un brillant compositor amb un "Don't Bother Me" on ja ressonaven registres futurs com els de "Help!" o "Rubber Soul" –tots dos de 1965-.

Publicat en plena efervescència de la Beatlemania, "With the Beatles" va veure la llum el mateix dia de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas. En qüestió de mesos, els Fab Four creuarien l'Atlàntic i conqueririen els Estats Units –desencadenant allò que els nord-americans van anomenar British Invasion-. Un país tocat per la tragèdia que, han afirmat diverses veus autoritzades, va començar a passar pàgina tan bon punt els de Liverpool van penetrar en milions de llars de la mà de l'Ed Sullivan Show el febrer de 1964.

Sis dècades de "Please Please Me"

Edició espanyola de "Please Please Me" en vinil.

El món tal com molts l'hem conegut comença amb discos com aquest. "Please Please Me", el primer elapé dels Beatles, publicat el 22 de març de 1963, avui fa 60 anys. Un total de 14 cançons, vuit d'autoria pròpia –Lennon i McCartney- i la resta versions d'èxits del rock'n'roll, el soul i el rhythm & blues nord-americans. El debut amb format llarg de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr –la primera referència discogràfica del grup, si no comptem les sessions amb Tony Sheridan a Hamburg, havia estat el single "Love Me Do", lliurat l'octubre de 1962-.

L'inici de la Beatlemania al Regne Unit –a la resta del món encara trigaria uns mesos a prendre forma-, però sobretot un àlbum de rock'n'roll dels que no admeten comparacions –podem dir-ne Merseybeat, però és que ni amb aquestes trobaríem cap rival possible per als quatre de Liverpool-. McCartney marcant l'entrada de la desvergonyida "I Saw Her Standing There". Els aires country de "Misery". L'urgència juvenil de la peça titular. "Love Me Do" i "P.S. I Love You" –les dues cares d'aquell primer single- amb Andy White a la bateria per decisió d'un George Martin que no acabava de tenir clara la funció d'Starr a la base rítmica del quartet.

També un jove Harrison cantant un "Do You Want to Know a Secret" que val més del que Lennon en donava en un principi. I al capítol de versions, seleccions tan ben triades com "Anna" (Arthur Alexander), "Boys" o "Baby It's You" –totes dues gravades originalment per les Shirelles-. I el gran final amb Lennon deixant-se literalment la veu al ritme de "Twist and Shout" –prèviament popularitzat pels Top Notes i els Isley Brothers, va acabar esdevenint també un clàssic del repertori dels Fab Four-.Un plàstic que presentava una banda tan solvent com disposada a menjar-se el món, però en absolut anticipava cap de les revolucions (així, en plural) que aquesta arribaria a desencadenar durant els cinc anys posteriors.

60 anys de "Love Me Do"

No es pot considerar estrictament com el debut discogràfic dels Beatles –abans s'havien publicat part de les seves sessions amb Tony Sheridan-, però sí que sol contemplar-se com el seu primer single oficial. Es commemoren avui 60 anys de la publicació de "Love Me Do" (1962), la peça que va posar el quartet de Liverpool al mapa i l'inici de tot allò que vindria després. La Beatlemania, la dècada dels 60 tal com l'entenem en termes de cultura pop, i una de les revolucions musicals –culturals, de fet- més grans del segle XX.

Gravat durant el mes de setembre d'aquell mateix 1962 als estudis Abbey Road amb George Martin a la producció, existeixen dues versions del senzill. Les primeríssimes còpies van sortir amb una gravació on Ringo Starr tocava la bateria, tot just estrenat com a membre oficial del conjunt. El cas és que a Martin no li va acabar d'agradar el seu estil, i seguint les dinàmiques habituals aleshores va decidir fer una segona presa amb un bateria d'estudi, Andy White, qui també va tocar a la cara b del single, "P.S. I Love You". En tots dos casos, Starr va quedar relegat a la pandereta.

Tot i que en un principi va sortir la versió gravada amb Starr com a bateria titular –un error?-, les posteriors tirades del mateix senzill van incloure la versió més coneguda, la que John Lennon, Paul McCartney i George Harrison havien enregistrat amb White. La mateixa que es va incloure al cap d'un any al primer àlbum de la banda, "Please Please Me". La gravació original –la d'Starr- es va recuperar anys més tard al recopilatori de rareses "Past Masters" (1988). Escoltant una i l'altra queda clar que, fos quin fos el problema, Starr no en tenia cap culpa.

