Huey "Piano" Smith (1934-2023)

HUEY "PIANO" SMITH
(1934-2023)

El so de Nova Orleans, aquella tradició que abraça diversos estils i gèneres, fil conductor de trajectòries que van de Louis Armstrong a Dr. John passant per Professor Longhair, Allen Toussaint, Fats Domino, Dave Bartholomew o Lloyd Price. Huey "Piano" Smith era un dels últims exponents del rhythm & blues amb l'accent més genuí de la Crescent City, també un dels últims supervivents de la generació que pràcticament va patentar el rock'n'roll durant la dècada dels 50.

Va treballar com a músic de sessió a Specialty Records, arribant a gravar amb Little Richard i el mateix Lloyd Price. Pas previ a la formació del seu propi combo, Huey "Piano" Smith and His Clowns, i al fitxatge per Ace Records, la disquera on va fer història amb senzills tan icònics –i versionats- com "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" (1957) o "Don't You Just Know It" (1958). Ens ha deixat a l'edat de 89 anys i havent sobreviscut a tots els anteriorment citats.

Guitarres franceses dels 60

La febre pel rock'n'roll instrumental que durant el pas de la dècada dels 50 a la dels 60 va catapultar bandes com The Shadows al Regne Unit i es va traduir als Estats Units en el naixement de la música surf, també va tenir les seves rèpliques a l'Europa continental. El segell britànic Ace Records, especialista en reedicions i arqueologia musical, acaba de publicar un sucós volum que recopila 25 nuggets instrumentals enregistrats a França durant els anys daurats del gènere. Es titula "Cyclone! Gallic Guitars 1962-1966", i el seu conjunt ofereix una radiografia d'una escena tan prolífica com rica en matisos que va de "Hully Bach", un greixós rock'n'roll amb accent del sud dels Estats Units per cortesia de Les Fantômes, als aires soul i mod jazz d'"Absolument Hyde Park", de The Blackburds, o el "Palpitations", de Les Français, passant pels repunts psicodèlics d'"SLC", de Les Lionceaux, els acabats à la Joe Meek amb què Les Aiglons segellaven "Stalagtite", i l'instro surf al més pur estil californià de Joey & The Showmen i el seu "Surf Train" -aquests últims van ser banda d'acompanyament de Johnny Hallyday-. Més informació al web d'Ace Records.

"Beach Party - Garpax Surf'n'Drag" (2004)

Una proposta d'allò més refrescant i un recopilatori ideal per a degustar en ple calendari estiuenc. Un recull de perles perdudes al túnel del temps que en el millor dels casos van esdevenir petits hits locals durant la primera meitat dels anys 60. Garpax Records va ser un segell de curta trajectòria -tan sols va durar tres anys-, impulsat l'any 1962 a Califòrnia pel recentment desaparegut músic i productor Gary S. Paxton -conegut entre d'altres per haver comandat les sessions de gravació de "Monster Mash" amb Bobby "Boris" Pickett-. Bona part del seu catàleg es va nodrir de gèneres com el surf i els seus derivats, molt populars en aquell moment arreu dels Estats Units gràcies a bandes i solistes com els Ventures, Dick Dale o els mateixos Beach Boys. L'any 2004, un segell de solvència tan contrastada com la d'Ace Records va recopilar vint-i-sis d'aquells talls a "Beach Party - Garpax Surf'n'Drag" (reeditat l'any 2011). Una sucosa selecció on instrumentals al més pur estil surf com "The Wipe Out" de Kenny & The Sultans -no confondre amb el "Wipe Out" dels Surfaris- alternaven amb delícies vocals com "Beach Party (All Summer Long)" de Dave Kinzie -una peça que tant encaixaria en un disc de Jan and Dean com en un dels Neanderthals-, girl groups com The Surf Bunnies i el seu "Summertime Is Surfin' Time", o títols tan delirants com "Two Hump Dual Bump Camel Named Robert E Lee" del propi Paxton. Vint-i-sis peces que probablement haurien merescut una sort millor i que transcorregudes cinc llargues dècades es mantenen encara d'allò més fresques.

Cançons de ressaca amb Bobby Gillespie

"Bobby Gillespie Presents Sunday Morning Comin' Down" (2015). El títol del disc fa referència a un matí de diumenge, però el seu contingut pot funcionar igual de bé qualsevol altre dia de la setmana. L'únic requisit és haver passat prèviament una bona nit -o no- i, en conseqüència, haver-se aixecat amb una ressaca d'idèntiques proporcions. El recopilatori en qüestió va veure la llum a través d'Ace Records -poca broma doncs- i de triar-ne les cançons se'n va fer càrrec tot un Bobby Gillespie (Primal Scream), que de ressaques en deu saber una bona estona. La selecció inclou peces de Beach Boys, Byrds, 13th Floor Elevators, Dion, Tim Buckley, Suicide, Link Wray, Gram Parsons, Skip Spence, Jerry Lee Lewis, Willie Nelson i els propis Primal Scream, entre d'altres, i la seva tònica general pot resultar tan desoladora com reconfortant a l'hora d'afrontar segons quines conseqüències. Sigui com sigui i per si les mosques, procurin disposar-ne demà al matí: amb ressaca o sense, la compilació ofereix molta més substància i sobretot molta més consistència que el darrer single de la banda mare. Un "Where the Light Gets In" amb participació d'Sky Ferreira que no és precisament "2013" ni convida a l'optimisme de cara a l'imminent "Chaosmosis" (previst per al 18 de març).

