50 anys de "Band on the Run"

Els primers anys de la dècada dels 70 van ser difícils per a Paul McCartney. A la brutal ressaca que va esdevenir la desfeta dels Beatles, s'hi sumava el poc entusiasme amb què la crítica i una part del públic havien rebut obres com "Ram" (1971) o els dos primers àlbums dels Wings, "Wild Life" (1971) i "Red Rose Speedway" (1973). Cansat de tot i qui sap si de tothom, va decidir anar-se'n a gravar el tercer treball de la seva aleshores nova banda tan lluny com li fos possible del Regne Unit. I d'aquesta manera, consultant la llista d'estudis de què disposava la disquera EMI arreu del món, va anar a parar a Lagos, Nigèria, on va prendre forma el que esdevindria "Band on the Run" (1973), possiblement el seu treball més canònic al marge dels Fab Four, publicat avui fa 50 anys.

No és que el camí cap al plàstic en qüestió fos fàcil. De fet, va ser tan accidentat que costa de creure que el projecte arribés a bon port. D'entrada, Denny Seiwell i Henry McCullough van deixar el grup durant els assajos a la granja escocesa de McCartney. Amb aquestes, l'exBeatle va volar a Nigèria amb uns Wings reduïts a la seva esposa, Linda McCartney, i al sempre fidel Denny Laine –i, a falta d'una banda sencera, es va fer càrrec d'instruments com la bateria durant les sessions de gravació-. Després, el matrimoni McCartney va ser atracat a cop de ganivet als carrers de Lagos, emportant-se els lladres una bossa amb maquetes del disc de les quals mai més s'ha sabut res. Per si això fos poc, la comitiva va rebre una visita poc amistosa de Fela Kuti, que es va presentar a l'estudi amb molt males maneres i acusant el de Liverpool d'apropiar-se de la música nigeriana.

Res més lluny de la realitat, perquè "Band on the Run" és un disc de pop marca de la casa, que es podria haver gravat perfectament a Abbey Road –es va acabar d'enregistrar als estudis AIR de George Martin a Londres, si bé totes les tasques de producció van anar a càrrec de Macca-. Un àlbum lluminós i vitalista, optimista fins i tot –la peça titular s'inspirava en l'acostament als seus excompanys de grup tan bon punt John Lennon, George Harrison i Ringo Starr havien trencat relacions amb Allen Klein-. També una obra rodona de cap a peus, que va tornar-li a McCartney la confiança de tot el seu públic i el favor d'una crítica que el va saludar amb els braços oberts. Començava una nova etapa massiva d'una carrera que quedava totalment redreçada.

"Band on the Run" és un d'aquells àlbums on no hi sobra absolutament res, però sí que hi destaquen pistes com "Jet", amb aquella urgència reggae que s'anticipava ben bé quatre o cinc anys a la New Wave. Com el blues rock humit i nocturn de "Let Me Roll It", el soft rock orgànic de "Bluebird" o els traços onírics d'un "No Words" que hauria encaixat perfectament al disc Blau dels Beatles. I després tenim "Band on the Run", la cançó. Cinc gloriosos minuts de ganxo melòdic, alta sofisticació i intensitat creixent. Una suite en tres moviments que comença a ritme de càlid pop sintètic i acaba a cop de dinàmic folk rock. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, obra de Clive Arrowsmith, que mostra els Wings fent de fugitius, envoltats de celebritats com James Coburn o Christopher Lee.

Mig segle dels discos Vermell i Blau

A gairebé una dècada de l'esclat de la Beatlemania –i a poc més de deu anys d'haver-se publicat "Please Please Me" (1963)-, el món havia esdevingut un lloc totalment diferent, transformat en gran part per l'onada expansiva dels mateixos Beatles amb tota la immensitat de la seva obra, però instal·lat ja plenament en un estadi on els quatre de Liverpool eren cosa d'un passat cada cop més remot. Una sensació reforçada per la mirada endavant de les respectives carreres de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr. La qual cosa no vol dir que les seves cançons haguessin deixat d'importar ni de ser rendibles econòmicament.

Ho sabia prou bé, això últim, el sempre astut Allen Klein, que durant els seus darrers dies com a representant del quartet –en fase de dissolució a efectes legals, tot i que definitivament inoperatiu des de 1970- encara va tenir temps de posar en circulació dos recopilatoris antològics. Dos volums que a la llarga esdevindrien la porta d'entrada definitiva a l'univers dels Fab Four per a incomptables generacions de melòmans que arriben fins a l'actualitat. D'aquesta manera van sortir el 2 d'abril de 1973, avui fa 50 anys, els icònics "1962-1966" i "1967-1970", els discos Vermell i Blau respectivament.

