Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lukas Nelson. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lukas Nelson. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de desembre del 2024

"Juror #2"

Eastwood amb Nicholas Hoult, protagonista de "Juror #2, durant el rodatge.
Ahir vaig anar a veure la nova pel·lícula de Clint Eastwood, "Juror #2". Havia llegit notes promocionals que la definien com la millor obra del cineasta des de "Gran Torino" (2009). Si la cosa m'havia semblat a priori una exageració, un cop vistos els resultats m'atreveixo a afirmar que, efectivament, el californià ha signat amb 94 primaveres una de les seves obres mestres.

"Juror #2" és un thriller judicial que té com a columna vertebral un dilema moral de difícil resolució –per no dir impossible-, i a partir del qual Eastwood fa créixer la tensió fins a extrems que en ocasions poden arribar a ser claustrofòbics. El seu gran encert, el fet de convidar l'espectador a pensar i a reflexionar sobre la qüestió de fons, en lloc d'oferir-li sortides efectistes i respostes mastegades.

Amb "Juror #2", Eastwood qüestiona l'eficàcia d'allò que solem anomenar el sistema, però també l'honestedat de nosaltres els ciutadans –allò que alguns en dirien "el poble"-. Dels membres del jurat que volen tenir un veredicte i haver plegat abans de l'hora de sopar, a la fiscal que necessita guanyar el cas per guanyar-se l'opinió pública, passant per aquesta mateixa opinió pública que, com de costum en aquests temps que corren, exigeix respostes fàcils, immediates i, sí, mastegades.

No és exagerat afirmar que, amb la que podria ser la seva última pel·lícula (tant de bo n'hi hagi més), Eastwood ha portat una mica més lluny les tesis que ell mateix ja havia plantejat a la mai prou reivindicada "True Crime" (1999). Tampoc ho és apuntar que, en certa manera, "Juror #2" podria perfectament haver agafat el relleu i el testimoni de Sidney Lumet i els seus canònics "Twelve Angry Men" (1957).

Com tantes bones històries, "Juror #2" es comença a escriure en un bar durant una nit on res surt tal com hauria de sortir. I aquí hi juga un paper gens anecdòtic una banda sonora on figuren noms com els de Chris Stapleton, Lukas Nelson i Toby Keith. Especialment oportuna em sembla la inclusió d'aquest últim, amb qui Eastwood ja havia treballat a "The Mule" (2018), a menys d'un any de la seva mort i amb aquell “As Good As I Once Was" que fa venir ganes d'entrar a la pantalla, demanar-se una copa i brindar per l'enèsim encert del cineasta.

diumenge, 9 d’abril del 2023

L'eternitat d'un mite

Mac Rebennack aka Dr. John (1941-2019).
Explicava dies enrere que la litúrgia de la Setmana Santa em convida a submergir-me en el misteri ancestral del Sud dels Estats Units, i a fer-ho a través de la seva música. També durant el diumenge de Pasqua o diumenge de Resurrecció, una data que tant des d'un punt de vista religiós com profà obre la porta a reflexionar sobre conceptes com l'eternitat o la vida després de la mort. És etern, sens dubte, el gran Dr. John, exponent de la música del Sud –i més concretament de Nova Orleans- que traspassava ara fa gairebé quatre anys, deixant un d'aquells llegats que perduraran sempre.

La tardor passada va veure la llum el seu primer àlbum pòstum, un "Things Happen that Way" (2022) que recull les que suposadament van ser les seves últimes sessions de gravació. Retorn d'entre els morts amb una obra que és tota una prova de vida. Deu pistes que revisen clàssics d'autoria pròpia com "I Walk on Guilded Splinters" però entre les quals també destaquen sorprenents lectures de títols aliens com "End of the Line" (Traveling Wilburys) o la tradicional "Gimme that Old Time Religion" –molt oportuna en un dia com avui, val a dir-, amb participació puntual de vells coneguts com Willie Nelson, Lukas Nelson, Promise Of The Real o Aaron Neville. L'eternitat d'un mite.

dissabte, 12 de març del 2022

Bobbie Nelson (1931-2022)

BOBBIE NELSON

(1931-2022)

Ha mort Bobbie Nelson. La germana de Willie Nelson, però sobretot la matriarca d'una nissaga musical que arriba fins a Lukas Nelson i Promise Of The Real. Nou dècades de trajectòria vital i un inabastable llegat musical tant pel seu compte com al costat del seu germà. Tots dos havien debutat durant la dècada dels 50 a les files de The Texans, grup format per la mateixa Nelson i el seu primer marit, Bud Fletcher. El combo es va dissoldre després d'un divorci tempestuós que la va portar a ella, pianista, a retirar-se temporalment dels escenaris i a treballar per la Hammond Organ Company a Fort Worth, Texas, fins que el seu germà la va tornar a cridar perquè s'unís a la seva banda d'acompanyament a principis dels 70. Eren els dies del moviment outlaw, i Willie Nelson anava camí d'esdevenir un dels més grans referents de la música country. Des d'aleshores havien seguit tocant junts fins a data d'avui, havent debutat ella pel seu compte el 2008 amb un primer àlbum a reivindicar, "Audiobiography".