Willie Leacox (1947-2022)

WILLIE LEACOX
(1947-2022)

No va ser un component oficial d'America –només ho ha estat el trio fundacional de Dewey Bunnell, Gerry Beckley i Dan Peek-, però sí que va ser un dels músics que van formar part del projecte durant més anys. El bateria i percussionista Willie Leacox va entrar al grup el 1973, i hi va militar fins al 2014. Va debutar a l'estudi amb "Holiday" (1974), el primer dels àlbums que George Martin va produir a la banda, amb peces com l'eterna "Lonely People". Altres treballs de pes on va participar són "Hearts" (1975), amb el single "Sister Golden Hair", i "Hideaway" (1976). Ens ha deixat a l'edat de 74 anys.

50 anys de "Let It Be"

"Let It Be" (1970) havia d'haver estat el successor del White Album (1968), però no va arribar a veure la llum fins un cop ja oficialitzada la dissolució dels Beatles. Un retorn a les arrels més essencials del quartet de Liverpool, al rock més bàsic i estripat, projectat per Paul McCarteny com l'enèsim intent de mantenir unit un quartet a la deriva. Finalment, les sessions de gravació del que s'acabaria coneixent com a projecte Get Back –així s'havia de titular l'àlbum en un primer moment- van degenerar en un cúmul de males vibracions, i la banda va decidir passar pàgina i convèncer a George Martin per acomiadar-se amb un últim disc que esdevindria "Abbey Road" (1969).

Enregistrat a mig camí dels estudis Twickenham i de la seu d'Apple a Saville Row, amb el propi Martin al comandament i un jove Glyn Johns als controls, les sessions van ser caòtiques de bon principi i tan sols van anar a pitjor a mida que passaven els dies. La incòmoda presència de Yoko Ono al costat de John Lennon, George Harrison arribant a abandonar el grup de forma temporal i les cares de pomes agres del quartet sencer a l'estudi, il·lustren la magnitud de la tragèdia. Abortat el projecte, els Beatles es van centrar en la gravació d'"Abbey Road" i Get Back quedaria aparcat de forma indefinida fins que l'entorn de la banda va decidir buscar una mà externa que el salvés a la desesperada.

Finalment, el disc va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys sota el títol de "Let It Be" i (re)produït per Phil Spector, a qui s'havia encarregat la missió gairebé divina d'arreglar el desastre. Tot i mantenir l'essència estripada de les pistes originals, el nord-americà va optar per aplicar-hi elements propis del seu Wall of Sound com ara els arranjaments orquestrals de "The Long and Winding Road" –un detall que va disgustar a McCartney, qui dècades més tard publicaria la seva pròpia remescla de l'àlbum sota el títol de "Let It Be... Naked" (2003), si bé en directe sempre ha interpretat la peça en qüestió amb màxima fidelitat a la versió publicada originalment-.

La recepció del plàstic per part de la crítica va ser generalment negativa, si bé el temps ha posat en valor unes cançons que malgrat les circumstàncies i la negativitat estructural seguien valent el seu pes en or. Peces entre les quals destacaven títols com les pròpies "Get Back" –publicada inicialment com a single si bé remesclada per Spector de cara a l'àlbum- i "Let It Be", el soul robust d'"I've Got a Feeling" o la recuperda "One After 909" –un rock'n'roll que datava dels inicis del grup-. I un conjunt on Harrison tornava a destapar el seu potencial com a autor amb la majestuosa "I Me Mine" i el blues hipnòtic de "For You Blue".

Cinc dies després de la publicació del disc s'estrenava la pel·lícula documental del mateix títol dirigida per Michael Lindsay-Hogg on es podia apreciar el mal ambient de les sessions de gravació. La cinta porta dècades fora de catàleg per voluntat dels propis supervivents de la banda –es troba disponible a la xarxa de forma no oficial, i el seu visionat suposa el perfecte retrat del procés de desintegració d'una banda de rock, també d'un grup d'amics-, si bé l'any passat se'n va anunciar una nova versió que estaria realitzant Peter Jackson i que presumiblement serà del gust de McCartney, Ringo Starr i els hereus de Lennon i Harrison. Al moment de celebrar-se aquest cinquantenari, però, sembla que la cosa encara hagi d'anar per llarg. Una víctima col·lateral de la pandèmia?