Dos àlbums dobles que repassen cronològicament el cançoner del grup. No hi és tot allò que podria haver-hi –haurien calgut molts més volums per això-, però tot allò que hi ha és absolutament essencial. No hi figura cap de les composicions alienes que solien destacar al repertori dels Beatles durant els seus inicis –ni tan sols "Twist and Shout"-, però segueix essent la radiografia més completa del conjunt de la seva obra. Un viatge que comença amb "Love Me Do" –la versió amb Andy White- i s'acaba amb "The Long and Winding Road". Entre l'una i l'altra, tota una trajectòria que pràcticament traça la línia evolutiva de la música pop durant la dècada dels 60, i explica com quatre nois de Liverpool van arribar a capgirar el món en qüestió de vuit anys.

50 anys de "Hot Rocks"

No hi és tot el que podria haver-hi, però tot allò que hi ha és essencial des del moment en què ofereix una perspectiva cronològica i molt completa de la primera etapa de la banda més gran de la història del rock. Publicat tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys, "Hot Rocks 1964-1971" no és el primer ni l'últim recopilatori centrat en la discografia dels Rolling Stones sota els segells Decca i ABKCO –ni tan sols és el més exhaustiu: qui en vulgui més pot acudir al mastodòntic "Singles Collection: The London Years" (1989)-, però possiblement segueixi essent el més definitiu a mig segle d'haver vist la llum.

La història d'aquest disc doble és prou coneguda a aquestes alçades. Alliberats del control legal i financer d'Allen Klein, els Stones havien publicat el 23 d'abril d'aquell mateix 1971 el totèmic "Sticky Fingers". Àlbum canònic i prova de vida d'una banda que sortia endavant malgrat una duríssima batalla legal que li havia costat els drets de tot el seu catàleg anterior, que passaven a mans del seu exmànager. La qual cosa va permetre a aquest últim contraatacar amb un recull del més destacat que Ses Majestats havien fet durant la dècada dels 60. El resultat va ser el plàstic que ens ocupa.

Quatre cares que comencen amb la versió del "Time Is on My Side" de Norman Meade i el blues terminal de "Heart of Stone", i que acaben amb dues pistes també incloses al citat "Sticky Fingers" que el sempre astut Klein havia aconseguit llicenciar també sota el seu segell, les immortals "Brown Sugar" i "Wild Horses". Entre les unes i les altres, les inevitables "(I Can't Get No) Satisfaction", "Get Off My Cloud", "Paint It Black", "Under My Thumb", "Mother's Little Helper", "Let's Spend the Night Together", "Ruby Tuesday", "Jumpin' Jack Flash", "Honky Tonk Women", "Gimme Shelter" o la versió en directe de "Midnight Rambler", i la llista no s'acabava aquí. Una de les grans portes d'entrada a l'univers Stone.

Paul McCartney contra Allen Klein

Paul McCartney - Foto Mary McCartney

En una entrevista publicada per Uncut el passat mes de gener, Paul McCartney recordava la seva batalla legal contra Allen Klein durant els últims dies dels Beatles. "M'hi vaig haver d'enfrontar, tot i que no ho volia fer. Parar-li els peus no era l'opció més fàcil, però ens en vam sortir i amb el pas dels anys tothom s'ha adonat que vam fer el correcte. Si no ho haguéssim fet, els Beatles no haurien entrat mai a iTunes. Hi hauria entrat Allen Klein", explicava. Entenc perfectament què volia dir McCartney, i no descobrirem a aquestes alçades de quin peu calçaven individus com Allen Klein –i Peter Grant, Don Arden, Albert Grossman...-. Però de debò aquella gent eren pitjors que corporacions com Apple (la d'iTunes, no la dels Beatles), Google o Spotify?

50 anys sense els Beatles

L'última sessió fotogràfica dels Beatles, l'agost de 1969 – Foto Mal Evans.

Es commemoren avui 50 anys del comunicat de premsa amb forma d'autoentrevista amb què Paul McCartney anunciava la imminent publicació del seu primer disc en solitari i, com qui no volia la cosa, la seva intenció de no tornar a treballar mai més amb els Beatles. Corria el 10 d'abril de 1970, una data que sol contemplar-se com la del final de la banda de Liverpool, si bé la història és força més complexa i a aquestes alçades es pot afirmar que la dissolució dels Fab Four va esdevenir un dels tràmits més lents, costosos i complicats de la història de la música pop.

