"A Man Called Otto" (2022)

Treviño i Hanks, en un fotograma d'"A Man Called Otto".

Hi ha dues escenes de la pel·lícula "A Man Called Otto" (2022) que expliquen molt bé el món on hem acabat vivint –el que hem construït entre tots com a societat, vaja-. La primera té lloc durant els quatre o cinc primers minuts del film, quan el protagonista, el vell rondinaire Otto Anderson, va a comprar corda en una gran superfície dedicada a la venda d'articles de bricolatge. N'agafa una mica menys de dos metres, la quantitat justa que necessita, però quan es disposa a passar per caixa resulta que li cobren els dos metres sencers perquè així ho determina el sistema informàtic de torn.

Quan demana poder parlar amb un responsable de l'establiment, es troba dos marrecs incapaços d'oferir-li cap resposta que vagi més enllà de la lògica binària d'un ordinador. Joves d'una generació a la qual s'ha format per ser treballadors eficients i productius, però no pas per ser ciutadans crítics. Ja fa anys que certs representants del món econòmic van repetint el mantra segons el qual els joves d'avui són la generació més ben formada de la història. Potser caldria matisar que una bona formació no equival necessàriament a una bona educació, menys encara quan el propi sistema s'ha encarregat d'eliminar dels currículums acadèmics matèries com la filosofia –no fos cas que els xavals pensessin més del compte i es revoltessin contra els mantres neoliberals i la precarietat que porten implícita-.

La segona escena té lloc a mitja pel·lícula, i mostra com una persona gran cau a la via del tren des de l'andana d'una estació. A tot plegat cal sumar-hi la proximitat d'un comboi que s'acosta a tota velocitat. Que el protagonista sigui l'única ànima que es digna a socórrer el pobre home, inconscient a la via, mentre la multitud restant es dedica a filmar-ho amb els seus telèfons mòbils d'última generació i a compartir-ho a les xarxes socials, posa sobre la taula tota una sèrie de dinàmiques pròpies d'això que hem anomenat era digital. Un món on cada dia podem veure a través de qualsevol de les nostres pantalles i des de múltiples punts de vista –tants com dispositius mòbils hi hagués sobre el terreny- com passen coses que no haurien de passar, sense que ningú faci res per evitar-les. La societat de l'espectacle portada a límits que ni el mateix Debord s'hauria pogut imaginar.

Dirigida per Marc Forster, "A Man Called Otto" –remake de la cinta sueca "En man som heter Ove" (2015)- és una comèdia dramàtica que entreté i alhora diu moltes coses. Amb un repartiment que encapçalen Hanks i una igualment esplèndida Mariana Treviño, es centra en la figura del citat Anderson, un home reservat, antipàtic i enfadat amb un món que ja ha renunciat a entendre, però sempre disposat a donar un cop de mà a qui ho necessiti. En aquest sentit, i sense haver de salvar grans distàncies, es podrien establir paral·lelismes entre la que ja es pot contemplar com una de les grans interpretacions de la carrera de Hanks, i el Walt Kowalski de Clint Eastwood a "Gran Torino" (2008).