"Sundown"

La malenconia de les postes de sol. Tot el pes simbòlic i metafòric de les últimes hores de llum del dia deixant pas a la foscor de la nit. Ahir vaig parar-me a contemplar des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, com els Cingles de Bertí trencaven els últims rajos de sol d'un vespre de juliol. I em van venir al cap dues cançons titulades "Sundown" que tenen com a comú denominador –més enllà del títol- el fet d'abordar relacions sentimentals que, o bé s'han acabat, o bé van a la deriva. La primera, la de Gordon Lightfoot, inclosa a l'àlbum del mateix títol de 1974. La segona, la que Bruce Springsteen va emmarcar al crepuscular "Western Stars" (2019). La música i el paisatge.

Under a Blood Red Sky

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, maig de 2023.

Sota un cel vermell. El d'un vespre de primavera amb temperatures hivernals. El de després d'una tempesta de grans proporcions que havia descarregat amb força i amb ganes sobre la plana vallesana. Under a Blood Red Sky, com el títol d'aquell àlbum en directe d'uns U2 que tot just començaven a menjar-se el món –un plàstic que farà 40 anys la propera tardor, per cert-. Una postal de capvespre des del Turó de les Mentides.

Tempesta sobre el Montseny

Les Franqueses del Vallès, maig de 2023.

Els humans tendim a afirmar que ens estem carregant el planeta –però sense arribar a actuar mai en conseqüència-. Per ser més rigorosos, som l'única espècie de tota l'esfera terrestre l'activitat de la qual està destruint el seu propi hàbitat. I malgrat ser-ne conscients no fem res per revertir el procés –al contrari, som tan estúpids que persistim en la nostra cursa cap al desastre-. Insisteixo, els humans estem destruint el nostre hàbitat, que no és ben bé el mateix que carregar-se el planeta.

Destruir el nostre hàbitat vol dir fer inviables les condicions que permeten la nostra pròpia existència –i la de moltes espècies més que no tenen cap culpa de la nostra supèrbia-. En canvi, carregar-se el planeta seria quelcom bastant més gros que, per sort, no es troba al nostre abast. El planeta ja existia milions d'anys abans de ser-hi nosaltres, i seguirà existint quan nosaltres ens haguem extingit per mèrits propis –i qui sap si es regenerarà i donarà lloc a noves formes de vida més nobles i menys agressives que la nostra-.

"El món va començar sense l'home, i s'acabarà sense ell", va dir una vegada Claude Lévi-Strauss, per si algú tenia cap dubte que els humans no som ni hem estat mai el centre de res. A la fotografia, la natura manifestant-se amb tota la seva força. Una imponent tempesta descarregant sobre el Montseny, vista des del peu del Turó de les Mentides, al nord de Corró d'Avall, a les Franqueses del Vallès, abans d'ahir a mitja tarda. Una d'aquelles imatges que et fan sentir petit –insignificant, de fet-, alhora que posen en evidència aquell gran error de càlcul que s'anomena antropocentrisme.

Dirt Road Blues

Les Franqueses del Vallès, maig de 2023.

Les carreteres de tota mena i condició com a metàfores de la vida i de tot allò que aquesta porta implícit. Des de les grans autopistes que travessen continents sencers fins a les sempre fascinants vies secundàries on de vegades sembla haver-se aturat el temps. La música popular –sobretot la nord-americana- s'ha encarregat de dedicar-los incomptables cançons, ja sigui a rutes concretes o bé a la carretera com a concepte o metàfora vital. "Gonna walk down that dirt road 'til someone lets me ride", cantava Bob Dylan a la polsegosa "Dirt Road Blues", la segona peça del monumental "Time Out of Mind" (1997). Em va venir al cap ahir a la tarda mentre caminava per aquest camí rural del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès.

Eye in the Sky

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, abril de 2023.