En realitat, els Beatles s'havien començat a desintegrar l'agost de 1967, un any després de culminar la seva última gira i arran de la mort de Brian Epstein, una figura que més enllà de les funcions de mànager havia esdevingut essencial a l'hora de mantenir unit un quartet les individualitats del qual no farien sinó obrir i eixamplar esquerdes durant els anys posteriors. Després del desastre del projecte Get Back –el que havia de ser la continuació del White Album (1968)-, i veient que allò s'acabava, els membres del grup van acordar amb George Martin fer un últim disc a mode de comiat –el resultat seria "Abbey Road" (1969), l'últim plàstic publicat abans de separar-se el conjunt-.

Un cop finalitzades aquelles sessions, John Lennon va comunicar als seus companys la seva intenció d'abandonar el vaixell, si bé aquesta es va mantenir en secret mentre es renegociava el contracte amb Capitol als Estats Units. I si bé és cert que darrerament han sortit a la llum documents que suggereixen que els quatre Beatles haurien arribat a parlar de fer encara un altre disc, també ho és que la sentència de mort del quartet ja estava gairebé signada. Mentre Phil Spector recuperava les sessions de Get Back per confeccionar el que esdevindria "Let It Be" –l'últim disc d'estudi dels Beatles, publicat ja de forma pòstuma el 8 de maig de 1970-, McCartney acabava de donar forma al seu primer elapé en solitari.

"McCartney", l'àlbum, veuria la llum el 17 d'abril, una setmana després d'aquell comunicat que sol assenyalar-se com la fi dels Beatles –si bé en aquell moment no es va percebre així: el text de McCartney jugava amb l'ambigüitat-. Dit això, i malgrat el cessament de l'activitat del quartet i l'impuls en paral·lel de les trajectòries solistes dels Lennon, McCartney, George Harrison i Ringo Starr, la dissolució no esdevindria oficial fins l'any 1974, un cop superades incomptables disputes legals entre els propis components del grup però també entre ells mateixos i el seu últim representant, Allen Klein. Pocs anys després, les tensions entre els exBeatles es van començar a refredar i fins i tot es va arribar a parlar d'un hipotètic retorn que mai s'arribaria a produir. La mort de Lennon el 1980 va posar punt i final al somni.

The Rolling Stones - "On Air" (2017)

El primer que hauria de cridar l'atenció d'"On Air" (2017), l'enèsim exercici d'arqueologia del catàleg dels Rolling Stones, és la presència a la part inferior esquerra de la caràtula de la llengua dissenyada per John Pasche. En altres paraules, el logotip oficial de la banda en un disc que inclou material enregistrat durant la seva etapa amb Decca, cosa que no havia passat mai abans -exceptuant el recopilatori "Forty Licks" (2002)- per dos motius. El primer, que la llengua encara no existia durant aquella etapa. El segon, les pèssimes relacions entre l'entorn de la banda i ABKCO, l'empresa de copyright fundada per Allen Klein que posseeix des d'aleshores els drets de tot aquell material. La qual cosa explica que els propis Stones no s'hagin implicat en cap de les campanyes de reedició dels seus discos anteriors a "Sticky Fingers" (1971), o que qualsevol raresa desenterrada per iniciativa de la mateixa banda o amb el seu permís hagi estat sempre posterior a 1969.

El motiu pel qual "On Air" suposa una excepció a aquesta constant històrica el trobem precisament en l'altre logotip present a la mateixa caràtula. El de la BBC, que va gravar i emetre al seu moment tots els talls presents en aquest nou recopilatori. Peces enregistrades originalment als discos que els Stones van editar durant els seus primers anys, en versions que no són propietat d'ABKCO sinó de la pròpia emissora. L'equació doncs és bastant simple. I el material de primera. Perquè, si bé les lectures radiofòniques de talls com "Come On", "(I Can't Get No) Satisfaction", "Route 66" o "The Last Time" no aporten grans novetats respecte de les versions ja conegudes, sempre és un gustàs escoltar els Stones tocant qualsevol d'aquests temes. I perquè mentre els Stones no acabin d'entendre's amb els hereus de Klein -cosa poc probable a aquestes alçades-, aquest volum és el títol de la banda que més s'assembla en format, concepte i contingut a l'Anthology dels Beatles.