Sis dècades de "Please Please Me"

Edició espanyola de "Please Please Me" en vinil.

El món tal com molts l'hem conegut comença amb discos com aquest. "Please Please Me", el primer elapé dels Beatles, publicat el 22 de març de 1963, avui fa 60 anys. Un total de 14 cançons, vuit d'autoria pròpia –Lennon i McCartney- i la resta versions d'èxits del rock'n'roll, el soul i el rhythm & blues nord-americans. El debut amb format llarg de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr –la primera referència discogràfica del grup, si no comptem les sessions amb Tony Sheridan a Hamburg, havia estat el single "Love Me Do", lliurat l'octubre de 1962-.

L'inici de la Beatlemania al Regne Unit –a la resta del món encara trigaria uns mesos a prendre forma-, però sobretot un àlbum de rock'n'roll dels que no admeten comparacions –podem dir-ne Merseybeat, però és que ni amb aquestes trobaríem cap rival possible per als quatre de Liverpool-. McCartney marcant l'entrada de la desvergonyida "I Saw Her Standing There". Els aires country de "Misery". L'urgència juvenil de la peça titular. "Love Me Do" i "P.S. I Love You" –les dues cares d'aquell primer single- amb Andy White a la bateria per decisió d'un George Martin que no acabava de tenir clara la funció d'Starr a la base rítmica del quartet.

També un jove Harrison cantant un "Do You Want to Know a Secret" que val més del que Lennon en donava en un principi. I al capítol de versions, seleccions tan ben triades com "Anna" (Arthur Alexander), "Boys" o "Baby It's You" –totes dues gravades originalment per les Shirelles-. I el gran final amb Lennon deixant-se literalment la veu al ritme de "Twist and Shout" –prèviament popularitzat pels Top Notes i els Isley Brothers, va acabar esdevenint també un clàssic del repertori dels Fab Four-.Un plàstic que presentava una banda tan solvent com disposada a menjar-se el món, però en absolut anticipava cap de les revolucions (així, en plural) que aquesta arribaria a desencadenar durant els cinc anys posteriors.

Burt Bacharach (1928-2023)

BURT BACHARACH
(1928-2023)

El primer cop que vaig llegir el nom de Burt Bacharach va ser quan tenia 12 o 13 anys, tot revisant els crèdits d'un recopilatori no oficial dels Beatles. El vaig trobar a sota del títol de "Baby It's You", una peça prèviament gravada per les Shirelles de la qual Bacharach era coautor. I una de les moltes perles de la música pop del segle passat que li devem al genial compositor, que ens ha deixat a l'edat de 94 anys. Mestre de mestres de l'orfebreria pop, el cançoner que va signar tant pel seu compte com amb el tàndem inigualable que va formar amb el lletrista Hal David, és dels pocs que poden definir per ells mateixos bona part de la música –de la cultura- de la segona meitat del segle XX.

Quan em vaig assabentar de la seva mort ahir a la tarda, de seguida em van venir al cap dues de les seves composicions, "Walk on By" i "I Just Don't Know what to Do with Myself". El fet que les versions que em van ressonar en un primer moment fossin les dels Stranglers i els White Stripes, i no pas les canòniques lectures de Dionne Warwick i Dusty Springfield, il·lustra l'abast i la transversalitat d'un repertori que abraça diversos estils però pràcticament és un gènere en ell mateix. Un cançoner que ha brillat, i de quina manera, a través de veus com les de B.J. Thomas, Aretha Franklin, Gene Pitney, Chuck Jackson, Sandie Shaw o Jackie DeShannon, entre molts altres.

Ahir al vespre, quan vaig arribar a casa, el primer que vaig fer va ser punxar el monumental "Painted from a Memory" (1998) que Bacharach va facturar al seu dia al costat d'un inspiradíssim Elvis Costello. La trobada de mestre i alumne donant peu a una majestuosa obra de pop madur en el millor sentit. I cançons tan majúscules com "In the Darkest Place", "This House Is Empty Now" o "God Give Me Strength", que durant les últimes hores semblen haver adquirit un significat totalment nou. La casa s'ha quedat buida. I efectivament ens caldrà força, per assumir que el món ha esdevingut un lloc una mica pitjor amb la partida del geni. Un dia molt trist per la música, el dia en què va morir Burt Bacharach.