All Aboard!

Els usuaris habituals del servei de Rodalies de RENFE tendim a oblidar-ho, però el ferrocarril és un dels mitjans de transport més romàntics que mai s'han arribat a concebre. Ha tingut un paper clau en notables episodis històrics -per exemple, la construcció dels Estats Units tal i com els coneixem-, ha donat peu a incomptables relats personals i col·lectius, i la cultura popular en va plena de referències. Com a mostra, les vint-i-cinc cançons que tots uns arqueòlegs musicals com són els responsables d'Ace Records han reunit a "All Aboard!" (2015), un recopilatori amb el tren com a fil conductor. Vint-i-cinc estacions on no hi falten el rock'n'roll, el soul, el blues, el gòspel o els ritmes jamaicans. De Rufus Thomas ("The Memphis Train") a les Shangri-Las ("The Train from Kansas City"), de Sister Rosetta Tharpe ("This Train") a Chuck Berry ("Downbound Train") i de Neil Sedaka ("One Way Ticket") a The Ethiopians ("Train to Skaville"), sense oblidar-se de James Brown i el seu "Night Train" -d'aquesta peça prové el títol de l'àlbum-. Hi ha absències notables -Johnny Cash amb "Hey Porter!" i "Folsom Prison Blues", Johnny Burnette amb "Lonesome Train", o qualsevol de les nombroses versions de "Mystery Train" o "Train Kept A-Rollin'"-, però el viatge resulta tan plàcid com apassionant.

Louie Louie

Richard Berry.

Hi ha cançons amb històries tan fascinants com la de qualsevol banda o artista que els pugui passar pel cap. Probablement un dels millors exemples en sigui el de "Louie Louie". Perla del rhythm & blues vocal, pilar gairebé fundacional del que anomenem garage rock i imparable trencapistes en qualsevol de les seves incomptables encarnacions. La versió original la va compondre i enregistrar el 1957 Richard Berry, conscient que havia trobat tot un diamant però probablement incapaç d'imaginar-se que la seva troballa acabaria transcendint els límits del doo-wop per a esdevenir una de les lliçons magistrals per excel·lència del rock'n'roll de tres acords i vocació immediata.

"Love that Louie".

La versió més cèlebre la van signar sis anys més tard els Kingsmen, anticipant tota resposta possible a la British Invasion des de l'altre costat de l'Atlàntic i assegurant-se un lloc d'honor a la nissaga Nuggets -i desencadenant una investigació del mateix FBI pel contingut presumptament obscè de la seva lletra-. Durant les dècades posteriors l'hem pogut escoltar de boques tan diverses i heterogènies com les dels Wailers –els de Tacoma-, els Kinks, els Sonics, els Beach Boys, Otis Redding, The Clash, Toots & The Maytals, Joan Jett, Motörhead, Black Flag, els Fat Boys o Iggy Pop. Ace Records fins i tot va publicar l'any 2002 el recopilatori "Love that Louie - The Louie Louie Files". Un recorregut sonor que enllaça les arrels de "Louie Louie" -antecedents que apunten tant al rock'n'roll com al jazz i la música llatina, i que tenen en comú la progressió d'acords més ben amortitzada dels darrers cent anys- amb un bon grapat de versions de la peça titular -no hi falten Berry ni els Kingsmen- i algunes de les branques sorgides posteriorment d'aquell tronc original tan robust com inabastable.

Ahir vaig sentir la versió de Richard Berry, la primera de totes, en un anunci de telefonia mòbil. Suposo que ara és qüestió de temps que hi hagi un nou revival amb forma de remescla o versió insulsa com les que anys enrere van banalitzar "Beggin'" de Frankie Valli o el "Mambo No 5" de Pérez Prado. Possiblement l'escoltarem als llocs més insospitats: al súper, al fil musical del pàrquing d'un centre comercial o en una d'aquelles cafeteries on només entrem quan no trobem res més obert. Qui sap, potser fins i tot trobarem samarretes de "Louie Louie" a les franquícies de Passeig de Gràcia i Portal de l'Àngel. Però què volen que els digui, jo preferiria que l'FBI tornés a investigar la seva presumpta obscenitat lírica. Que el rock'n'roll, la música, l'art, tornessin a ser perillosos o com a mínim transgressors. I que "Louie Louie" no despertés entre els seus receptors ganes de trucar i enviar whatsapps sinó aquells instints que tanta por feien i segueixen fent a les elits més benpensants.

The Kingsmen.