50 anys sense els Beatles

L'última sessió fotogràfica dels Beatles, l'agost de 1969 – Foto Mal Evans.

Es commemoren avui 50 anys del comunicat de premsa amb forma d'autoentrevista amb què Paul McCartney anunciava la imminent publicació del seu primer disc en solitari i, com qui no volia la cosa, la seva intenció de no tornar a treballar mai més amb els Beatles. Corria el 10 d'abril de 1970, una data que sol contemplar-se com la del final de la banda de Liverpool, si bé la història és força més complexa i a aquestes alçades es pot afirmar que la dissolució dels Fab Four va esdevenir un dels tràmits més lents, costosos i complicats de la història de la música pop.

En realitat, els Beatles s'havien començat a desintegrar l'agost de 1967, un any després de culminar la seva última gira i arran de la mort de Brian Epstein, una figura que més enllà de les funcions de mànager havia esdevingut essencial a l'hora de mantenir unit un quartet les individualitats del qual no farien sinó obrir i eixamplar esquerdes durant els anys posteriors. Després del desastre del projecte Get Back –el que havia de ser la continuació del White Album (1968)-, i veient que allò s'acabava, els membres del grup van acordar amb George Martin fer un últim disc a mode de comiat –el resultat seria "Abbey Road" (1969), l'últim plàstic publicat abans de separar-se el conjunt-.

Un cop finalitzades aquelles sessions, John Lennon va comunicar als seus companys la seva intenció d'abandonar el vaixell, si bé aquesta es va mantenir en secret mentre es renegociava el contracte amb Capitol als Estats Units. I si bé és cert que darrerament han sortit a la llum documents que suggereixen que els quatre Beatles haurien arribat a parlar de fer encara un altre disc, també ho és que la sentència de mort del quartet ja estava gairebé signada. Mentre Phil Spector recuperava les sessions de Get Back per confeccionar el que esdevindria "Let It Be" –l'últim disc d'estudi dels Beatles, publicat ja de forma pòstuma el 8 de maig de 1970-, McCartney acabava de donar forma al seu primer elapé en solitari.

"McCartney", l'àlbum, veuria la llum el 17 d'abril, una setmana després d'aquell comunicat que sol assenyalar-se com la fi dels Beatles –si bé en aquell moment no es va percebre així: el text de McCartney jugava amb l'ambigüitat-. Dit això, i malgrat el cessament de l'activitat del quartet i l'impuls en paral·lel de les trajectòries solistes dels Lennon, McCartney, George Harrison i Ringo Starr, la dissolució no esdevindria oficial fins l'any 1974, un cop superades incomptables disputes legals entre els propis components del grup però també entre ells mateixos i el seu últim representant, Allen Klein. Pocs anys després, les tensions entre els exBeatles es van començar a refredar i fins i tot es va arribar a parlar d'un hipotètic retorn que mai s'arribaria a produir. La mort de Lennon el 1980 va posar punt i final al somni.

50 anys d'"Abbey Road"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Abbey Road", l'últim disc d'estudi dels Beatles (no comptem "Let It Be", gravat amb anterioritat i publicat a títol pòstum). I el plàstic que d'una vegada per totes va destapar George Harrison com un majúscul compositor de cançons.

Quan "Abbey Road" va veure la llum tal dia com avui de 1969, ja feia gairebé una setmana que John Lennon havia abandonat uns Beatles a la deriva però encara capaços d'obrar miracles com el que ens ocupa quan s'ho proposaven. En menys d'un any la banda hauria fet oficial la seva dissolució i publicat de forma pòstuma un "Let It Be" (1970) la major part del qual s'havia enregistrat amb anterioritat a les sessions del propi "Abbey Road". Però en aquell moment i escoltant un plàstic com aquest, el públic poc es podia imaginar que el final del grup fos imminent.