Núvols que amenacen tempesta mentre la pluja, més necessària que mai, no acaba d'arribar. I el vent, bufant com un remolí, dibuixant una petita clariana de llum que evoca un ull gegant en la immensitat del cel. La mirada de la natura. Sona "Eye in the Sky", aquella eterna melodia de The Alan Parsons Project.

Higher than the Sun

Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.

"I wasn't born to follow / I live just for today, don't care about tomorrow / What I've got in my head, you can't buy, steal or borrow / I believe in live and let live / I believe you get what you give / I've glimpsed, I have tasted / Fantastical places / My soul's an oasis / Higher than the Sun", cantava Bobby Gillespie a "Higher than the Sun", un dels reclams d'"Screamadelica" (1991), aquella obra capital amb què Primal Scream van alterar –en tots els sentits- l'estat de moltes coses. Un cant a l'hedonisme –també a les bondats de certes substàncies-, i una invitació a deixar-se portar. Perquè la vida és per viure-la. A la fotografia, l'esclat d'una posta de sol boirosa des de l'alçada del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès. Higher than the Sun.

La foscor i el misteri de la nit

Els últims rajos de llum del dia. Aquell moment en què la foscor ho embolcalla tot i manifesta el misteri de la nit, amb tot allò que porta implicit i que el fa fascinant. A la fotografia, la posta de sol d'ahir des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès.

Dijous Sant amb Rickie Lee Jones de fons

El Turó de les Mentides, Dijous Sant de 2023.

De la mateixa manera que em vaig passar bona part del Dijous Sant escoltant blues i altres registres perifèrics, la litúrgia de la Setmana Santa –mística, espiritual, però en casos com el d'un servidor no necessàriament religiosa- em va portar a recuperar "The Sermon on Exposition Boulevard" (2007), un dels meus àlbums preferits de Rickie Lee Jones.

Una obra que planteja una forma diferent d'aproximar-se al fet religiós, defugint els dogmes i practicant la reflexió, amb cançons tan majúscules com "Gethsemane" o "Where I Like It Best". Vaig tenir ocasió de veure la seva autora en directe durant la gira de presentació d'aquest mateix disc –16 de maig de 2007 a la sala Bikini-, i va ser una experiència en tots els sentits. Ahir em van ressonar algunes de les seves pistes mentre contemplava una posta de sol primaveral des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès.

Fire!

El Turó de les Mentides, gener de 2023.

"Fire, to destroy all you've done / Fire, to end all you've become / I'll feel you burn". Són tres versos de la lletra de "Fire", aquell artefacte d'alta tensió que va situar The Crazy World of Arthur Brown al mapa global del rock psicodèlic durant l'estiu de 1968. El foc, que tot ho crema perquè pugui renéixer de les pròpies cendres. A la fotografia, una foguera encenent la nit al Turó de les Mentides, al terme municipal de les Franqueses del Vallès.

Trapped in the Fog

Boira baixa al Turó de les Mentides, la nit passada.

Sortir a caminar sota la lluna plena d'una nit de tardor. Tornar a buscar refugi enmig de la natura com qui necessita fugir permanentment de l'absurd del món dels humans. I deixar-te sorprendre per la boira baixa que tot ho embolcalla. Silenci sepulcral que de tant en tant trenca el pas d'algun conill o senglar entre els arbres i matolls. La plàcida abraçada de la foscor amb tot el seu misteri. I aleshores et ve al cap una cançó de naturalesa tan boirosa com aquesta nit de desembre. "Trapped in the Fog", de Joana Serrat. Atrapada en la boira, en termes tan literals com metafòrics. Una de les peces que la vigatana va incloure al magnífic "Dripping Springs" (2017). Ressona la seva melodia en algun lloc del teu inconscient. I tot torna a encaixar.

Moonlight Mile

Deixar enrere la ciutat. Fugir de tot i de tothom. Deixar-se perdre entre boscos, prats i camins. I fer-ho de nit, sota la llum de la lluna i enmig de la foscor que tot ho embolcalla. I enfilar pujades. I distingir senglars en la penombra. I acabar veient els llums de la ciutat, ara de lluny. I venir-te al cap aquella cançó dels Stones sobre la vida a la carretera. El seu títol, "Moonlight Mile", bé podria ser el d'aquest moment. A la fotografia, la conurbació de Granollers des del Turó de les Mentides. Les Franqueses del Vallès, novembre de 2022.

