50 anys de "Roger McGuinn", "Fantasy", i "Never Turn Your Back on a Friend"

Carole King, en concert al Central Park de Nova York el maig de 1973.

Es commemora aquest mes de juny –les dates exactes no acaben d'estar clares- el 50è aniversari de tres discos que potser haurien merescut més ressò quan es van publicar el 1973, però en tot cas s'han refermat com a clàssics indiscutibles amb el pas del temps. Començant pel primer àlbum en solitari de Roger McGuinn, lliurat a pocs mesos del final dels Byrds. "Roger McGuinn", el disc, és un exercici de folk rock que d'alguna manera segueix la línia evolutiva de la banda mare –atenció a les pinzellades jazzístiques de "Draggin'"-. A les sessions de gravació hi van participar vells coneguts com David Crosby, Graham Nash, Gene Clark o Bob Dylan.

També es va publicar el mes de juny de 1973 "Fantasy", el cinquè àlbum de Carole King. Producció de Lou Adler i una col·lecció de perles pop d'alta sofisticació marca de la casa. Un cicle de cançons que comencen i s'acaben amb dues versions diferents de la peça titular, i on brillen el misteri nocturn de "You've Been Around too Long", un "Haywood" que enllaça amb discografies com la de St. Vincent, o el batec llatí de "Corazón" –cantada en castellà-, per citar-ne tan sols tres. No va acabar de funcionar a nivell de vendes, però el temps li ha acabat donant la raó. Impagable també aquella caràtula que remet a alguna escena perduda durant la primera meitat del segle XX.

I finalment "Never Turn Your Back on a Friend", el tercer disc de Budgie i, per a molts, l'obra definitiva dels gal·lesos. El successor d'"Squawk" (1972) refermava el trio encapçalat per Burke Shelley com un dels combos de hard rock més potents del seu temps –de seguida s'ha dit-, alhora que obria la porta a nous horitzons. "Breadfan", la peça que enceta el plàstic, sol citar-se com a precursora de gèneres com el thrash o l'speed metal –no és gratuït que diverses generacions l'arribessin a descobrir a través de la versió que en van fer Metallica anys més tard-. A destacar també l'alta tensió de "Baby, Please Don't Go", lectura del clàssic de Big Joe Williams prèviament versionat per Them.

50 anys de "History of The Byrds"

Els Byrds ja havien passat a la història quan Columbia va posar en circulació aquesta antologia doble dels californians tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys. Un moviment que en part es pot entendre com el contraatac de la disquera a la publicació pocs mesos abans de "Byrds" (1973), àlbum que reunia la formació original del grup i que havia sortit a través d'Asylum, promogut per David Geffen i signat per motius legals amb els noms dels cinc integrants –la resposta per part de crítica i públic havia estat tan freda, que havia motivat la dissolució definitiva de la banda-.

Sigui com sigui, estem parlant amb tota probabilitat de la millor porta d'entrada possible a l'univers de Roger McGuinn i companyia. Gairebé una trentena de pistes que repassen cronològicament tots els àlbums del grup –exceptuant el que havien publicat a Asylum, és clar- i que d'alguna manera tracen l'evolució del rock i de la música pop a la Costa Oest dels Estats Units durant la segona meitat dels 60, del folk rock a la psicodèlia i posteriorment el country rock. Tres estils que no s'haurien desenvolupat com a tals sense algunes de les pistes incloses a "History of The Byrds" (1973), de seguida s'ha dit.

De "Mr. Tambourine Man" a "You Ain't Goin' Nowhere" –l'eterna connexió dels californians amb Bob Dylan-, de "Turn! Turn! Turn!" (Pete Seeger) a "Hickory Wind" –la breu però canònica etapa Gram Parsons-, i d'"Eight Miles High" a "Wasn't Born to Follow", gairebé res. No el busquin vostès en cap plataforma digital perquè no el trobaran. Descatalogat des de fa dècades, no s'ha publicat ni tan sols en format compacte. Però és fàcil localitzar-lo al mercat de segona mà a preus força assequibles.