Robin Sylvester (1950-2022)

ROBIN SYLVESTER
(1950-2022)

Amb 18 anys acabats de fer, Robin Sylvester treballava com a assistent als estudis Abbey Road de Londres. Corria l'any 1968 i els Beatles hi estaven gravant el White Album, publicat durant la tardor d'aquell mateix exercici. Influït per Paul McCartney, Sylvester es va comprar un baix i amb aquest instrument va descobrir la seva vocació musical. Va formar part de Byzantium, banda de culte de l'òrbita psicodèlica amb la qual va publicar tres àlbums durant la primera meitat dels 70. Quan el grup es va desfer, es va traslladar als Estats Units i va començar a treballar com a músic de sessió i de gira. La llista de figures de primer ordre amb què va arribar a tocar és inabastable, i inclou noms com els dels Beach Boys, Ry Cooder, les Shirelles, els Coasters, Mary Wells, Del Shannon, Freddy Fender, Bo Diddley o Chuck Berry. Des de 2003 havia estat el baixista dels Ratdog de Bob Weir (Grateful Dead). Ha mort a l'edat de 72 anys.

50 anys de "Tapestry"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Tapestry" (1971), el segon àlbum de Carole King i una de les obres essencials del seu temps. El vinil de la fotografia que encapçala aquestes línies és una edició original nord-americana. La caràtula es troba visiblement afectada pel pas del temps, però el disc segueix sonant sense problemes. És una de les coses que em fascinen dels formats físics. Aquest disc té més anys que jo, però segueix servint a data d'avui i seguirà servint quan jo ja no hi sigui. No puc dir el mateix de cap dels terminals mòbils que han arribat a passar per les meves mans.

"Tapestry" és l'obra mestra de King, també un dels grans exponents d'aquell so que es va desenvolupar entre finals dels 60 i principis dels 70 a l'entorn de Laurel Canyon –on la novaiorquesa s'havia traslladat després de la seva ruptura sentimental i artística amb Gerry Goffin-. Una col·lecció de cançons amables i positives, que convidaven a l'esperança en plena desfeta del somni hippie en uns Estats Units enfangats fins al coll a la Guerra del Vietnam, i que venien a oferir una alternativa a la naturalesa estrident que solia definir el rock de l'època. Un monumental exercici de pop plusquamperfet a càrrec d'una veterana del Brill Building, amb tot un Lou Adler als controls i amb convidats com James Taylor o Joni Mitchell.

Més enllà de les xifres astronòmiques i del consens entusiasta de crítica i públic, "Tapestry" destaca per ser un àlbum on no hi sobra ni hi falta res, on cada cançó fa diana de bon principi i on cada pista ha suportat sense problemes el test del temps. Un plàstic que arrenca amb el piano corpulent i l'embranzida soul d'"I Feel the Earth Move" i on figuren perles del pop d'autor com "So far Away", "It's too Late" o aquell himne que va esdevenir "You've Got a Friend" –una peça des d'aleshores versionada per incomptables artistes, començant pel propi Taylor, que en va oferir la seva pròpia lectura aquell mateix any-.

"Tapestry" també és el plàstic on King es va reivindicar com a autora d'estàndards com un estripat "(You Make Me Feel) Like a Natural Woman" que pocs anys abans havia esdevingut un dels grans reclams del repertori d'Aretha Franklin, o aquell "Will You Love Me Tomorrow?" que havien gravat originalment les Shirelles i que es reinventava per l'ocasió en clau de balada crepuscular. Completen el conjunt apostes igualment guanyadores com el revitalitzador rhythm & blues d'"Smackwater Jack" o els paisatges tardorencs de la peça titular. "Tapestry" no va inventar-se el so de Laurel Canyon, però en va esdevenir una de les grans mostres, va consolidar King com a intèrpret més enllà del vessant compositiu, i va establir un model per a diverses generacions de cantautors que arriben fins avui.