Somewhere in these night lights...

Les Franqueses del Vallès, octubre de 2022.

M'agrada sortir a caminar de nit. Sortir a caminar fora de la ciutat, vull dir, lluny dels edificis, del trànsit i de la concentració humana. M'agrada caminar per entorns rurals un cop s'ha fet fosc, il·luminat tan sols per la lluna i pels llums de la ciutat que puc contemplar de lluny com si es tractés de diamants, tal com cantava el gran Elliott Murphy en una de les seves composicions més definitives, "Diamonds by the Yard", inclosa a l'àlbum "Night Lights" (1976).

Els llums que Murphy contemplava de nit eren els dels gratacels de Manhattan, però la metàfora i tot allò que evoca serveixen per qualsevol lloc del món. "Somewhere in the night lights lies the answer", proclamava el novaiorquès a la cançó en qüestió. I sí, quan un contempla els llums nocturns des de la llunyania d'un turó solitari en plena nit, les respostes semblen tan a tocar com alhora inaccessibles. A la fotografia, la conurbació de Granollers vista des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, la nit passada.

El pas del temps, i la bellesa de tot allò que el suporta

Les Franqueses del Vallès, setembre de 2022.

Una granja al peu del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès. Amb una vella cabanya de fusta i dos cotxes vells acumulant òxid al seu costat. No és Nebraska, Iowa ni Indiana, però la imatge fa venir al cap àlbums com "Scarecrow" (1985), de John Mellencamp, o "Nebraska" (1982), de Bruce Springsteen. El pas del temps, i la bellesa de tot allò que el suporta.

Com una caràtula de Lucinda Williams

El Turó de les Mentides, agost de 2022.

Un d'aquells paisatges propers que recorden a paratges (molt) llunyans. Si alguns punts de la geografia vallesana poden evocar postals del Midwest dels Estats Units, hi ha un revolt en un camí rural del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, que vist des de segons quins angles sembla conduir fins a la caràtula de "Car Wheels on a Gravel Road" (1998), el clàssic de Lucinda Williams. Qualsevol de les seves cançons podria ser la banda sonora ideal per contemplar-lo. Ahir al vespre s'hi podia veure a l'horitzó aquest núvol de tempesta que va créixer fins a donar peu a tot un espectacle de llamps i trons. La natura i la música, la música i la natura.

Falkor sobrevola el Vallès

Falkor vola sobre el Turó de les Mentides. Les Franqueses del Vallès, agost de 2022.

L'art i la cultura serveixen, entre altres moltes coses, per estimular la nostra imaginació i definir algunes perspectives des de les quals ens relacionem amb el nostre entorn. "The NeverEnding Story" (1984, "Die unendliche Geschichte" en el seu títol original en alemany), de Wolfgang Petersen, és un dels grans clàssics del cinema fantàstic de la dècada dels 80, també una d'aquelles pel·lícules que al seu dia van marcar diverses generacions d'infants i adolescents.

Una cinta basada en la novel·la homònima (1979) de Michael Ende, capaç de fascinar, d'emocionar i de fer somiar a tothom qui es deixi atrapar pel seu univers de fantasia. Dies enrere, caminant pel Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, vaig poder observar aquest núvol que em va recordar inevitablement la silueta de Falkor, l'entranyable drac volador amb aspecte de gos que acompanya el protagonista de l'obra. I de seguida em va venir al cap la melodia d'aquella cançó de Limahl, la igualment icònica peça central de la banda sonora.

Not Dark Yet

El Turó de les Mentides, agost de 2022.

