Higher than the Sun

Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.

"I wasn't born to follow / I live just for today, don't care about tomorrow / What I've got in my head, you can't buy, steal or borrow / I believe in live and let live / I believe you get what you give / I've glimpsed, I have tasted / Fantastical places / My soul's an oasis / Higher than the Sun", cantava Bobby Gillespie a "Higher than the Sun", un dels reclams d'"Screamadelica" (1991), aquella obra capital amb què Primal Scream van alterar –en tots els sentits- l'estat de moltes coses. Un cant a l'hedonisme –també a les bondats de certes substàncies-, i una invitació a deixar-se portar. Perquè la vida és per viure-la. A la fotografia, l'esclat d'una posta de sol boirosa des de l'alçada del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès. Higher than the Sun.

Bobby Gillespie i Jehnny Beth

Beth i Gillespie, l'inici d'una bona sintonia.

Sens dubte ha estat una de les grans sorpreses d'aquest 2021, musicalment parlant. La inesperada unió de Bobby Gillespie i Jehnny Beth i el disc conjunt que han signat a mitges, "Utopian Ashes" (2021). Un àlbum que presenta al vocalista de Primal Scream molt més inspirat del que ho ha estat durant els darrers anys al capdavant de la seva pròpia banda –part de la qual ha participat a l'àlbum-, i que referma la líder de Savages com una de les criatures més inquietes i imprevisibles de l'indie britànic contemporani.

Tots dos, és clar, s'allunyen dels seus registres més evidents i confortables en una obra que apunta al pop més tardorenc i crepuscular. Diuen que s'emmirallen en discos de duets vocals com els de Lee Hazlewood i Nancy Sinatra, George Jones i Tammy Wynette, o Serge Gainsbourg i Jane Birkin, i alguna cosa de tots ells s'hi pot escoltar. El marc conceptual de l'àlbum és una relació de parella en fase terminal. Cançons que relaten el final d'una història en la ficció, però que alhora podrien estar marcant l'inici d'una relació professional i artística a llarg termini.

Primal Scream a Memphis

Primal Scream treballant a l'estudi amb Tom Dowd (a la dreta).

Ja vaig parlar al seu moment de "Give Out But Don't Give Up: The Original Memphis Recordings" (2018), el volum amb què Primal Scream recuperen el celebrat "Give Out But Don't Give Up" (1994) tal i com es va concebre el seu moment -és a dir, el disc que els escocesos van gravar a Memphis amb Tom Dowd, abans que George Drakoulias el remesclés al gust de Creation-. El cas és que porto aproxidament un mes i mig enganxat a aquesta versió original, perduda o com li volguem dir de l'àlbum en qüestió. I em sembla tan bona i definitiva, que a partir d'ara se'm farà molt estrany escoltar el plàstic tal i com l'havíem conegut durant gairebé 25 anys.

Cançons de ressaca amb Bobby Gillespie

"Bobby Gillespie Presents Sunday Morning Comin' Down" (2015). El títol del disc fa referència a un matí de diumenge, però el seu contingut pot funcionar igual de bé qualsevol altre dia de la setmana. L'únic requisit és haver passat prèviament una bona nit -o no- i, en conseqüència, haver-se aixecat amb una ressaca d'idèntiques proporcions. El recopilatori en qüestió va veure la llum a través d'Ace Records -poca broma doncs- i de triar-ne les cançons se'n va fer càrrec tot un Bobby Gillespie (Primal Scream), que de ressaques en deu saber una bona estona. La selecció inclou peces de Beach Boys, Byrds, 13th Floor Elevators, Dion, Tim Buckley, Suicide, Link Wray, Gram Parsons, Skip Spence, Jerry Lee Lewis, Willie Nelson i els propis Primal Scream, entre d'altres, i la seva tònica general pot resultar tan desoladora com reconfortant a l'hora d'afrontar segons quines conseqüències. Sigui com sigui i per si les mosques, procurin disposar-ne demà al matí: amb ressaca o sense, la compilació ofereix molta més substància i sobretot molta més consistència que el darrer single de la banda mare. Un "Where the Light Gets In" amb participació d'Sky Ferreira que no és precisament "2013" ni convida a l'optimisme de cara a l'imminent "Chaosmosis" (previst per al 18 de març).

Ja no queda underground...

"Ja no queda underground. La cultura s'ha tornat conformista, en totes les formes d'art i en el conjunt de la societat. Vivim uns temps extremadament conservadors, irracionals i intolerants, i ens governa l'extrema dreta. (...) JG Ballard va dir que ja no cal escriure novel·les de ciència-ficció perquè vivim en una d'elles. La realitat supera la ficció, hi estic d'acord". Bobby Gillespie en declaracions a NME. Una sucosa entrevista -publicada el passat 13 de juliol- on el líder de Primal Scream carrega amb totes les seves forces contra un sistema injust, immoral i obsolet, a la vegada que reivindica la música com a instrument social. Altament recomanable llegir tot el que diu aquest home, en uns temps en què l'alienació es troba a l'ordre del dia.

Espasa i escut

Bobby Gillespie.

"Suposo que d'això tracta l'art: és la teva espasa i el teu escut, una manera d'expressar-te. Aquest govern -en referència a l'executiu britànic- és extremista i les seves polítiques estan pensades per a victimitzar els pobres, saben perfectament a qui fan mal. És una fotuda guerra de classes, i els governs de tot el món són fotudament conservadors. Tot se'n va cap a la fotuda dreta, i això es pot escoltar en la música. No hi ha sedició, inconformisme, confrontació ni perill en la música que s'està fent actualment". Bobby Gillespie (Primal Scream) reivindica, en declaracions a Mojo, la funció social de la creació artística com a mirall dels seus temps. Cosa poc habitual ara mateix en un negoci musical més centrat -per norma general- en l'autopromoció que en la vessant pròpiament artística. Per sort, hi ha excepcions, i els propis Primal Scream en són una: "What happened to the voices of dissent? / Getting rich I guess", canta Gillespie a "2013". Un tema amb un títol prou explícit. I els nou minuts còsmics que enceten "More Light", el millor disc que els de Glasgow han parit en una bona temporada.







Audio: "2013" - Primal Scream