50 anys de "Roger McGuinn", "Fantasy", i "Never Turn Your Back on a Friend"

Carole King, en concert al Central Park de Nova York el maig de 1973.

Es commemora aquest mes de juny –les dates exactes no acaben d'estar clares- el 50è aniversari de tres discos que potser haurien merescut més ressò quan es van publicar el 1973, però en tot cas s'han refermat com a clàssics indiscutibles amb el pas del temps. Començant pel primer àlbum en solitari de Roger McGuinn, lliurat a pocs mesos del final dels Byrds. "Roger McGuinn", el disc, és un exercici de folk rock que d'alguna manera segueix la línia evolutiva de la banda mare –atenció a les pinzellades jazzístiques de "Draggin'"-. A les sessions de gravació hi van participar vells coneguts com David Crosby, Graham Nash, Gene Clark o Bob Dylan.

També es va publicar el mes de juny de 1973 "Fantasy", el cinquè àlbum de Carole King. Producció de Lou Adler i una col·lecció de perles pop d'alta sofisticació marca de la casa. Un cicle de cançons que comencen i s'acaben amb dues versions diferents de la peça titular, i on brillen el misteri nocturn de "You've Been Around too Long", un "Haywood" que enllaça amb discografies com la de St. Vincent, o el batec llatí de "Corazón" –cantada en castellà-, per citar-ne tan sols tres. No va acabar de funcionar a nivell de vendes, però el temps li ha acabat donant la raó. Impagable també aquella caràtula que remet a alguna escena perduda durant la primera meitat del segle XX.

I finalment "Never Turn Your Back on a Friend", el tercer disc de Budgie i, per a molts, l'obra definitiva dels gal·lesos. El successor d'"Squawk" (1972) refermava el trio encapçalat per Burke Shelley com un dels combos de hard rock més potents del seu temps –de seguida s'ha dit-, alhora que obria la porta a nous horitzons. "Breadfan", la peça que enceta el plàstic, sol citar-se com a precursora de gèneres com el thrash o l'speed metal –no és gratuït que diverses generacions l'arribessin a descobrir a través de la versió que en van fer Metallica anys més tard-. A destacar també l'alta tensió de "Baby, Please Don't Go", lectura del clàssic de Big Joe Williams prèviament versionat per Them.

Bob Dylan felicita a Brian Wilson

Dylan, en una captura del vídeo d'homenatge a Brian Wilson.

Sempre m'han fet molta mandra aquesta mena d'homenatges, però ahir no vaig poder evitar la temptació de visionar sencer el vídeo on destacats noms del món de la cultura felicitaven a Brian Wilson pel seu 80è aniversari. Parlem de figures com Elton John, Smokey Robinson, Barry Gibb, Chuck D, Graham Nash, David Crosby, Carole King, John Cusack, John Fogerty, Don Was, Jeff Bridges o Al Jardine, entre d'altres –curiosament no hi havia cap dels actuals Beach Boys-. Però va ser la presència del sempre enigmàtic Bob Dylan el factor que em va motivar no tan sols a visionar el vídeo, sinó també a veure'l fins al final.

I va valer la pena, ja ho crec que sí. I em va semblar refotudament emocionant. Perquè, què volen que els digui, simplement no té preu poder escoltar com l'autor de "Like a Rolling Stone" li canta el "Happy Birthday" a l'autor de "God Only Knows" –Dylan, que a l'escenari sol transmetre una imatge d'esquerp-. I com s'equivoca al final –ell, que justament ha fet de la imperfecció un dels pilars del seu art-. I com somriu a càmera després d'un error que podria haver editat però ha preferit mantenir. Quan un artista és gran, ho és fins i tot cantant el "Happy Birthday" –i no descobrirem ara que Dylan és un dels artistes capitals dels darrers 100 anys-. Poden veure el vídeo en aquest enllaç.

Mig segle d'"Amazing Grace"

S'ha dit d'"Amazing Grace" que és el millor àlbum de gòspel de tots els temps. Si no ho és poc li deu faltar, però el que resulta indiscutible és que Aretha Franklin va sortir molt més que victoriosa d'aquell retorn a les arrels els dies 13 i 14 de gener de 1972 a la New Temple Missionary Baptist Church de Los Angeles. Dos concerts on la reina del soul, amb el suport de la seva banda d'acompanyament habitual, el Reverend James Cleveland al piano, i les veus del Southern California Community Choir, va alternar estàndards de la música espiritual com "Mary, Don't You Weep", "Climbing Higher Mountains" o la mateixa "Amazing Grace", amb èxits del pop com "You've Got a Friend", de Carole King. Sydney Pollack en va dirigir un documental que no es va arribar a estrenar fins a finals de 2018, mesos després de la mort de la vocalista –sempre s'havia parlat d'una incidència tècnica que finalment s'hauria resolt oportunament, però sembla ser que la mateixa Franklin s'havia oposat a la seva estrena-. El que sí que va veure a la llum al seu moment va ser el disc en directe que ens ocupa, publicat l'1 de juny de 1972, avui fa 50 anys.