Va dir Bob Dylan que una cançó pot tenir tants significats com persones l'escoltin. Que cadascú en farà la seva pròpia interpretació, i que totes seran vàlides. En alguns casos, m'atreveixo a afegir, un mateix pot variar la seva interpretació d'allò que diu una cançó en funció de les seves circumstàncies o de la seva evolució personal. Penso per exemple en una peça del mateix Dylan, "Not Dark Yet", emocionant i crepuscular reflexió sobre el pas del temps i la pròpia mortalitat emmarcada en aquell punt i a part que va suposar "Time Out of Mind" (1997).

El de Duluth tenia 56 anys quan la va publicar, una edat que aleshores semblava impossible quan es parlava d'un músic de rock. I tot plegat va esdevenir el paradigma d'allò que anomenem cançons i discos de maduresa. Qui ens hauria dit que dues dècades i mitja després i amb 81 primaveres a l'esquena Dylan seguiria fent música –i que estaria de gira presentant una altra obra amb caràcter definitiu com és "Rough and Rowdy Ways" (2020)-. Encara no s'ha fet fosc per a Dylan, però inevitablement la foscor és més a la vora ara que aleshores. També per a un servidor, a qui avui els versos de "Not Dark Yet" li ressonen com mai abans ho havien fet.

A la fotografia, la foscor de la nit –i d'un imponent núvol de tempesta- caient sobre els últims batecs d'un dia que s'acaba, ahir al vespre des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès.

La tempesta que s'acosta

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, juliol de 2022.

La tempesta que s'acosta. Els elements de la natura manifestant-se davant teu amb tota la seva immensitat, i tu contemplant-los com mai abans ho havies fet. Com qui ha adquirit consciència de la seva pròpia fragilitat. Com qui s'ha fet a la idea que qualsevol dia pot ser l'últim, i que cada moment pot ser (és) irrepetible. Com qui ha après a sentir-se petit davant la natura i els seus elements. La tempesta que s'acosta, que amenaça, que allibera i que tot ho regenera. Com en aquella cançó de Guadalupe Plata, "Tormenta". La natura i la música. La música i la natura. "Se aproxima tormenta, un tornado me acecha...".

Sun King

Les Franqueses del Vallès, juny de 2022.

L'última posta de sol de juny, ahir al vespre, vista des del Turó de les Mentides de les Franqueses del Vallès. L'astre rei, baixant majestuós darrere els núvols, els seus rajos pràcticament eclipsant els Cingles de Bertí. Una d'aquelles visions que ens recorda com en som, de petits. Una cançó per acompanyar el moment? "Sun King" dels Beatles, no en tinc cap dubte. La música i la natura. La natura i la música.

In From the Storm

Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, maig de 2022.

Quan la plana vallesana bé podria ser Texas. Els camps de conreu i una granja solitària sota els últims núvols d'una tempesta que s'allunya, il·luminats pels rajos de sol també finals d'una jornada que es va apagant. El paisatge posterior a la tempesta, i totes les metàfores que pot arribar a evocar. I Jimi Hendrix ressonant en algun lloc. "Well I just came back today / I just came back from the storm", cantava el geni de Seattle a "In From the Storm", peça inclosa al seu primer àlbum pòstum, "The Cry of Love" (1971), i posteriorment en incomptables obres de caràcter revisionista.

Me and The Devil Blues

Posta de sol infernal sobre els Cingles de Bertí, maig de 2022.

Cues de núvol que dibuixen una mena de rostre dimoníac enmig d'una posta de sol infernal. Últims rajos de llum del dia contemplats de lluny des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès. Quines coses. El diable és justament el gran mestre de la mentida, però a ell no se li pot mentir. Ho sabia prou bé Robert Johnson, que després de trobar-se'l en una cruïlla de camins li va dedicar cançons com "Cross Road Blues" o "Me and The Devil Blues". "You may bury my body / Down by the highway side / So my old evil spirit / Can greyhound bus that ride". Sempre m'ha flipat la forma com el llegendari bluesman va transformar el popular Greyhound Bus en un verb, en aquest últim vers.