50 anys de "Byrds", l'àlbum

Durant el que portem de segle han estat més que mai a l'ordre del dia, fins al punt d'esdevenir un dels pilars que han aguantat bona part de la indústria musical al llarg de les passades dues dècades, però ni les gires ni els discos de reunió s'han inventat ara. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de l'àlbum homònim que va reunir la formació original dels Byrds en un estudi de gravació per primer cop des de 1966. Que a la caràtula hi figuressin ben visibles els noms de Gene Clark, Chris Hillman, David Crosby, Roger McGuinn i Michael Clarke –per aquest ordre- no era cap casualitat. De fet, es podria dir que la signatura del disc era la dels cinc músics i no pas la del grup.

Situem-nos. L'any 1972 els Byrds eren una banda a la deriva. Els seus dies més inspirats –també els de més cotització- quedaven lluny, i per si això fos poc les tensions internes d'un combo amb McGuinn com a únic component original no ajudaven gaire a desembolicar la troca. Quant a la resta de membres originals, només Crosby –amb la nissaga CSNY- i Hillman –que venia de formar Manassas amb Stephen Stills- havien aconseguit treure el cap des de les respectives sortides de la banda mare. Quan David Geffen va fer una oferta molt temptadora per reunir la primera formació del grup i fitxar-la pel seu aleshores flamant segell, Asylum, tot va acabar d'encaixar.

Les sessions de gravació de "Byrds" (1973), el disc, es van dur a terme durant la tardor de 1972. Mentre es gestava l'àlbum, McGuinn seguia actuant en directe amb la formació aleshores vigent de la banda, que mantenia un contracte discogràfic amb Columbia –dues encarnacions dels Byrds en dues disqueres diferents: legalment, el més fàcil era signar l'obra amb els noms dels cinc músics i donar-li el títol de "Byrds" per allò de tenir un reclam-. A petició de Crosby, McGuinn va acabar desfent els Byrds de Columbia a principis de 1973. Però quan el plàstic va sortir a la venda el 7 de març d'aquell mateix any, la resposta de crítica i públic va ser tan poc entusiasta que els reformats Byrds van descartar la idea de fer cap gira i van acabar dissolent el grup de forma definitiva –fins a la reunió de 1989-.

Musicalment, "Byrds" és un àlbum menor però en absolut dolent. No té les cançons més inspirades del catàleg de la banda, però cobreix bona part del ventall estilístic practicat pels californians al llarg de la seva trajectòria –del folk rock al country rock, descartant això sí la psicodèlia-. Entre els títols més destacables, la inicial "Full Circle", original de Clark que ell mateix havia publicat prèviament en solitari a "Roadrunner" (1973). També "Sweet Mary" i la dylaniana "Born to Rock and Roll". Més estrany es fa escoltar els Byrds tocant dues composicions de Neil Young, "Cowgirl in the Sand" i "(See the Sky) About to Rain". Que no sonen malament, però refermen el caràcter erràtic d'una reunió que, com tantes altres i per molt greu que sàpiga dir-ho, s'havia fet per la pasta.

Ralph Emery (1933-2022)

RALPH EMERY
(1933-2022)

L'any 1968 ni Nashville estava preparada pels Byrds, ni els Byrds estaven preparats per Nashville. Per això, quan la formació de la banda californiana que acabava de facturar "Sweetheart of the Rodeo" (1968) va actuar al Grand Ole Opry, la rebuda per part del públic i la indústria de la Music City va ser qualsevol cosa menys entusiasta. La contracultura de la Costa Oest reclamant el seu lloc a la tradicionalment conservadora capital de la música country. Un xoc de civilitzacions que es va evidenciar en l'episodi de l'Opry, però també en una entrevista posterior en un dels programes radiofònics de Ralph Emery, on Roger McGuinn i Gram Parsons van acabar bastant malament amb el llegendari disc jockey.