De fet, l'àlbum que avui fa 50 anys va ser un últim (i exitós) intent a la desesperada ja no de mantenir la banda unida sinó d'acomiadar-se per la porta gran. Després d'abortar-se les sessions del projecte Get Back -el que acabaria esdevenint "Let It Be"-, Paul McCartney va demanar a George Martin tornar a fer un disc de la manera com ho havien fet fins al White Album. El productor hi va accedir, la gravació va començar el 22 de febrer de 1969 -tan sols tres setmanes després d'haver deixat Get Back a l'aire- i va finalitzar el 20 d'agost d'aquell mateix any, l'últim cop que els quatre Beatles van estar junts en un estudi de gravació.

Musicalment, "Abbey Road" va suposar el retorn del quartet a les formes més bàsiques i directes del rock. Si el White Album havia tallat amb la psicodèlia i el pop calidoscòpic dels seus predecessors, aquest nou treball directament deixava l'experimentació en un segon pla i tornava a apostar plenament pel format cançó en tota la seva plenitud. L'única excepció, en aquest sentit, va ser el caire conceptual adquirit per vuit peces curtes -totes elles compostes durant les sessions del White Album i Get Back- que es van estructurar com un medley de 16 minuts a la cara b.


EL DISC DE HARRISON

"Abbey Road" va ser sobretot el plàstic on George Harrison va destapar de forma definitiva el seu enorme potencial compositiu, i ho va fer per partida doble. D'una banda amb "Something", una balada tenyida de malenconia tardorenca que va esdevenir una de les peces més universals del catàleg del grup -que no és dir poc- i va posar les bases de la carrera solista del seu autor. De l'altra "Here Comes the Sun", un lluminós exercici de folk rock que de ben segur devia entusiasmar el seu futur amic i col·lega Tom Petty.

També Ringo Starr deixava en aquest àlbum una de les seves grans empremtes com a compositor amb la simpàtica "Octopus's Garden". Més enllà d'això, Lennon brillava amb el blues rock robust de "Come Together", un dels títols més celebrats del disc, i "I Want You (She's So Heavy)" -la primera cançó que es va començar a gravar de totes les que conformarien l'obra, i l'última en finalitzar-se aquell 20 d'agost-, gairebé vuit minuts de hard rock amb una dosi extra d'acidesa, amb Billy Preston a l'orgue i en sintonia amb els discursos d'artistes com Ten Years After, Santana o Jimi Hendrix-.

I McCartney es mantenia en un pla més discret, si bé aportava bona part del material del medley de la cara b -"The End" ha esdevingut un moment climàtic dels seus directes-. I destacava amb "Maxwell's Silver Hammer", un exercici de pop marca de la casa que va augmentar la tensió a l'estudi -la resta del grup no volia enregistrar-lo-, i "Her Majesty", la peça oculta que tancava l'àlbum. 25 segons de blues acústic interpretats pel propi McCartney en solitari com a premonició del curs que acabarien prenent els esdeveniments. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, realitzada durant un descans de les sessions de gravació i font de sobredimensionades teories de la conspiració.

George Martin (1926-2016)

GEORGE MARTIN

(1926-2016)

S'ha parlat molt de les (innegables) qualitats de George Martin a l'estudi. De com els Beatles van arribar a sonar tal i com ho van fer gràcies a ell. Se n'ha parlat tant, que poca cosa més s'hi pot afegir. Però a mi m'agradaria reivindicar la vessant visionària del productor. La que li va permetre observar detalls que d'altres passaven per alt. La que el va empènyer, a principis de 1962, a donar una oportunitat a un quartet fins aleshores rebutjat per la gran majoria de segells discogràfics. Quan Martin va oferir als Beatles un contracte discogràfic, va canviar per sempre més la història no tan sols de la música sinó de la cultura contemporània.

Andy White (1930-2015)

ANDY WHITE

(1930-2015)

Per molt que m'escolti les dues versions originalment publicades de "Love Me Do", l'una darrere de l'altra i de forma repetida, no aconsegueixo entendre per què a George Martin no li agradava la bateria de Ringo Starr. O més ben dit, què va aportar Andy White que no hagués aportat el propi Starr. Sigui com sigui -i malgrat una primera tirada de singles amb la versió interpretada per Starr-, va ser White qui es va fer càrrec de la bateria al primer single dels Beatles -també va participar a la cara b, "P.S. I Love You"-. Dies enrere ens deixava a causa d'un atac de cor al seu domicili de New Jersey, on s'havia retirat a finals dels 80 després d'una atapeïda trajectòria com a músic de sessió. En pau descansi.