dilluns, 30 d’octubre del 2017

Lukas Nelson & Promise Of The Real

Lukas Nelson.
No deu resultar gens fàcil ser el fill d'una icona com Willie Nelson. Menys encara si el que un desitja en aquesta vida no és viure de renda sinó ser escoltat com qualsevol altre fill de veí que hagi agafat una guitarra i s'hagi posat a fer cançons. Lukas Nelson porta més de deu anys i un total de quatre àlbums dedicat a aquest noble art, sempre marcant distàncies amb l'herència paterna però des d'un background on l'obra del patriarca Nelson ha tingut tant de pes com les de Bob Dylan, Merle Haggard o un Neil Young que no va dubtar al seu moment en servir-se del jove Nelson i els seus Promise Of The Real com a banda d'acompanyament. La cosa els va servir com a trampolí, com a catapulta cap a un reconeixement que les seves cançons -i la seva solvència a l'hora d'interpretar-les- portaven anys reclamant a crits. Com a mostra el seu nou plàstic (2017), el primer que editen com a Lukas Nelson & Promise Of The Real des de l'experiència amb el canadenc, titulat oportunament de forma homònima i carregat de cançons que repassen de cap a peus la tradició sonora nord-americana. Country, blues, soul i rock de carretera combinats amb ofici i esmicolant tota possible comparació.

dimarts, 21 de juny del 2016

Històric Young

NEIL YOUNG + PROMISE OF THE REAL
+ GARY CLARK JR.
Poble Espanyol, Barcelona
20 de juny de 2016

No deixa de resultar curiós que el disc en directe que Neil Young i Promise Of The Real acaben de treure del forn, un "Earth" (2016) farcit de connotacions ecològiques i mediambientals, tingui la mateixa denominació que Earth, els ambaixadors per excel·lència del post-rock més abrasiu i rocallós. Perquè la rendició oferta la nit passada de "Cortez the Killer", primer i únic bis de la vetllada, va fregar sobretot en els seus batecs finals la densitat estructural i la distorsió en fase terminal que sempre han caracteritzat la banda de Dylan Carlson. Que discursos com el d'Earth no es podrien entendre sense la influència de Young, és tan cert com que el canadenc mai s'ha conformat amb ser punt de referència per a incomptables gèneres, artistes i generacions, sinó que se'n retroalimenta per a acabar assolint i en molts casos fins i tot avançant per l'esquerra els seus alumnes més avantatjats.

Això últim ho saben prou bé Pearl Jam, però també uns Promise Of The Real amb qui Young ha consumat una unió ja indivisible. Un trident de guitarres, el que formen el canadenc i els germans Lukas i Micah Nelson -tots dos fills del llegendari Willie-, que es va manifestar aclaparador en cada descàrrega de força en expansió, en cada jam de dimensions còsmiques, en cada atac frontal a tres bandes. Els Nelson han trobat en Young un catalitzador, una ànima bessona amb dècades d'experiència acumulada que els ha ajudat a treure el millor que porten dins; i ell ha trobat en Promise Of The Real el millor complement possible per a la seva vessant més visceral. Si l'aparell elèctric que va mantenir-se a l'alça durant tota la segona part de l'actuació no va eclipsar els propis Crazy Horse, com a mínim no es va quedar gens curta. Qui ho havia de dir tan sols una hora abans, quan el canadenc enfilava tot sol la recta inicial del concert tot alternant el piano, la guitarra i fins i tot un harmònium en fràgils lectures d'"After the Gold Rush", "Heart of Gold", "The Needle and The Damage Done" o "Mother Earth".

Concert històric
Un cop culminada aquesta última peça tres actors disfressats de fumigadors van simular que ruixaven l'escenari mentre, ara sí, Promise Of The Real prenien posicions i l'engranatge sencer començava a bellugar-se al ritme d'"Out on the Weekend", "From Hank to Hendrix" o una dinàmica "Unknown Legend". "Alabama" va certificar el segell elèctric que acabaria definint el conjunt del passi, i una "Words (Between the Lines of Age)" en clau èpica i expansiva va obrir la porta a tot allò que vindria després, de "Love to Burn" a "Mansion on the Hill" i de "Revolution Blues" a una massiva "Rockin' in the Free World" que acomiadaria per la porta gran la branca central del repertori davant un respectable extasiat. Tot seguit, "Cortez the Killer" segellava definitivament un passi per a emmarcar.

Sense cap necessitat de proferir hipèrboles, el concert d'ahir ja es pot considerar històric. I no pas perquè Young sigui una de les llegendes del rock més cares de veure als nostres escenaris -tres visites en mig segle de trajectòria-, sinó per aquesta enèsima joventut que tot just acaba d'estrenar als seus 70 anys. Quan molts dels seus contemporanis pateixen sense remei el mal de l'autocomplaença, Young segueix injectant vida a un cançoner que cada nit cobra vida pròpia tot construint-se sobre la marxa, servint-se de la química escènica per a renovar-se diàriament damunt les taules i fent de cada interpretació un moment literalment únic i irrepetible. Assistir a una actuació del canadenc equival a presenciar en directe i viure al moment les gestes més èpiques del Dream Team. Amb una diferència, és clar, i és que Young sempre guanya.

Escalfant motors
Abans havia escalfat l'ambient el texà Gary Clark Jr. Tota una revelació del blues en la seva vessant més crua, va fer gala d'una tècnica extraordinària a les sis cordes sense caure en el virtuosisme insuls ni en l'exhibicionisme gratuït. Acompanyat d'una banda solvent, alternant el format cançó amb amplis desenvolupaments instrumentals i conjurant esperits com els de Hendrix o Jeff Beck, Clark va debutar als escenaris barcelonins amb un passi tan estrident com sobri: va estalviar-se les paraules -ni tan sols es va presentar ell mateix- i va deixar que parlés el repertori. Sàvia decisió quan un disposa d'arguments tan sòlids com la inicial "Bright Lights" -un dels grans artefactes en clau blues-rock publicats durant la present dècada- o aquell petit final de festa que va esdevenir "Don't Owe You a Thang". Desconegut pel gran públic però apreciat en cercles especialitzats i cotitzant a l'alça al món anglosaxó, el de Clark és un nom de cita obligada si es parla del blues contemporani. Tant de bo torni aviat com a cap de cartell i, si és possible, en una sala de dimensions mitjanes.