Poc després d'aquella entrevista, McGuinn i Parsons van escriure la cançó "Drug Store Truck Drivin' Man", un atac frontal on arribaven a acusar Emery de pertànyer al Ku Klux Klan –fals: no tan sols no pertanyia al Klan, sinó que havia estat un ferm defensor dels intèrprets afroamericans de country en un temps en què això encara era pràcticament un tabú-, inclosa a "Dr. Byrds & Mr. Hyde" –gravat i publicat el 1969, ja amb Parsons fora del grup-. Tampoc va tolerar els Flying Burrito Brothers –al seu despatx hi va tenir penjada la caràtula de "The Gilded Palace of Sin" (1969) amb una pintada en vermell on es podia llegir "This is not country music"-, tot i que en anys posteriors no va tenir cap problema a l'hora de programar als seus espais altres exponents de la nissaga Byrds com la Desert Rose Band de Chris Hillman, i fins i tot va acabar fent les paus amb McGuinn quan el va tornar a entrevistar el 1985.

Emery va ser un dels disc jockeys més influents de la història del country. Durant dècades, el seu programa nocturn a la WSM va ser un dels més escoltats del gènere, ja que la freqüència de l'emissora arribava a bona part dels estats centrals i de l'est dels Estats Units –i el fet de durar tota la nit el convertia en una de les opcions preferides dels camioners que feien trajectes nocturns de llarg recorregut, un públic que sempre ha estat fidel a la música country-. També va presentar espais televisius com Pop! Goes the Country, molt seguit durant la dècada dels 70. La seva popularitat li va permetre comptar sovint amb grans estrelles al seu programa, però també difondre talents emergents arreu del país. Amb una d'aquelles figures, Skeeter Davis, hi va arribar a estar casat. Ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

50 anys de "Sweetheart of the Rodeo"

És curiós com el pas del temps i l'evolució de determinades tendències poden arribar a alterar la percepció d'algunes coses. En l'actualitat, un disc com "Sweetheart of the Rodeo" s'emmarcaria molt probablement en les corrents més clàssiques de la música country. En canvi, quan el sisè àlbum dels Byrds va veure la llum tal dia com avui de 1968, va ser considerat com una obra revolucionària que maridava dues cultures (a priori) tan antagòniques com eren aleshores la del rock i la del country. Fins al punt d'existir una certa unanimitat a l'hora d'assenyalar-lo com el punt de partida d'allò que es va anomenar country rock.

El cert és que el country i el rock havien anat de la mà des del naixement d'aquest darrer gènere. Pioners del rockabilly com Elvis Presley, Carl Perkins o Wanda Jackson estaven tan arrelats al rhythm & blues com al country. Bob Dylan i els propis Byrds ja havien flirtejat amb el gènere en obres com "John Wesley Harding" o "The Notorious Byrd Brothers". I aquell mateix 1968 havia vist la llum un plàstic de culte titulat "Safe at Home", debut de The International Submarine Band, pioners de l'acostament del rock al country i formació de naturalesa efímera on havia militat una de les peces clau en la gestació de "Sweetheart of the Rodeo". Un Gram Parsons que el febrer d'aquell mateix any, amb la seva banda ja dissolta i David Crosby fora dels Byrds, ingressava al grup californià per a deixar-hi una empremta inesborrable.

Parsons no va descobrir el country als Byrds, però sí que els va animar a aprofundir en el gènere i va desencadenar la concepció d'un dels seus treballs més revolucionaris. Un plàstic que mirava molt enrere -en un principi s'havia plantejat com un recorregut per la història musical dels Estats Units- per a acabar posant bona part dels pilars de la música d'arrels nord-americana que encara es factura a data d'avui. Un moviment que al seu moment va descol·locar els seguidors de la banda i va ser observat amb molta cautela des de l'establishment del country -la posterior aparició del grup al Grand Ole Opry portaria cua-, però va refermar una vegada més la condició pionera dels Byrds i amb el pas del temps va acabar fent escola.