50 anys de "Tapestry"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Tapestry" (1971), el segon àlbum de Carole King i una de les obres essencials del seu temps. El vinil de la fotografia que encapçala aquestes línies és una edició original nord-americana. La caràtula es troba visiblement afectada pel pas del temps, però el disc segueix sonant sense problemes. És una de les coses que em fascinen dels formats físics. Aquest disc té més anys que jo, però segueix servint a data d'avui i seguirà servint quan jo ja no hi sigui. No puc dir el mateix de cap dels terminals mòbils que han arribat a passar per les meves mans.

"Tapestry" és l'obra mestra de King, també un dels grans exponents d'aquell so que es va desenvolupar entre finals dels 60 i principis dels 70 a l'entorn de Laurel Canyon –on la novaiorquesa s'havia traslladat després de la seva ruptura sentimental i artística amb Gerry Goffin-. Una col·lecció de cançons amables i positives, que convidaven a l'esperança en plena desfeta del somni hippie en uns Estats Units enfangats fins al coll a la Guerra del Vietnam, i que venien a oferir una alternativa a la naturalesa estrident que solia definir el rock de l'època. Un monumental exercici de pop plusquamperfet a càrrec d'una veterana del Brill Building, amb tot un Lou Adler als controls i amb convidats com James Taylor o Joni Mitchell.

Més enllà de les xifres astronòmiques i del consens entusiasta de crítica i públic, "Tapestry" destaca per ser un àlbum on no hi sobra ni hi falta res, on cada cançó fa diana de bon principi i on cada pista ha suportat sense problemes el test del temps. Un plàstic que arrenca amb el piano corpulent i l'embranzida soul d'"I Feel the Earth Move" i on figuren perles del pop d'autor com "So far Away", "It's too Late" o aquell himne que va esdevenir "You've Got a Friend" –una peça des d'aleshores versionada per incomptables artistes, començant pel propi Taylor, que en va oferir la seva pròpia lectura aquell mateix any-.

"Tapestry" també és el plàstic on King es va reivindicar com a autora d'estàndards com un estripat "(You Make Me Feel) Like a Natural Woman" que pocs anys abans havia esdevingut un dels grans reclams del repertori d'Aretha Franklin, o aquell "Will You Love Me Tomorrow?" que havien gravat originalment les Shirelles i que es reinventava per l'ocasió en clau de balada crepuscular. Completen el conjunt apostes igualment guanyadores com el revitalitzador rhythm & blues d'"Smackwater Jack" o els paisatges tardorencs de la peça titular. "Tapestry" no va inventar-se el so de Laurel Canyon, però en va esdevenir una de les grans mostres, va consolidar King com a intèrpret més enllà del vessant compositiu, i va establir un model per a diverses generacions de cantautors que arriben fins avui.

Elvis Costello - "Look Now" (2018)

Si no comptem la seva col·laboració amb The Roots -"Wise Up Ghost" (2013)-, feia vuit anys que Elvis Costello no lliurava cap nou àlbum d'estudi. Una eternitat es miri com es miri, sobretot tenint en compte que parlem d'un dels grans artesans i arquitectes de la música pop de les passades quatre dècades. Durant tot aquest temps, el britànic havia arribat a insinuar la possibilitat de deixar de facturar obres d'estudi com a reacció al seu descontentament amb la indústria del disc. Per sort s'hi ha repensat, i pocs mesos després de la seva última visita a Barcelona lliura aquest "Look Now" (2018) que trenca amb les textures Americana que havia explorat durant els seus darrers llançaments per a recuperar les seves essències més elegants i el seu gust pel soul d'escola Motown. No ho ha fet tot sol, és clar. Signa el plàstic al capdavant d'uns Imposters que remeten per moments als Attractions -coses de tenir Steve Nieve a bord-. I s'acompanya de dos pesos pesants com són Burt Bacharach i Carole King, amb qui ha compost respectivament tres i un dels dotze talls inclosos a l'àlbum. Per qui encara entengui el valor de passar per caixa, resulta especialment recomanable l'edició limitada que incorpora com a extra l'ep "Regarde Maintenant" (2018).

Carole King - "Fantasy" (1973)

En comparació amb els treballs anteriors de Carole King, "Fantasy" (1973) va assolir un impacte més aviat moderat a les llistes d'èxits, però conté alguns dels temes més rodons que mai hagi arribat a enregistrar la seva autora. Amb el suport de vells coneguts com Lou Adler a la producció i una llista de músics de sessió de primeríssim nivell com el guitarrista Danny Kortchmar o la percussionista Bobbye Hall -i, com a corista, tot un convidat d'excepció com Eddie Kendricks dels Temptations-, la novaiorquesa va fer gala de la seva habitual sensibilitat pop i es va deixar impregnar pel soul de factura elegant en talls com "You've Been Around too Long", "Heywood" o un "Believe in Humanity" que hauria fet les delícies del propi Stevie Wonder. A destacar també "Corazón", un tema cantat en espanyol sobre una hipnòtica base rítmica afrollatina que ja li hauria agradat a Carlos Santana.