Pel que fa a la composició, "Sweetheart of the Rodeo" reinventava títols pretèrits del folklore nord-americà com "Pretty Boy Floyd", de Woody Guthrie, o la peça tradicional "I Am a Pilgrim". Tampoc hi faltaven, com de costum, originals de Bob Dylan -a destacar la inicial "You Ain't Goin' Nowhere", que el de Duluth havia concebut durant el seu retir a Woodstock amb The Band-. Però la joia de la corona era sens dubte "Hickory Wind", una composició de Parsons que ha passat a la història com un dels títols més universals tant del country com del rock. Irònicament, quan el disc va veure avui fa 50 anys, Parsons ja portava dos mesos fora de la banda. Al seu lloc s'hi integraria Clarence White, que ja havia participat a la gravació de l'àlbum com a músic de sessió.

Sigui com sigui, avui es commemora mig segle d'un disc canònic com pocs. Fins al punt que els mateixos Roger McGuinn i Chris Hillman, únics supervivents del nucli que va gestar el plàstic en qüestió, ho han volgut celebrar sortint a la carretera aquest estiu i interpretant-lo de cap a peus nit rere nit. Ho han fet sense recuperar la marca Byrds, insistint que no es tracta de cap reunió sinó d'un tribut a una obra de referència, i reforçats per tot un Marty Stuart i la seva banda d'acompanyament habitual. Llàstima que ara per ara no tinguin previst exportar la gira més enllà del territori nord-americà. Les cròniques que arriben des de l'altre costat de l'Atlàntic són d'allò més entusiastes.

"Sweetheart of the Rodeo", de gira

Roger McGuinn.

Aquest mes d'agost es commemora el 50è aniversari de "Sweetheart of the Rodeo", el sisè disc dels Byrds, el fruit de la unió de la banda californiana amb l'irrepetible Gram Parsons i un dels pilars fundacionals d'allò que s'anomena country rock. Per a celebrar-ho, Roger McGuinn i Chris Hillman, els dos únics supervivents de la formació que el va enregistrar, han decidit sortir a la carretera plegats per primer cop en dècades i interpretar l'àlbum sencer nit rere nit amb el suport de tot un Marty Stuart i la seva banda d'acompanyament. No es tracta d'una reunió dels Byrds, diuen, sinó d'una gira puntual de tribut al plàstic en qüestió. Per això no s'anuncien amb el nom de la banda, sinó amb el del propi àlbum, i segueixen tancant la porta a qualsevol activitat futura sota la denominació The Byrds. Tampoc tenen previst, ara per ara, exportar l'invent fora dels Estats Units. Una llàstima, perquè les cròniques de les darreres setmanes parlen de vetllades tan entranyables com emotives.

Chris Hillman - "Bidin' My Time" (2017)

Si contemplem "Bidin' My Time" (2017) únicament com el darrer treball d'estudi de Chris Hillman, hi observarem un bon exercici de música nord-americana d'arrels sense cap més reclam que l'ofici incontestable de qui porta més de cinc dècades al negoci. Però si el contemplem a una escala, diguem-ne, simbòlica, hi descobrirem el que molt probablement acabi esdevenint l'últim enregistrament on han coincidit els tres supervivents de la formació original dels Byrds: David Crosby i Roger McGuinn participen en diversos temes -Hillman va assegurar en una entrevista recent a la revista Uncut que les relacions entre tots tres són bones però no tenen ara per ara plans de tornar a treballar junts-. També hi participa Tom Petty en la que hauria estat una de les seves últimes sessions d'estudi. I les noves versions de clàssics del repertori byrdià com "Bells of Rhymney" es manifesten absolutament entranyables.